Tots ens presentem davant dels altres dissimulant els nostres defectes i exhibint les millors qualitats. Així fan els presumits quan es vesteixen, així els artistes quan actuen, i tots en general actuem una mica davant dels altres… Ens agrada quedar bé.
És clar que hi ha excepcions. Per exemple, quan anem al metge estem disposats fins i tot a mostrar-li allò que no ens agrada ensenyar, amb la confiança que ens tractarà amb respecte i ens curarà de les nostres dolences.
Pregar és posar-nos davant de Déu. El fariseu presumia de la seva bondat i pietat: “mira, Senyor, que bé que m’has fet, pots estar content d’haver-me creat tan perfecte; segur que t’alegres de veure’m oi?” El publicà, en canvi, es reconeixia pecador davant de Déu.
No podem anar a presumir davant de Déu. No podem amagar els bonys ni les taques. Davant seu estem ben nuets, tal com som. Ens fa vergonya mostrar-nos així, sense disfresses. Però, oh gran paradoxa, ell ens estima precisament així, tal com som.
Hi ha qui es pensa que per augmentar l’autoestima ha de pensar només en les seves qualitats i oblidar els defectes. Això no és autoestima sinó autoengany. La veritable autoestima és mirar-se un mateix tal com és, sense estrafer la figura, i reconèixer-se imperfecte però bell, defectuós però digne de ser estimat.
L’autoestima es conjuga amb la humilitat. Mirar-se un mateix amb realisme i amb afecte. Déu és qui ens sap mirar millor. Si, en pregar, ens deixem mirar per Déu, ens sentirem estimats, perdonats, cridats a donar-nos als altres. I brollarà en nosaltres el goig i el desig de respondre amb agraïment a l’amor de Déu i de mirar els altres tal com ell ens mira.
Jordi Vila