Les festes i memòries dels sants que trobem en l’any litúrgic commemoren el dia de la seva mort, que és el naixement a la vida eterna. Hi ha, però, tres personatges dels quals celebrem el naixement a la vida terrenal: Jesús el 25 de desembre, Maria el 8 de setembre i Joan Baptista el dia d’avui.
L’evangeli de Lluc, en els primers capítols, ens mostra en paral·lel l’anunci del naixement de Joan i el de Jesús, la trobada entre les dues mares i el naixement de tots dos. Paral·lelisme i contrast, que remarca el mateix calendari litúrgic posant el naixement de Jesús en el solstici d’hivern i el de Joan en el solstici d’estiu, els dos extrems pel que fa a la durada del dia i de la nit. Així podem fer una interpretació astronòmica de la dita de Joan que recull el quart evangeli (cal que ell creixi i que jo minvi) assignant el dia a Jesús i la nit a Joan.
Els pares de Joan són ancians, la mare de Jesús una noia jove. Els de Joan són estèrils, la mare de Jesús és verge. El pare de Joan és un sacerdot del temple de Jerusalem, a Jesús li farà de pare un treballador manual de la tribu de Judà. L’àngel que anuncia el naixement de Joan s’apareix al seu pare Zacaries mentre compleix les funcions sacerdotals al temple. L’arcàngel Gabriel s’apareix a Maria en la quotidianitat de casa seva. Zacaries no dona crèdit a l’anunci de l’àngel i emmudeix. Maria, després de la torbació inicial, es posa a disposició del Senyor i entona el cant joiós del Magníficat.
El naixement de Joan simbolitza el final de l’Antic Testament. L’Antiga Aliança de Déu amb el seu poble ja no dona més de si, mostra signes evidents de decrepitud. Però la bondat i l’amor del Senyor duren per sempre, i fa nou el que era encarcarat i eixorc. Aquell nen s’havia de dir Zacaries com el seu pare, i qui sap si com l’avi i el besavi, un esglaó més en una filera interminable de Zacaries girant en un etern cercle viciós. Però el pare trenca el cercle: S’ha de dir Joan. El mut comença a parlar, i l’Antic Testament s’obre a la novetat de Jesús, de qui aquell Joan ha d’esdevenir el Precursor.
Penso que aquesta història ha d’inspirar la nostra manera de viure com a cristians. Déu és fidel en l’amor, no en les formes. No hem de confondre fidelitat, memòria i tradició, que són elements necessaris en la vivència de la fe, amb encarcarament. Hem de ser fidels a l’aliança d’amor i vida que Déu ha fet amb la humanitat des del principi i que ha segellat per sempre més per mitjà de Jesús. Hem de fer memòria de tot el que el Senyor ha fet i fa per nosaltres, i ho hem de transmetre de generació en generació com un tresor únic. I ho hem de fer amb un llenguatge sempre nou, tal com Déu mateix ha fet i farà sempre. No hem de tenir por de canviar les formes, sempre que calgui, per anar cada cop més a fons.
Jordi Vila Borràs