Una nota d’humor. Els promotors de la campanya de Germanor per al sosteniment econòmic de l’Església diocesana es deuen estirar els cabells veient que precisament avui toca aquest evangeli en què Jesús lloa la viuda pobra que tira dues monedes de les més petites. Si us plau, no tireu dos cèntims a la safata!
Encara funciona el mite que considera que l’Església és rica i que gaudeix de molts privilegis. Això retreu molta gent a l’hora de col·laborar en el sosteniment econòmic de la seva parròquia i de l’Església en general. Pensen que no cal, que ja tenen molts diners, que l’Estat els ajuda.
La realitat és que l’Església té moltes propietats que no són rendibles en absolut sinó una càrrega, i que cada vegada hi ha més dificultats a l’hora de quadrar els nombres. Jesús no va enviar els deixebles per tot el món a buscar diners per rehabilitar esglésies, sinó a anunciar l’evangeli i batejar en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Tanmateix, avui dia a casa nostra els mossens hem de dedicar molts esforços a la gestió del patrimoni. No és la nostra vocació, però ens sentim responsables de conservar i transmetre a les generacions futures un tresor cultural que ha configurat la identitat dels nostres pobles.
L’economia de la nostra parròquia és com la de tantes famílies. Vivim al dia. No tenim cap raconet ni cap propietat de la qual es pugui treure un benefici important. Tampoc no tenim cap deute, i millor que no en tinguem perquè els ingressos van baixant i podríem tenir dificultats a retornar els diners prestats. Procurem no estirar més el braç que la màniga. A l’església passem calor a l’estiu i fred a l’hivern perquè encara no hi ha diners per a climatitzar-la.
I això no ens fa patir, al contrari. Potser durant uns segles l’Església s’havia assemblat massa als mestres de la Llei que avui critica Jesús. Era l’Església de l’ostentació. Ara la trobaríem insuportable, i per això ens escandalitzen certes reminiscències com són les vestidures d’alguns cardenals o els passos d’algunes confraries. Però avui dia el rostre més real de l’Església és el de quatre velles (perdó, senyores grans) que van a la missa de cada dia, atenen els serveis de Càritas i fan de catequistes dels infants. Som una Església pobra i dèbil, que no té recursos econòmics ni humans per afrontar certs projectes.
I aquesta pot ser, paradoxalment, la nostra gran riquesa. Si no donem del que ens sobra, sinó el que necessitem per a viure, si donem tot el que tenim, és a dir, si ens donem nosaltres mateixos, serem com la viuda de l’evangeli, lloada pel Senyor. El Regne de Déu no avança amb diners ni amb estratègies de màrqueting, sinó amb la conversió dels cors. Els sants són els que han fet sempre avançar l’Església. I ho han fet com la viuda de l’evangeli: amb les mans buides i una entrega total.
Jordi Vila Borràs