Tots tenim els nostres límits que ens imposen les barreres físiques, intel·lectuals, emocionals, culturals, morals… ¿Qui de nosaltres pot saltar fins a tocar el sostre de l’església, o qui pot aprendre xinès en un parell d’hores? Són exemples de límits impossibles de superar. ¿Qui de nosaltres està disposat a menjar serp, gos o insectes com fan algunes cultures? Podem arribar a superar aquestes aversions, però no ens aportaran gran cosa.
En canvi, hi ha límits que val la pena arribar a vèncer. ¿Què passarà el dia que ens emparentem amb un magrebí, un negre o un gitano? Doncs que potser ens adonarem que hem de fer un esforç per superar un racisme que teníem molt amagat. ¿Què passa el dia que algú de la família es declara homosexual? Doncs que hem d’aprendre a dir, com el papa Francesc: ¿qui sóc jo per a jutjar ningú?
Epifania és la festa de la universalitat. En aquests savis vinguts de terres llunyanes hi trobem representada tota la humanitat, en la seva rica i estranya diversitat, que busca la llum i el sentit de la vida. Jesús no es fa estrany a ningú, atrau tothom amb la seva llum que no encega sinó que convida discretament a la recerca del camí de la veritable felicitat, de la vida plena.
La fe cristiana no és exclusiva de cap cultura, no cal cap requisit especial perquè un ésser humà sigui cridat a la fe. Podem ser pobres o rics, homes o dones, joves o vells, de dretes o d’esquerres, i així anar seguint fins a l’infinit aquestes dicotomies que serveixen tan sovint per classificar i fins i tot per discriminar. Ara bé, un cop hem vist la llum de l’estel, un cop ens hem trobat amb Jesús, no podem excloure ningú, ja que ell no ho ha fet. Per això els cristians ens hauríem de caracteritzar per un tarannà d’obertura, d’acolliment, de fraternitat universal, ben lluny del que mostren els governs i part de la població de la nostra presumptament cristiana i civilitzada Europa. ¿Quants savis d’orient han naufragat en pasteres o s’estan podrint en camps de refugiats?
Jordi Vila Borràs