Zaqueu devia ser un personatge conegut i odiat per tothom a Jericó. Cap dels cobradors d’impostos, corrupte i col·laborador dels romans que espoliaven el país. Tenia curiositat per conèixer aquest Jesús de qui parlava tothom, i no va dubtar a fregar el ridícul. ¿Què diríem avui si vèiem un inspector d’Hisenda enfilat a un arbre al mig del carrer?
Zaqueu es deuria quedar de pedra en sentir que Jesús el mirava i li deia que volia dinar a casa seva. El relat fa una el·lipsi vertiginosa i ens trobem ja Zaqueu a casa seva que pren la paraula davant Jesús i deixa tothom amb la boca oberta: aquell lladre odiós vol reparar amb escreix tot el mal que havia fet. I Jesús sentencia: Avui s’ha salvat aquesta casa.
Penso que d’aquesta història en podem treure dues lliçons. La primera fa referència al fet que tots tenim les nostres bèsties negres, personatges odiosos que ens desperten els pitjors instints: sovint són polítics o empresaris corruptes que no costa gaire d’assimilar a Zaqueu. Doncs bé, la sorpresa és que fins i tot aquests personatges són susceptibles de convertir-se. En tota persona, per corrompuda que estigui, hi queda un desig, una nostàlgia de la bondat que Déu hi va posar en crear-la. I el contacte amb Jesús la fa aflorar esplèndidament.
Segona reflexió. Cal dir-ho sincerament: no es pot afirmar que, pel fet de dir-nos cristians i d’anar a missa siguem millors que els altres. Però l’evangeli d’avui ens mostra que el contacte amb Jesús fa miracles. A Canà va convertir l’aigua en vi i a Jericó converteix el corrupte en un filantrop. El que és decisiu en les nostres vides no és, doncs, entrar a l’església de tant en tant com qui va de visita sinó deixar que Jesús entri a casa nostra i ens transformi el cor.
Jordi Vila Borràs