Això de ser sant no és qüestió d’heroisme, sinó de felicitat. El que passa és que el camí de felicitat que Jesús ens proposa no és el que els éssers humans acostumem a fressar.
La gent entenem la felicitat com una cosa que cadascú s’ha de buscar, una felicitat autocentrada: “vull ser feliç” significa “vull ser ric, vull riure, vull passar-m’ho bé, vull ser el centre”.
En canvi Jesús ens parla de quelcom que hem de sembrar al nostre voltant, una felicitat descentrada: per això és feliç qui es fa pobre pels altres, qui plora amb els que ploren, etcètera.
Un altre problema que tenim amb la felicitat és d’ordre temporal: com els nens petits, volem ser feliços ara i del tot. Jesús ens parla, però, d’un horitzó que és el Regne de Déu. El temps d’ara és temps de creixement, d’aprenentatge i, per tant, d’esforç.
La festa de Tots Sants és especialment la memòria de tants sants i santes anònims que ja han fet el seu camí i gaudeixen de la benaurança eterna en el Regne del cel. No coneixeran mai la glòria dels altars, que de fet és una glòria humana, però ja participen de la glòria de Déu. No han estat definits per l’Església com a exemple de vida per als fidels, però els qui els hem conegut els tenim com a referència personal.
La festa de Tots Sants és també la festa de la crida universal a la santedat. Cadascú de nosaltres tenim la vocació a ser sants, i només en la mesura que l’acomplim podrem arribar a gaudir la veritable felicitat.
Jordi Vila Borràs