Testimonis d’esperança (
Que malament que està tot! Vivim en un món ple de desastres, d’injustícies i de violència. La humanitat penja d’un fil. No crec que sigui massa exagerat parlar així, però també crec que aquestes expressions es poden aplicar a la major part de la història de la humanitat. En temps de Jesús s’esborronaven pensant en una eventual destrucció del temple de Jerusalem. Va passar quaranta anys després, i el poble jueu perviu malgrat totes les dificultats. Què direm de les guerres? Segur que no hi ha ni un sol moment en tota la història de la humanitat lliure de violència i de destrucció. I no hem d’oblidar que fa més de setanta anys que vivim sota l’amenaça nuclear, i ningú ens assegura que el que va passar a Hiroshima i Nagasaki no es pugui tornar a repetir. El mateix podem dir dels desastres naturals de tota mena que sempre han amenaçat la humanitat. Ara patim pels efectes devastadors que pot arribar a tenir el canvi climàtic, però podem recordar que al segle XIV la pesta negra va acabar en quatre anys amb la tercera part de la població europea.
La persecució religiosa també és, per desgràcia, una constant en la història humana. Amb prou feines trobaríem una religió o una sola idea que no hagi estat perseguida en un o altre moment de la història, però diuen algunes fonts que el cristianisme ha estat i continua essent, de totes elles, la més afectada. Quants cristians, des de l’època de l’imperi romà fins ara mateix, no deuen haver pensat que no hi havia res a fer, que tot s’havia perdut! I malgrat tot la fe continua.
L’evangeli d’avui sembla un reguitzell de desgràcies, però el més important és veure com acaba. Jesús fa una crida a la confiança serena. No hem de viure amb l’ai al cor i amb moral de derrota. Quan sigui l’hora, Jesús mateix respondrà per nosaltres i no es perdrà ni un dels nostres cabells. Ens tocarà patir, sí, però podem fer-ho amb moral de victòria, perquè tenim la promesa de la vida eterna.
Saber sofrir amb constància, mantenir l’esperança malgrat tots els contratemps: aquest és un signe d’autèntica vida cristiana. Moltes vegades recordo les paraules d’una cristiana, militant d’un moviment obrer, que va ser durant un temps regidora en un ajuntament del Baix Llobregat. Deia que en el seu partit hi havia pocs cristians però que eren molt ben valorats perquè mai no s’arronsaven davant els fracassos i les dificultats. Amb la seva manera de viure eren testimonis d’esperança. I aquesta també és una manera d’anunciar l’evangeli.
Jordi Vila Borràs