Els drets humans recullen la igual dignitat de tot ésser humà, amb independència de la seva raça, sexe, condició social, estudis, creences, llengua, etc. Tota persona té dret a ser tractada dignament pel sol fet de ser humana. La dignitat no és un mèrit que hàgim d’adquirir amb el nostre esforç, sinó que ens és deguda pel sol fet d’existir. Però el dret comporta també un deure: hem de viure conforme amb la nostra dignitat, i respectar la dels altres.
Una cosa semblant passa amb la santedat. Els sants famosos pel seu heroisme, els llargs processos de canonització, ens poden fer pensar que la santedat és un mèrit extraordinari que només assoleixen unes poques persones excepcionals. Però no és així. Només Déu és sant. I si parlem de santedat humana és perquè hem estat creats a imatge i semblança d’ell. Per tant, la santedat és un do que rebem per lliure iniciativa de Déu. Tot ésser humà, pel sol fet d’existir, és cridat a la santedat i ja té una participació, encara que sigui llunyana, en la santedat divina.
Aquest do és també una tasca. Som cridats a viure d’acord amb la santedat que Déu ens dóna. La santedat de Déu és inesgotable, i per això cada ésser humà pot participar d’un aspecte diferent de la santedat divina. Els sants no són clònics. Però tots tenen un aire de família, tots reflecteixen la fesomia de Déu.
Les benaurances reflecteixen aquesta pluralitat dels camins de santedat. Mateu recull vuit benaurances, que són un nombre considerable. Però en el fons totes ens remeten a Jesús mateix. Jesús és el model únic en el camí de la santedat.
Santedat universal, do de Déu i tasca que ens ha estat encomanada. Que aquestes reflexions ens portin a viure la festa de Tots Sants com la festa de la santedat ordinària en la qual cadascú de nosaltres és cridat a viure.
Jordi Vila