L’evangelista Mateu parla de “talents”, que eren una suma molt grossa de diners. Per això la versió litúrgica de l’evangeli ho tradueix per milions, tant se val si són euros o pessetes, ja entenem què vol dir.
Vol dir, de fet, que Déu ha posat un tresor a les nostres mans, no perquè en gaudim egoísticament sinó perquè l’administrem i el fem treballar. Aquest tresor són les nostres capacitats: d’estimar, de treballar, de servir, de comunicar, d’escoltar, d’agrair, d’acompanyar, de perdonar… i tantes altres coses. Ens les ha donat perquè les fem servir i les orientem vers la missió que ell ens encomana a tots, que és construir el Regne de Déu. Per això els cristians entenem la vida com una vocació, com una crida que Déu ens fa a acomplir una missió.
Cadascú té els talents que Déu li ha volgut donar, i no porta enlloc que ens comparem els uns amb els altres. ¿Per què jo només en tinc dos i el meu company en té cinc? És igual, Déu no ens demana que competim. Notem que la recompensa que l’amo dona als dos primers administradors és idèntica, encara que el rendiment fos diferent: t’encomanaré molt més; entra a celebrar-ho amb el teu senyor.
Hi ha una pràctica espiritual de la qual potser no parlem prou, que és l’examen de consciència: una mirada sobre la nostra vida per tal de veure en quin punt estem respecte de Déu i dels germans. És un dels passos que hem de posar en pràctica quan celebrem el sagrament del perdó, i potser per això el reduïm massa sovint a revisar si hem comès alguna infracció.
El tercer administrador de la paràbola d’avui no havia fet res de dolent amb els diners que l’amo li havia confiat. No els havia malbaratat, sinó que els havia custodiat fidelment, ben amagats perquè ningú no els hi robés. Però amb això no n’hi ha prou. Calia fer-los rendir. Calia arriscar, estar disposat a perdre per poder guanyar.
Així vol Déu que siguin les nostres vides. El dia que ens trobem cara a cara amb el Senyor, ell ens dirà: mira, sé totes les coses dolentes que has fet, això, allò i fins i tot allò altre que ja no recordaves; no et preocupis, tot queda perdonat. Ara digues-me: ¿què has fet de bo?
Jordi Vila Borràs