Els nens volen ser futbolistes i les nenes volen ser famoses. La majoria no arribaran a ser-ho mai, i alguns i algunes s’adonaran que potser és millor així. La realitat és molt diferent de la fantasia, i els camins pels quals podem assolir la felicitat que se’ns ofereix en aquesta vida no depenen de talents extraordinaris, de grans fortunes o de comportaments extravagants sinó de coses que són a l’abast de tothom: una consciència tranquil·la, un projecte de vida, o si més no uns objectius o il·lusions, una família a qui estimar, uns amics en qui confiar, el vigor suficient per anar afrontant les dificultats que sempre sorgeixen… Així, amb el temps, se’ns passen les ganes de ser futbolistes o famosos, però no les de ser feliços.
Quan pensem en els sants, ens imaginem uns personatges extravagants semblants als superherois, capaços de fer miracles i de salvar mitja humanitat. De petits els admirem i desitjaríem imitar-los, però a mesura que madurem ens adonem que no tenim prou talent per fer miracles i que caiem massa sovint en les temptacions. Així que decidim que val més que Déu no compti amb nosaltres i que es busqui algú altre per fer de sant.
Cal afirmar que els sants existeixen, i que en totes les èpoques de la història hi ha hagut personatges que han viscut el seguiment de Jesús amb heroisme. Val la pena que les seves vides siguin recordades, encara que sobretot les dels més antics sovint es presentin amanides de tocs de llegenda. Hi ha hagut persones que han preferit perdre la vida abans de negar Jesús. Algunes han recorregut mig món per anunciar l’evangeli. N’hi ha hagut d’altres que han començat amb una mà al davant i l’altra al darrere i han arribat a congregar multituds de seguidors amb l’objectiu comú de la recerca de Déu o del servei als més necessitats. A tots plegats els dediquem 364 dies de l’any.
Però avui és un dia especial perquè ens recorda que la crida a la santedat no és l’excepció, sinó un tret comú a tota la humanitat. No tots serem màrtirs, verges, missioners o fundadors, però tots som cridats a ser sants. Sants ordinaris, no d’altar. Perquè, si resulta que tots desitgem ser feliços, es veu que un cristià només pot ser feliç si és sant.
Avui hem proclamat l’evangeli de les benaurances. “Benaurat” és una paraula que diu molt, perquè és sinònim de dos mots que semblarien allunyats l’un de l’altre però que no ho són en absolut: “benaurat” vol dir “sant” i vol dir “feliç”. Només per l’evangeli d’avui podríem dir que Jesús és un geni únic, perquè ens ensenya que els camins de la felicitat són molt diferents dels que la humanitat havia seguit abans d’ell. És feliç qui es reconeix pobre davant de Déu, qui és humil davant dels altres i proper als que pateixen, qui treballa per la pau, la justícia i la veritat. Fins i tot es pot ser feliç en la tristesa i en la persecució.
Que la festa d’avui ens ajudi a recordar els petits sants amb qui segurament ens hem creuat algun dia i que ens han comunicat espurnes de l’amor de Déu. I que ens animi a fer de les nostres vides, per complicades o per humils que siguin, un projecte de santedat.
Jordi Vila Borràs