El papa Francesc parla sovint d’una ecologia integral que no ateny només el camp de la biologia sinó també el de les relacions humanes. I penso que aquest és un bon enfocament per a reflexionar sobre l’evangeli d’avui.
Els habitants d’aquest planeta, quan assolim un cert poder adquisitiu, comprem un cotxe per poder anar pertot arreu i climatitzem la casa amb calefacció i aire condicionat. Consumim tant com podem i, en conseqüència, produïm més i més residus. Tot això ho fem sense mala intenció, buscant només el nostre benestar. Però el planeta no ho resisteix, i nosaltres mateixos n’acabem pagant les conseqüències en forma de contaminació de canvi climàtic. Si no hi posem remei sobrevindrà una catàstrofe.
Què ens ha passat? És que ens hem tornat bojos? No, simplement que hem oblidat, o potser no n’havíem mai estat prou conscients, de la nostra responsabilitat envers el planeta. Al principi Déu va crear el cel i la terra i la va deixar al nostre càrrec. “Creixeu i multipliqueu-vos i domineu la terra”. Ens hem pensat que aquest “domineu” significa “exploteu” quan de fet vol dir “tingueu-ne cura”.
També en aquests darrers cinquanta anys han passat moltes coses que han afectat en gran manera les relacions entre home i dona. Avui dia quan un noi i una noia s’estimen, troben normal anar a viure junts. Si les coses van bé, abans o després arriben els fills. Aleshores alguns decideixen que cal formalitzar la seva situació i constituir-se en matrimoni. Per bé que vagin les coses, sempre arriben les crisis. I allò que havia començat de qualsevol manera també pot acabar de qualsevol manera. Això sí, sempre acaba deixant ferides profundes en l’home i en la dona, i sobretot en els fills que veuen partida la família en què han nascut i on esperen ser benvinguts i acompanyats en els seus primers passos en aquest món.
Què ens ha passat? És que ens hem tornat bojos? No, simplement que hem oblidat que la família no és només una manera agradable de passar la vida, sinó que forma part del projecte de Déu per a la humanitat. En la vida familiar no ens hi juguem tan sols una mica més o menys de benestar personal, sinó la fidelitat a allò que Déu espera i somia per a nosaltres. Quan un home i una dona s’uneixen per formar una sola carn, és Déu mateix qui els uneix, i “allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar”.
Així com no n’hi ha prou de lamentar-nos del canvi climàtic i de la contaminació, tampoc n’hi ha prou de queixar-nos de la fragilitat actual de les famílies. Déu ens crida a cuidar la terra i també a cuidar les famílies. Per això és tan important la reflexió que està fent el Sínode que acaba de començar a Roma sobre els joves i la vida entesa com a vocació. I hem de reconèixer que com a Església no estem donant la talla, que no acompanyem prou els joves en el seu camí cap al matrimoni ni en els primers anys de vida de família. Realitats com el CPM i els Equips de la Mare de Déu són d’importància vital per a l’Església i el món d’avui.
Jordi Vila Borràs