Si algun ensenyament de Jesús ens ha d’incomodar o fins i tot atemorir és aquesta paràbola del pobre Llàtzer i del ric sense nom. Perquè aquest simple fet, que el pobre tingui nom i el ric no en tingui, capgira la nostra manera de mirar la realitat. Entre nosaltres els rics tenen nom i els pobres tenen etiqueta. Si ets ric et dius Messi i si ets pobre et diuen sudaca, si ets ric et dius Peret i si ets pobre gitano. Tenim un munt d’etiquetes que serveixen per a despersonalitzar i que semblen autoritzar-nos a menysprear i a maltractar els éssers humans que les porten penjades! Moro: és un gentilici equivalent a magrebí, però l’hem convertit en un insult. MENA: ser un menor estranger no acompanyat és una de les pitjors desgràcies que pot viure una persona, però hi ha qui els considera com una espècie invasora que cal erradicar.
Quanta gent es passa la vida somiant poder conèixer un dia aquell personatge famós o fent la gara-gara als rics i poderosos per tal de treure’n profit econòmic i influències… i resulta que el nostre destí etern depèn del cas que fem i del tracte que donem al pobre concret, al pobre amb nom que tenim al portal de casa.
No sé allargar més aquesta homilia. El que diu Jesús és massa punyent perquè puguem disfressar-ho amb paraules boniques. Ens demana passar a l’acció, ara que encara hi som a temps, ara que encara som a la terra dels vius i no pas al país dels morts. Només se m’acut una resposta a la crida de Jesús: atrevir-nos, fer l’esforç de conèixer i de posar nom a una d’aquestes persones que coneixem per la seva etiqueta. No és difícil, no hem de donar la volta al món ni hem de canviar de casa. Potser només hem de trencar el gel amb algun veí del nostre carrer. Aprendre el seu nom, interessar-nos per ell. Pot canviar la nostra manera de veure el món, i això acabarà canviant el nostre destí etern.
Jordi Vila Borràs