Com a bons jueus, els deixebles es cuiden de preparar-ho tot per poder celebrar el sopar pasqual amb Jesús. Un sopar en què el plat principal era l’anyell, en record de la sortida d’Egipte en temps de Moisès. Aleshores Déu va manar als hebreus que sacrifiquessin un anyell i que amb la seva sang pintessin la llinda de les cases on habitaven, perquè la plaga que duia la mort als primogènits dels egipcis passés de llarg de casa seva, i que se’l mengessin aquella mateixa nit a corre-cuita, preparats per a la marxa tan bon punt en rebessin la consigna.
Però, en el relat del darrer sopar de Jesús amb els deixebles, l’anyell perd protagonisme davant del pa i el vi. Jesús pren el pa i els l’ofereix dient que és el seu cos. Pren la copa de vi perquè tots en beguin i els diu que és la seva sang, la sang de l’aliança vessada per tots els homes.
Jesús és el nou anyell de Déu. Ell mateix s’ofereix en sacrifici. La seva sang, vessada a la creu, ens preserva de la mort eterna.
I tot seguit ens diu també que el vi que acaba de beure és el que ens obre la porta al vi nou que beurem en el banquet del Regne. Tantes vegades Jesús havia fet servir en les paràboles la imatge del Regne de Déu com un banquet al qual tothom hi és convidat. Un banquet que és signe de vida en abundància, de fraternitat i de goig. Doncs bé, arriba per a Jesús l’hora de beure el vi nou d’aquest banquet.
Tot això és l’eucaristia per a nosaltres. Cada cop que la celebrem participem del sacrifici de Jesús i fem un primer tast del banquet del Regne. Amb quina emoció i amb quina reverència ens hem d’acostar sempre a l’eucaristia. En ella hi trobem Jesús viu entre nosaltres. Combregar és participar del sacrifici de Jesús, fer de les nostres vides una entrega als altres a semblança d’ell. Perquè en combregar acceptem i demanem que les nostres vides s’assimilin a la seva, que puguem viure configurats a ell. I combregar és també tastar el goig de la fraternitat de la qual participarem plenament un dia en el Regne de Déu. Combregar és proclamar que estem disposats a viure sense barreres, acollint-nos tots com a germans i fills d’un mateix Pare.
Jordi Vila Borràs