Això de dir que Jesucrist és rei no deixa de ser un llenguatge anacrònic. Els reis avui dia són poc més que figures decoratives, sovint associats a casos de corrupció i a embolics de faldilles. En aquest sentit, dir que Jesucrist és rei no li fa cap favor.
En realitat, el que avui celebrem va vinculat, més que a la figura dels reis actuals, al concepte de sobirania. Antigament, els sobirans eren els reis o altres personatges similars: entre nosaltres, els comtes de Barcelona. Ells feien i desfeien les lleis, convocaven i dirigien les campanyes dels exèrcits… En una paraula, tenien a les seves mans el destí del poble.
Avui dia, la sobirania recau sobre el poble en el seu conjunt, i s’expressa per mitjà dels vots. Ja no som súbdits, sinó ciutadans. Almenys, així hauria de ser sempre i arreu. Ja no volem ser esclaus, sinó responsables del nostre destí. Això és un gran pas endavant.
Celebrem, doncs, la sobirania de Jesucrist sobre tot el món. És cert que la història, aparentment, de crisi en crisi va avançant cap al caos. Però no és així. Hi ha un projecte de Déu perquè tot acabi bé, perquè tot acabi encaixant i trobant el seu sentit en Jesucrist: això és el que anomenem el Regne de Déu.
No és un regne com els d’aquest món. Aquí, encara avui, s’imposa el més fort, el més poderós, el qui té més armes i més diners. En canvi, Jesús regna des del servei i des de l’amor. Per instaurar el seu Regne, Jesús no pren la vida de ningú, sinó que dóna la seva. En la mesura que aprenem a servir, a estimar i a sacrificar-nos pels altres, reconeixem la sobirania de Jesús en les nostres vides i es fa present el Regne de Déu en el nostre món.
Jordi Vila Borràs