Recordo que, quan feia la carrera de Química, a segon curs hi havia una assignatura que es deia Electricitat i Òptica. Jo era un bon estudiant, però aquell havia estat un curs estrany, i em vaig presentar als exàmens de juny havent estudiat poc i a corre-cuita. Quan vaig llegir l’examen, vaig pensar: “sembla fàcil, llàstima que no hagi estudiat prou. Podria aixecar-me i marxar, perquè no estic ben preparat, però ja que sóc aquí em quedaré una estona a veure si puc contestar alguna pregunta”.
Vaig començar per les poques preguntes que em sabia. Quan vaig arribar a les que no dominava, vaig pensar que, tant per tant, podia provar d’escriure alguna cosa, sempre seria millor que deixar-les en blanc. Una estona després la majoria encara escrivien molt concentrats, mentre que jo ja no sabia què més posar. Em va tornar a passar pel cap d’aixecar-me i marxar sense entregar l’examen, però finalment vaig decidir d’entregar-lo: no hi perdia res, i així almenys el professor em corregiria els errors.
Uns dies després vaig anar a mirar la nota. Pensava treure un tres o un quatre… i havia tret un set! De seguida vaig donar gràcies a Déu per la mica de memòria i de sentit comú amb què m’havia afavorit, que van compensar la meva manca d’estudi, i vaig pensar que ximple que hagués estat de no entregar l’examen!
Tot això té a veure amb el dia de l’Ascensió del Senyor, i aquell dia té molt a veure amb el dia a dia que vivim cadascú de nosaltres. El Senyor va convocar els deixebles en una muntanya. Alguns hi van anar amb els dubtes a l’esquena, però hi van anar. El Senyor els va enviar per tot el món amb una missió gegantina: convertir tots els pobles i batejar-los. Els va dir que seria amb ells tots els dies fins a la fi del món… i va desaparèixer de la seva vista.
I ells es van quedar com nosaltres: amb els dubtes a l’esquena i amb una missió colossal al davant. Ara bé, nosaltres tenim un avantatge: han passat dos mil anys i tenim l’exemple de molts cristians que, amb una sabata i una espardenya, amb els seus dubtes i limitacions, han fet cas de les paraules de Jesús i s’han llançat a la missió: són els sants i santes, els canonitzats i els anònims.
A vegades hi ha persones que es confessen de tenir dubtes. Els dubtes no són pecat. El pecat és deixar-se paralitzar pels dubtes. Quan vaig per la muntanya, porto un GPS per orientar-me. Sembla una brúixola, però no ho és: només indica el nord quan estic en moviment. Si m’aturo, perdo la referència. La vida cristiana és així: només experimentem la presència del Senyor en les nostres vides mentre ens movem.
Jordi Vila