Un misteri tan gran s’ha manifestat d’una manera tan senzilla, gairebé clandestina. Només uns quants pastors, gent marginal, van ser testimonis del prodigi que acabava de succeir: ha nascut el Salvador, el Messies, el Senyor.
Aquest infant nascut fora de casa, ajagut en una menjadora, ell que s’ha fet pa perquè tots nosaltres el puguem menjar, fill d’una dona que no va despertar la compassió dels hostalers, és qui acabarà donant la vida per nosaltres i per tota la humanitat amb la mort en creu i la resurrecció gloriosa.
Per això, si de veritat volem celebrar Nadal hem de reconèixer el misteri sagrat que s’amaga en tota carn humana, hem de defensar la dignitat inviolable de tota persona.
No podem celebrar Nadal i negar la vida als infants que encara no han nascut, com si l’avortament fos un dret de la dona. Certament la dona té molts drets pels quals encara ha de lluitar, però mai a costa del dret a la vida d’uns éssers innocents.
No podem celebrar Nadal i alhora tancar les fronteres i abandonar a la seva dissort els qui fugen de la guerra o de la fam i es juguen la vida buscant una oportunitat.
No podem celebrar Nadal i rebutjar-nos els uns als altres per raons de raça, llengua, sexualitat, manera de pensar… No podem celebrar Nadal sense reconèixer la fraternitat radical que ens vincula. No podem celebrar Nadal sense disposar-nos tots junts a cercar la veritat en comptes de deixar-nos engalipar per les falses pseudoveritats interessades que sembren desconfiança i odi. Qui busca la veritat troba Jesús.
Hi ha qui viu Nadal com el dia més bonic de l’any i hi ha qui no el suporta. Hi ha qui s’entristeix perquè troba a faltar algú, hi ha qui s’irrita perquè no li agraden les reunions familiars, hi ha qui és feliç podent menjar plegats al voltant d’una taula. Nadal ens suscita emocions diverses, i no ens hem de sentir culpables per cap d’elles. El que no ens podem permetre és dir que celebrem Nadal i no reconèixer el valor immens de cada ésser humà, fins i tot el més petit, el més insignificant o el més molest. Perquè “tot allò que feu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho feu a mi”.
Jordi Vila Borràs