-265-6949-celular-(01)-265-6949944152.jpg)
Acaba de sortir un document vaticà amb reflexions i indicacions sobre què hem de fer amb les despulles dels morts. Els mitjans de comunicació se n’han fet ressò perquè dir que l’Església prohibeix coses sempre ven. El document és una aportació interessant perquè els cristians puguem viure amb coherència el moment delicat de decidir què fer amb les restes mortals dels nostres éssers estimats, o fins i tot determinar què volem que es faci amb les pròpies.
La cosa més important que fa el document és posar de relleu que tot el que fem en acomiadar els difunts ha de ser coherent amb la fe en la resurrecció de la carn. És evident que el cos que tindrem en ressuscitar no estarà format per la mateixa matèria del nostre cos actual, ni tindrà les mateixes propietats, tal com eren diferents les propietats del cos de Jesús ressuscitat. Però, així com ell conservava en el seu cos glorificat les marques de la Passió, també en els nostres cossos ressuscitats hi haurà els trets que han configurat la nostra identitat i les marques de la nostra història. Per això tractem amb respecte els cossos dels difunts. Sabem que només són matèria morta, però han estat element essencial d’una persona que, tot i haver mort, és cridada a viure per sempre.
Per això l’Església continua recomanant l’enterrament en un cementiri com la millor manera de tractar les restes dels difunts. Tanmateix, no s’oposa al costum que es va estenent de la incineració quan es fa per raons higièniques, econòmiques o socials. Ara bé, un cop les cendres són donades a la família, insisteix en el fet que siguin dipositades en un cementiri o en un columbari, i no permet que siguin escampades en la natura o que es guardin a casa.
No està bé que les cendres siguin escampades en la natura, sigui al mar o a la muntanya. Hi ha raons de tipus ecològic: es produeix una contaminació. Però la raó principal que argüeix el document és de tipus simbòlic: moltes vegades el concepte que hi ha rere el gest d’escampar les cendres és el retorn a la natura per començar un nou cicle de vida o bé la fusió amb l’univers. Però els cristians creiem que la mort no implica la desaparició de la persona, sinó que és l’avantsala de la seva glorificació, de l’arribada a la vida plena. No creiem en la reencarnació ni en el nirvana, sinó en la resurrecció.
Tampoc no es permet que les cendres siguin conservades a les cases particulars ni que es converteixin en joies o en objectes decoratius. Per a la persona que pateix la pèrdua d’un ésser estimat, pot semblar una manera d’aferrar-s’hi, de mantenir-hi un vincle molt pròxim. Però això el priva de fer un dol sa. Fer el dol vol dir assumir que la persona difunta forma part de la meva història i la portaré sempre en el meu record, però ja no és amb mi i he de reaprendre a viure sense ella. Per això cal anar-me desfent de les coses materials que li pertanyien per tal de fer lloc a les coses que configuraran la meva nova etapa de vida. En canvi, viure envoltat de les coses i de les mateixes cendres del difunt és quedar-se enganxat en el passat, i el dolor persistent pot portar a buscar remeis falsos com són l’espiritisme o alguns actes de bruixeria. A més, un ha de pensar que les generacions següents que viuran en aquella casa ja no tindran el mateix respecte i veneració per les cendres i pels records que s’hi guarden.
Preguem pels difunts perquè creiem en la comunió dels sants. L’amor depassa la frontera de la mort, i per això creiem que la nostra pregària pels difunts els pot ajudar a obrir-se a l’amor de Déu que els espera a la casa del Pare, així com creiem que ells ens poden ajudar espiritualment en el camí que continuem fent en aquest món.
Jordi Vila Borràs