Simó no estava preparat. Tenia fusta de líder, sempre era el primer a prendre la paraula, i els altres se l’escoltaven. Però era massa impulsiu, i sovint parlava sense pensar. Podia fer una declaració de fidelitat vibrant i apassionada, podia fins i tot saltar de la barca enmig del llac i anar a l’encontre del Senyor… però després s’acovardia, s’enfonsava, negava haver-lo conegut. Era un bon home, però li mancava solidesa. Normal: què es pot esperar d’un simple pescador galileu?
Saule sí que estava preparat. Sobradament. Massa, i això tampoc no és bo. Fariseu fanàtic, massa marcat per la seva ideologia i orgullós dels seus orígens. Elegit pel Senyor per portar l’evangeli als pagans fins als confins de la terra, va emprendre llargs i aventurats periples missioners… però sempre anava a topar amb els jueus de la diàspora, encaparrat a convertir-los en deixebles del Senyor. Una relació malaltissa d’amor-odi que li impedia acomplir amb plena llibertat la seva missió genuïna: obrir als pagans les portes de la fe.
Aquests són, precisament, els que Jesús va escollir com a deixebles i testimonis seus: Simó-Pere, la pedra sobre la qual ha estat edificada l’Església, i Saule-Pau, l’apòstol dels gentils. Segurament no eren els més indicats, la tasca que se’ls va encomanar era desproporcionada. Però Déu no crida els capaços, sinó que capacita els cridats.
Avui celebrem el martiri de tots dos a la ciutat de Roma, un martiri que va coronar dues vides entregades, dues trajectòries admirables. Ells són per a nosaltres dos exemples a imitar. Els nostres defectes i limitacions no priven el Senyor de cridar-nos al seu servei, com a deixebles i apòstols. És ell qui ens dóna la gràcia que necessitem per a complir la missió encomanada.
Jordi Vila