La nostra curiositat, l’interès humà per saber, no s’acaba amb la mera constatació de l’existència d’una cosa, sinó que continua amb el seu estudi i la seva anàlisi exhaustiva. Sovint aquest aprofundiment porta al descobriment de noves realitats que també mereixen ser estudiades. Així avança tota ciència.
Estranyament, però, força gent es comporta d’una manera molt diferent quan es tracta de Déu. En primer lloc, n’hi ha molts que exhibeixen amb un cert orgull el seu desinterès pel coneixement de Déu. És ben lícit que cada ésser humà tingui interessos diferents. No podem aprofundir en tots els camps alhora. Però penso que la manca d’interès d’una persona per l’esport, la música o la política, per dir tres coses ben diverses, no ha de ser motiu d’orgull per part de ningú. I, si es tracta d’assumptes tan sensibles com la religió i l’espiritualitat, que pretenen donar respostes a les motivacions profundes i al sentit de la vida, la cosa és realment preocupant. Viure superficialment no és bo per a ningú.
En segon lloc, hi ha qui declara creure en Déu, però a la seva manera, sense dogmes ni textos sagrats. Jo sempre havia pensat que Déu no és un objecte que puguem conèixer directament pels sentits, i que precisament per això l’experiència de Déu d’altres persones podia ajudar molt a la meva reflexió. Els que creuen en Déu “a la seva manera” o bé tenen línia directa de comunicació amb Déu o bé el confonen amb una mena d’amic imaginari que lògicament poden dissenyar al seu gust.
Avui celebrem que Déu és Trinitat, i amb aquesta paraula expliquem allò que Déu ens ha revelat de si mateix. Dir que Déu és Trinitat vol dir, en primer lloc, que Déu és Persona, és a dir, algú i no una cosa. Déu no és una energia, sinó algú amb qui podem comunicar-nos. En això ens diferenciem molt dels budistes. La meditació budista és entrar dintre d’un mateix per tal de trobar el més profund de la realitat. La pregària cristiana és obrir diàleg amb un Déu que parla i escolta.
Dir que Déu és Trinitat vol dir que Déu no és només un Déu personal, sinó que són tres persones. I això ens obre una nova perspectiva. Tres persones unides per una comunió tan profunda que són un sol Déu. És diferent dir que Déu estima o afirmar que Déu és Amor. Podem dir que Déu ens estima com a fills, però només podem dir que Déu és Amor si entenem que la seva mateixa essència és la mútua obertura i donació entre les persones divines.
Dir que Déu és Trinitat implica assumir que som capaços de conèixer Déu. No d’abastar-lo, però sí de tenir-ne una noció. És així perquè des del començament hem estat creats a imatge i semblança seva. I perquè, en la plenitud dels temps, Déu s’ha encarnat i ha assumit naturalesa humana. I, finalment, perquè ha vessat el seu Esperit en el nostre interior, de manera que la incapacitat dels sentits humans per a copsar Déu queda superada pel coneixement interior espiritual que en tenim.
Déu és etern i infinit. No ens el podem acabar. No el podem definir ni abastar. Però tenim contacte amb ell, i això ens omple de goig i dóna sentit a la vida. Quan estimem molt una persona, diem que el millor que ens ha passat a la vida és haver-la conegut. Tant de bo que puguem dir això de Déu Trinitat.
Jordi Vila