Fa poques setmanes que el papa Francesc ha canonitzat set persones a Roma. No els ha fet sants, com es diu a vegades, sinó que n’ha reconegut la santedat i d’aquesta manera els ha proposat com a exemples de vida per a la resta dels cristians i de tota la humanitat.
Encara que no soni gaire bé, es pot dir que els sants i santes són els millors exemplars de l’espècie humana. Hi ha concursos de bellesa que serveixen de rampa de llançament per als nois i noies que volen fer carrera com a models o en el món de la imatge, però la bellesa més important i més humana és la que es manifesta en una vida fonamentada en la veritat, la justícia, l’obertura a Déu i l’amor als altres. És la bellesa de la santedat.
La santedat pren moltes formes externes. Els sants són molt diferents entre ells. Entre els set darrers canonitzats fa poc hi ha el papa Pau VI, que va viure l’etapa crítica del primer post-concili i que ara ens cal redescobrir com a referent principal del papa Francesc. Hi ha també el bisbe màrtir Óscar Romero, defensor dels pobres davant dels abusos de la classe dominant del seu país, incomprès i difamat per sectors d’Església massa afectes al poder. Hi ha capellans i religioses, fundadors i fundadores de congregacions que han procurat portar la llum de l’evangeli als més pobres i allunyats. Hi ha un noi italià que va ser víctima de maltractaments i va morir als dinou anys. Hi ha moltes situacions desgraciades que ens poden estroncar la vida però que no ens priven de córrer vers la santedat, potser fins i tot ens hi aproximen. Per això Jesús s’atreveix a proclamar feliços els pobres, els qui estan de dol o els perseguits.
Els sants són molt diferents entre ells, però només ho són en la mesura en què s’assemblen a Jesús i resplendeix en ells la imatge divina que Déu ens va estampar en crear-nos i que el pecat desdibuixa però mai no esborra del tot. Per això la festa d’avui és també la festa dels sants que mai no han estat canonitzats, els “sants de la porta del costat”, com diu el papa Francesc. Tots tenim un familiar, un amic, un veí de qui podem dir que ha estat un sant, i a qui potser fins i tot gosem encomanar-nos per demanar-li que ens acompanyi en el camí de la vida i intercedeixi per nosaltres davant Déu. I tots som cridats a avançar pel camí de la santedat perquè es manifesti cada cop més clarament allò que realment som: fills de Déu.
Jordi Vila Borràs