Què es pensaven, aquests apòstols, que era el camí cap a Jerusalem? ¿La conquesta del poder? ¿La instauració d’un nou regne acabdillat pel Messies, fill de David? Jesús, amb una paciència infinita, els corregia i pensava que al seu moment ja ho arribarien a entendre i a beure el calze que ell mateix havia de beure.
Encara avui dia ens mou l’afany de conquesta, de domini, de poder. Tenir més, manar més. En el capitalisme salvatge d’avui dia, la riquesa i el poder s’arriben a confondre, de manera que ja manen més les grans corporacions multinacionals que els governs estatals.
Els cristians d’avui dia no som pas millors que els apòstols de Jesús. També dintre de l’Església campa a pler la cobdícia, no tan sols entre els monsenyors vaticans. Digui el que digui el papa Francesc, encara els mossens interpretem els nomenaments parroquials en clau de “carrera eclesiàstica”. I qualsevol sagristà, catequista, membre del consell parroquial, pot viure la seva responsabilitat com una petita esfera de poder.
Pobre sant Jaume, la llegenda t’ha implicat en la batalla de Clavijo, una de les primeres de la Reconquesta. Una acció d’alliberament dels febles regnes cristians, obligats a pagar un tribut vergonyós al califat musulmà. Encara que no em quadra de cap manera la imatge de l’apòstol matant enemics damunt d’un cavall blanc, cal reconèixer que segurament les guerres medievals eren més humanes que les d’ara: soldats contra soldats, sense armes de destrucció massiva. El pitjor de tot és que el pobre sant Jaume es va convertir en icona mediàtica de la Reconquesta castellana, seguida de la conquesta d’Amèrica i de la construcció d’un imperi on mai no es ponia el sol. Castella es va apropiar del nom d’Espanya i es trobava a gust sota el patrocini d’un apòstol que avança cap a Jerusalem/Clavijo damunt d’un cavall blanc amb l’espasa a la mà disposat a instaurar el regne universal de Déu/l’Espanya catòlica.
Contra el vici de conquerir hi ha la virtut de resistir. Prou que ho sabem els catalans. I prou que ho sabia Jesús, que va practicar millor que ningú la resistència no violenta. Ni un pas enrere, avança decidit cap a Jerusalem disposat a portar fins a l’extrem el seu projecte, que no és de domini, sinó de servei, que no és de mort sinó de vida. Els pobres adversaris de Jesús es creien que havia perdut el seny i que havia arribat l’hora d’acabar amb ell per sempre. No s’adonaven que, clavant-lo a la creu, li posaven en safata la victòria definitiva: el perdó venç l’odi, l’amor venç la mort, el Regne de Déu pren possessió de la humanitat en la persona de Jesús i de tots els qui se li adhereixen.
Sant Jaume, el de debò i no el de Clavijo, va aprendre la lliçó i va posar la seva vida al servei de l’anunci de l’evangeli fins a vessar la pròpia sang. La tradició diu que, amb el seu gran zel, va arribar fins al confins de la terra, on va ser enterrat. D’aquí ve la peregrinació a Compostel·la, una mena de nou camí apostòlic en el qual molta gent té ocasió de conversar amb Jesús i d’anar canviant, com van canviar Jaume i els seus companys camí de Jerusalem.
Jordi Vila