“No tenim cap rei fora del Cèsar”. Ho diuen els grans sacerdots, els mateixos que en les grans cerimònies al Temple cantaven el salm 98: “Canteu al Senyor les vostres melodies… Aclameu el rei, que és el Senyor”. Els grans sacerdots d’un poble que havia viscut segles governat per jutges o cabdills que no van reivindicar mai el títol de reis, perquè el rei era el Senyor Déu.
El profeta Samuel es va haver de plegar a les demandes dels que volien un rei que els governés com els altres pobles, i va ungir Saül tot i considerar que això era una manca de respecte contra Déu. Doncs bé, ara la desconsideració ja és total, contra Déu i contra la seva identitat de poble: “No tenim cap rei fora del Cèsar”.
¿Qui és el rei del nostre món? ¿A quin rei retem homenatge cadascú de nosaltres? ¿Quin deu ser el rei d’un món en què un dels principals negocis és el comerç d’armes? Un món en què els fugitius de les guerres troben les fronteres tancades i segellades, fins al punt que han de jugar-se la vida emprenent viatges en condicions molt perilloses, sotmesos a màfies que els esclavitzen. Un món en què els que es lliuren a la tasca humanitària de socórrer i rescatar els immigrants són acusats de col·laborar en accions il·legals. Un món en què cada dia hi ha més multimilionaris i més gent que passa gana. Un món en què cada vegada és més difícil aconseguir una feina estable que permeti als joves afrontar un projecte de vida a llarg termini. Un món en què les famílies són tan fràgils i els infants se senten tan mancats de punts de referència sòlids que no creuen que sigui possible estimar algú sense condicions. Un món tan mancat d’orientació moral que el crim de l’avortament es reivindica com un dret humà. Un món en què la policia és victorejada amb el crit de “a por ellos”, i resulta que “ellos” no són terroristes sinó ciutadans que van a votar. Un món tan irrespectuós amb les futures generacions que camina desbocat cap al canvi climàtic i el malbaratament dels recursos naturals del planeta.
I, tanmateix, el rètol que Pilat va fer posar a la creu deia “Jesús, el Natzarè, el rei dels jueus”. I es va quedar curt. Ara l’adorem com a rei de tot el món. Es creien que clavant-lo a la creu el destruïen, però de fet l’entronitzaven. L’enfilaven al lloc de la victòria definitiva sobre el pecat i sobre la mort, sobre tot el mal que la història humana ha estat capaç d’acumular. Per això des de la creu va poder dir: “Tot s’ha complert”. El seu amor va poder amb tot. Així va expirar. I per això ha ressuscitat.
Jordi Vila Borràs