Els que, de petits, ens quedàvem a dinar a col·legi, gaudíem d’una estona d’estudi i d’un temps extra de pati durant el qual estava prohibit quedar-se a classe. Però de tant en tant uns quants conspiràvem i ens hi esmunyíem clandestinament. Aleshores començava el joc. Un feia de mestre, un altre de director, un altre de prefecte, uns altres eren els alumnes… Així fins que arribava el mestre de debò i tots quedàvem igualats en la nostra veritable identitat d’infants i alumnes.
Penso que ens passem tota la vida fent aquest joc, i que ens el prenem massa seriosament. Uns es pensen que són savis i altres ignorants, us es pensen que són rics i altres pobres, uns poderosos i altres oprimits. Fins que, quan arriba el Senyor a les nostres vides, parem esment de qui som de veritat. Els que es creien savis s’adonen de la seva ignorància, els rics s’adonen que les seves riqueses no valen res, els poderosos se sotmeten al veritable Senyor del món. En canvi, els ignorants, pobres i oprimits s’adonen de la seva veritable dignitat. És el que canta Maria en el Magníficat: El Senyor derroca els poderosos del soli i exalça els humils, omple de bens els pobres i els rics se’n tornen sense res.
A vegades la gent gran es queixa de la falta de respecte que hi ha ara en el món. Jo voldria matisar-ho. Em sembla que abans s’inculcava molt el respecte, però només a certes categories de persones que posseïen una certa autoritat: el mossèn, l’alcalde, el metge, el notari, la gent rica, la gent gran… En realitat, tots som iguals en dignitat davant de Déu, i per tant ens devem respecte mutu: els alumnes al mestre i el mestre als alumnes, els veïns a l’alcalde i l’alcalde als veïns, el marit a la muller i la muller al marit, els feligresos al mossèn i el mossèn als feligresos.
Jordi Vila Borràs