Algunes antigues representacions del naixement de Jesús mostren Josep assegut, enretirat, mig d’esquena, pensatiu, amb una mà recolzant el cap. Un home perplex, en lluita interior per acceptar el paper que Déu li havia encomanat de ser espòs de Maria i custodi d’aquell infant, Jesús, que no era seu i que Déu els havia enviat.
De Maria sabem que, després de la torbació inicial en el moment de l’Anunciació, de seguida es va mostrar disposada a acceptar tot el que el Senyor volgués fer en ella. En visitar Elisabet cantà la seva exultança en Déu salvador. Mirant el nadó, guardava tots els records en el seu cor i els meditava. De Josep només sabem que, en silenci, anava complint tot el que el Senyor li manava.
Aquell dia que Jesús es va quedar a Jerusalem conversant amb els mestres de la Llei, tant Maria com Josep van passar ànsia per aquell fill que, com tots els adolescents, també havia d’aprendre a reconduir la seva comunicació amb els pares. Després d’aquest episodi, van tornar a Natzaret i vivia sotmès a ells. I aquí és on imaginem, encara que els evangelis no en diguin res, els anys d’aprenentatge d’un ofici manual i de col·laboració en la feina del seu pare.
Josep ens ensenya que la vida més ordinària pot ser viscuda en plenitud de gràcia de Déu. No ens ha deixat cap paraula, potser només va entendre a mitges el gran misteri que es gestava al seu voltant. Però va acceptar el seu paper, va saber estar fidelment al lloc que Déu li encomanava, va fer cas de la bondat i la justícia que havien estat sembrades en el seu cor.
Per això avui el venerem i li demanem que ens ensenyi a viure com ell: amb discreció, fidelitat, bondat, entrega al treball i sobretot a la voluntat de Déu en les nostres vides.
Jordi Vila Borràs