Alguna vegada, suposo que com tothom, he de dir que no a alguna cosa que se’m demana. La persona que fa la petició no sempre accepta la negativa de bon grat. Una vegada algú em va dir: “doncs ara acabo de perdre la fe, i ja no creuré mai més en Déu ni en el que diuen els capellans”.
Segur que aquella persona volia fer-me sentir remordiments: pobre de mi, que he fet que una persona s’apartés de Déu! Però, de fet, Jesús ja ho va dir ben clar: «no us fieu dels mestres de la Llei.» Que ara es podria traduir per “no us fieu dels capellans”.
És clar que tots els cristians hem de procurar que les nostres accions siguin coherents amb la fe que professem. I encara més el capellans, que moltes vegades som jutjats com a representants oficials de l’Església. Però tots som pecadors i tenim les nostres limitacions humanes: defectes de caràcter, febleses, incapacitats… que en el cas dels capellans a vegades s’agreugen, o si més no es jutgen més severament, a causa del nostre ministeri i de l’estil de vida que portem.
La fe no es pot fonamentar en quelcom tan fràgil com la credibilitat d’un ésser humà. La solidesa de l’evangeli i dels ensenyaments de Jesús que ens transmet l’Església és molt més gran que no pas el bon o mal exemple d’un mossèn o de qualsevol cristià.
Moltes vegades el millor exemple el donen les persones més senzilles, les que compten menys als ulls dels poderosos, les que tenen menys recursos per canviar el món. Per tal de copsar la grandesa del cor humà, ens hem de fixar en els més petits, tal com feia Jesús. Mentre alguns comptaven les grans sumes que tiraven els rics a la sala del tresor, Jesús mira el que s’ha guardat la viuda pobra: només ha donat dues petites monedes, però no s’ha quedat res per a ella.
També avui dia alguns compten les quantitats astronòmiques que calen per rescatar els bancs i equilibrar els balanços dels estats. N’hi ha d’altres, però, que, sense negar això primer, es preocupen dels veïns que són a punt de ser desnonats o de l’àvia que no té força per pujar el carro de la compra per les escales. Aquests problemes no alteren els índexs de la macroeconomia, però són tot el que aquella família o aquella àvia necessiten per viure.
Hi ha qui es lamenta que en moltes esglésies només es vegin cabells blancs. Certament és trista l’absència de gent jove, però crec que hem de considerar un gran honor el fet que moltes persones grans, quan ja han deixat de sortir de viatge, d’anar a veure espectacles o de fer vida social, continuïn venint a l’església. Són com la viuda pobra en el sentit que donen a l’església la poca esma que ja els queda de sortir de casa. Ens hauria de fer pensar molt als qui som més joves i, enmig de tantes activitats, no trobem un moment per dedicar a Déu.
Jordi Vila