Ara mateix hi ha milers i milers de pelegrins que, a peu o en bicicleta, durant dies, setmanes o mesos, van recorrent els camins que creuen Europa i tota la Península i fan cap a Compostel·la. Molts d’ells no saben gairebé res de l’apòstol Jaume. Alguns se senten continuadors d’un ritu ancestral, seguint el camí de la Via Làctia i del sol ponent fins al final de la terra. Altres, segurament la majoria, hi veuen simplement una oportunitat atractiva de fer turisme d’aventura. Tant se val. Molts hi trobaran més del que havien anat a buscar. Les incomoditats, el cansament, el ritme de la natura, el contacte amb la gent els obrirà a una nova mirada sobre ells mateixos i sobre el món i els durà a fer-se preguntes que potser mai no s’havien fet, i potser a respondre-les d’una altra manera.
(Un pescador ple de defectes) Sí, els caminants d’avui dia són pelegrins imperfectes. Com també ho era sant Jaume. Quan va conèixer Jesús era un senzill pescador del llac de Galilea. Senzill i temperamental: li deien el fill del tro. De bon començament potser es pensava que seguir aquell mestre era fer una mica el rodamón, de poble en poble per tota la regió. Fins que es va adonar que s’encaminaven cap a una meta on Jesús s’havia d’encarar amb el seu destí: pelegrinaven a Jerusalem. Es va imaginar una entrada triomfal i la presa del poder. I es va despertar la seva ambició. No era ell sol. La seva mare i el seu germà compartien les mateixes ànsies. I els altres deu van sentir de seguida el pessic de la gelosia. És ben veritat que portem el tresor del nostre ministeri en gerres de terrissa, tan fràgils i tan ordinàries.
(Apòstol esforçat) Atrevit com era, tanmateix es va fer fonedís com els altres apòstols quan les coses van anar mal dades. Això sí, fill del tro des del si de la mare, es va agafar al peu de la lletra el mandat de Jesús de portar la bona nova de l’evangeli fins als confins de la terra i va emprendre el camí d’occident tan lluny com va poder. Diu la tradició que el seu camí no va ser de roses sinó d’espines, i que quan es va sentir defallir no li va mancar l’assistència de la mateixa Mare del Senyor.
(Patró que agermana pobles) El gran nombre de tradicions locals que celebren el pas de l’apòstol per les nostres terres, així com la xarxa de camins històrics que connecten tots els racons de la Península amb la catedral de Santiago són raons més que suficients per justificar el patronatge comú de sant Jaume sobre tots els pobles d’Espanya, cridats a conviure en pau i fraternitat entre nosaltres i amb tots els pobles de la terra. En canvi, ens cal fer un exercici de purificació de la memòria i reconèixer que la figura llegendària del Santiago matamoros, nascuda al voltant de la també llegendària batalla de Clavijo entre tropes cristianes i musulmanes, és contrària a l’esperit de l’evangeli i avui dia no es pot sostenir ni justificar.
(Màrtir del Crist) Geni i figura fins a la sepultura. Diu el llibre dels Fets que Jaume va ser el primer dels dotze a vessar la sang en testimoni de la fe en la primera persecució decretada per Herodes. La sang dels màrtirs és llavor de cristians, i per això la paraula del Senyor s’anava escampant i difonent cada cop amb més força. Que sant Jaume ens esperoni també avui a donar testimoni de la fe sense defallir, a sortir cap a les perifèries, allà on els nostres interessos personals no ens durien mai. Que el seu exemple ens ensenyi que Déu no ens tria per les nostres qualitats, i que les nostres limitacions i defectes, siguin els que siguin, no ens incapaciten per a ser deixebles i apòstols. Ell fa meravelles amb la nostra terrissa.
Jordi Vila Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL