Tots els rabins, en temps de Jesús, estaven d’acord que, segons la llei de Moisès, l’home podia repudiar la dona, és a dir, fer-la fora de casa i deixar-la al carrer. Però discutien entre ells sobre els motius que justificaven el repudi. Per a alguns, havien de ser molt greus, per a d’altres n’hi havia prou que la dona hagués disgustat el marit.
Jesús deuria deixar-los tots bocabadats quan va prendre com a referència no pas la llei de Moisès sinó el designi diví en el moment de la creació, quan encara no existia el pecat original. L’home i la dona han estat fets l’un per a l’altre, i allò que Déu ha unit l’home no ho pot separar.
Avui dia les relacions conjugals són fràgils. Algunes es trenquen, moltes no s’arriben a formalitzar, i hi ha tants joves que no es decideixen a formar una família per por o per mandra. Els cristians hauríem de donar testimoni de la força del matrimoni, de com és bell, omple una vida i ens acosta a Déu. Aquest serà de ben segur el gran tema del sínode sobre la família que és a punt de començar.
Existeix també entre nosaltres la “duresa de cor” com en temps de Jesús. Per això el compromís amb les exigències del matrimoni cristià ha de coexistir amb l’actitud d’acolliment i comprensió envers aquells que han vist fracassar el seu projecte de vida. Segur que el sínode també en parlarà.
Els cristians divorciats no són fora de l’Església ni resten al marge de l’amor de Déu. Al capdavall, el Regne de Déu no és un premi a assolir com a fruit del nostre esforç, sinó un regal que hem de saber rebre gratuïtament. Per això Jesús posa els infants com a exemple: ells no són capaços de fer gaires coses, però saben rebre amb confiança allò que se’ls ofereix.
Jordi Vila Borràs