Quan jo era jove i vivia a Barcelona, a la boca del metro del costat de casa sempre hi havia un tenor cec que cantava sarsueles i que donava les gràcies cada cop que sentia que algú deixava una moneda en la capsa de cartró.
Bar-Timeu era a la vora del camí, segur que havia triat un lloc estratègic per on tothom havia de passar. En comptes de capsa de cartró, havia estès a terra la capa per tal de recollir les monedes que li llançaven. I així anava passant la vida, sobrevivint en els marges, alimentant-se de les escorrialles dels altres.
Personatges com el cec de la boca del metro o el Bar-Timeu de l’evangeli els tolerem en el dia a dia, però els amaguem i ens fan nosa en les grans ocasions. Si un dia ve un polític a inaugurar la reforma dels accessos a l’estació, la brigada i la policia municipal fan una neteja prèvia i foragiten l’indigent. Així mateix, aquell dia que Jesús sortia de Jericó i s’encaminava a Jerusalem, on tothom esperava que hi entrés com a Messies, Bar-Timeu no hi havia de ser. Però hi era, i molestava amb els seus crits.
Jesús el sent i converteix el repte de Bar-Timeu en una oportunitat. En sentir que Jesús el crida, el cec experimenta una sacsejada interior: llença la capa de les monedes, s’aixeca d’una revolada i no s’acosta a Jesús per demanar-li caritat. Li demana la vista.
La fe en Jesús ha salvat Bar-Timeu. Ja no resta marginat a la cuneta, sinó que s’afegeix al poble que camina amb Jesús. Així doncs, el relat de l’evangeli d’avui és molt més que la crònica de la curació d’un cec. És la rehabilitació d’un home i la seva integració en la societat.
La diada d’avui ve marcada a Vila-seca per la memòria de sant Bernat Calbó, el nostre sant local. Abat de Santes Creus, bisbe de Vic, conseller del rei Jaume I, va ser un personatge de gran importància en el temps d’expansió de la corona catalanoaragonesa cap a orient, amb la conquesta de l’illa de Mallorca, i cap a migdia, amb la conquesta de València.
L’Església dels nostres dies no té la influència i el prestigi social dels temps de sant Bernat, però no podem renunciar a proclamar l’evangeli de Jesús a la nostra societat. Aquesta és la millor contribució que podem fer. Com aquell dia a Jericó, l’Església vol contribuir a fer de tota la humanitat i de cada nació en particular un poble que camina unit i que no deixa ningú a la cuneta.
Aquesta és la línia mestra de tots els missatges dels nostres bisbes, especialment en aquest temps tan important per a la configuració política del nostre país. D’una banda, reconèixer el dret a l’existència de Catalunya i de totes les nacions de la terra, de la mateixa manera que Jesús va reconèixer i va dedicar la seva atenció al pobre Bar-Timeu. D’altra banda, sigui quina sigui la configuració política que la nostra societat decideixi donar-se, treballar perquè siguem un poble ben integrat, amb respecte a la diversitat que hi ha entre nosaltres i sense que ningú en sigui exclòs o marginat, de la mateixa manera que Bar-Timeu va passar immediatament a formar part de la comunitat de deixebles.
La meva impressió personal és que aquesta és la voluntat compartida d’una gran part de la nostra societat, i això em reconforta. Ens cal treballar en positiu i tenir molta cura perquè no ens dominin les forces negatives que posen en perill el projecte de Déu per al nostre món: l’ambició desordenada dels diners, les ideologies excloents i la indiferència egoista.
Jordi Vila Borràs