Segur que Jesús no tenia res contra la bona vida. De fet, els seus adversaris l’acusaven precisament de ser de vida, és a dir, de menjar i de beure en abundància. Es veu que amb els quaranta dies de dejuni al desert ja n’havia tingut prou. I moltes vegades parla del Regne de Déu fent servir la imatge d’un banquet de festa.
Per tant, si avui critica el potentat de la paràbola no és perquè sigui ric i visqui bé, sinó per la indiferència criminal que mostra envers el pobre Llàtzer. El tenia vora el seu portal i mai va moure un dit en favor seu.
Un cop moren tots dos, la situació es capgira radicalment. Ara Llàtzer seu a la falda d’Abraham mentre que el ric sofreix els turments de l’infern. Un abisme infranquejable els separa tots dos.
El nostre món s’assembla a la paràbola que avui ens ocupa d’una manera esfereïdora. Diuen que una seixantena de persones té tanta riquesa com la meitat pobra de la humanitat, és a dir, 3500 milions de persones, de les quals n’hi ha uns 800 milions que passen fam. Al món hi ha 65 milions de refugiats, quan només fa quatre anys eren 40 milions.
Queda clar que, comparant-nos amb ells, som dels que vivim bé, molt bé. La qüestió és: ¿la nostra actitud és com la del ric de la paràbola? ¿Hem caigut en el parany de la indiferència davant del sofriment dels altres? ¿Girem la cara perquè amenacen el nostre benestar? La mar Mediterrània convertida en un cementiri de refugiats i les tanques a les fronteres d’Europa s’assemblen massa a l’abisme insalvable de la paràbola. Aleshores cal que estiguem alerta, perquè en el Regne de Déu els qui ara són a la intempèrie seuran a la falda d’Abraham, mentre que els que han aixecat les tanques o no han mogut un dit per tirar-les a terra patiran els sofriments que abans van voler ignorar.
És cert que girar el món com un mitjó queda fora del nostre abast, però sí que podem canviar la nostra mirada i la nostra actitud envers els altres. Així és com comencen tots els canvis en profunditat, i això és el que compta per al Regne de Déu.
Jordi Vila Borràs