Només m’he posat esquís dos cops a la vida. La primera, de petit. La segona, ara fa uns vint-i-cinc anys.
Recordo les instruccions de l’expert que m’ensenyava a posar-me’ls: amb la posició del teu cos controles la rapidesa amb què vols lliscar; quan t’aboquis endavant, les puntes dels esquís fregaran més amb la neu i afluixaràs la velocitat. Entesos. Aleshores començava la pràctica: un cop anava cara avall i començava a baixar, instintivament inclinava el cos cap enrere, accelerava cada cop més i, quan veia que ja no podia controlar el descens, em tirava de cul a terra.
I nova explicació de l’instructor. De fet, el meu cap ja ho havia entès, però el cos… L’instint em deia que per a frenar calia anar enrere, no endavant.
Una cosa així ens passa als cristians amb la creu. És un instrument de suplici, i ens ho recorden cruelment les recents crucifixions perpetrades pels terroristes d’Estat Islàmic. Per això no ens entra al cap que pugui ser alhora instrument de salvació. És una paradoxa massa radical, i fins i tot si ens diem cristians necessitem tota una vida per anar-la assimilant.
Afortunadament, és molt improbable que acabem clavats físicament en una creu. Però, de fet, la creu de Jesús és el paradigma d’un principi general que afecta totes les nostres vides: cal abaixar-se per créixer, cal buidar-se per arribar a plenitud, cal donar-se per rebre, cal sofrir i morir per arribar a la vida eterna. Això és el que té el cristianisme d’ascesi, d’entrenament. Per això Jesús repeteix tantes vegades als deixebles: No tingueu por! Ens cal perdre o, si més no, controlar la por d’estimar, de patir, de morir… tal com va fer Jesús a Getsemaní. Només així participarem de la seva Pasqua.
Jordi Vila Borràs