Estimar (Mc 12,28b-34)
M’imagino que aquell mestre de la Llei estava fastiguejat. Calia complir més de sis-cents preceptes per tal de ser un bon jueu, i això exigeix un esforç sobrehumà. Ja és difícil recordar-los, imagina’t quan et proposes de complir-los! Per això cercava una síntesi, un fil conductor que englobés tots els manaments i el conduís pel camí recte.
En el nostre temps no ens preocupem gaire pels manaments divins, però també podem trobar molta gent fastiguejada com el mestre de la Llei. Han provat moltes coses a la vida, han canviat de parella, d’amics, de feina, han provat sort moltes vegades i res no els ha acabat de satisfer. Es pregunten també quin camí han d’emprendre en la vida per tal de no tornar-se a equivocar o per no perdre els ànims.
La resposta de Jesús al mestre de la Llei també serveix per a la gent del nostre temps. El secret de la vida és estimar. Estimar Déu sobre totes les coses i els altres com a mi mateix.
Aquí podria acabar el comentari si no fos perquè crec que val la pena reflexionar sobre el significat del verb estimar. És un mot d’ampli espectre. Puc dir que estimo una noia, que estimo la meva germana, que estimo la música o que estimo la humanitat, i queda clar que faig servir el mateix mot per a expressar realitats molt diferents.
Quan parlem d’estimar, el pensament se’ns en va cap a un sentiment romàntic. Des d’aquest punt de vista, quan Jesús ens diu que hem d’estimar els enemics ens fa l’efecte que ens demana una cosa impossible i absurda. Els enemics provoquen temor o ràbia, no pas un afecte amorós.
Però en l’evangeli estimar té un sentit molt més ampli. Estimar Déu és tenir envers ell una actitud d’obertura i de confiança, desitjar la seva presència, donar-li el lloc que li correspon en la meva vida. Estimar Déu per damunt de tot desperta en nosaltres una sensació indescriptible de goig, de pau i de llibertat, perquè ens permet viure alliberats de tantes altres coses que sempre són relatives i contingents i que mai no ens poden emplenar. Coses tan importants com la durada de la vida, la riquesa o la pobresa, l’èxit o el fracàs, la salut o la malaltia es tornen secundàries quan vivim de l’amor de Déu.
Estimar els altres vol dir voler el seu bé, tant si són coneguts o desconeguts, amics o enemics. De fet, quan vivim estimant els altres amb totes les conseqüències desapareixen les rivalitats, perquè el món deixa de ser vist com un camp de batalla on competir i es converteix en una casa comuna on hem de cooperar. Un món així no és lluny del Regne de Déu, i ja no calen més preguntes.
Jordi Vila Borràs