Als apòstols els semblà una quimera aquella història que explicaven les dones sobre el sepulcre buit i els dos homes amb vestits resplendents que els anunciaven que Jesús ha ressuscitat. També a molta gent avui dia li sembla una quimera que en ple cap de setmana de vacances de primavera unes quantes persones ens reunim al voltant d’una foguera i ens disposem a entrar en una església fosca i buida per celebrar la festa més important de l’any.
Sí, els qui tenim la gosadia d’anomenar-nos cristians formem part també d’aquesta societat descreguda, i per això ens cal, un cop asseguts als bancs, fer memòria. Reviure llargament tota la història de la relació de Déu amb nosaltres i amb la humanitat. Recordar que Déu és el nostre origen i fonament, que es va escollir un poble entre molts altres per educar-lo pacientment i crear el substrat necessari perquè la Paraula divina pogués plantar la seva tenda entre nosaltres. Tanmateix, tot semblava indicar que el pla de Déu anava abocat al fracàs. El Fill de Déu encarnat va experimentar el rebuig del poble i va morir a la creu. Però Déu no es fa enrere. La contumàcia en el pecat i la irreversibilitat de la mort ens deixen sense esperança, però Déu no deixa mai de generar vida i amor. La flama de Déu mai no s’apaga. I passa el que ningú podia esperar. Jesús ha ressuscitat.
Ho celebrem amb el cant de l’al·leluia i ho experimentem per mitjà del baptisme. Sí, pel baptisme ja participem de la mort i la resurrecció del Senyor, ja vivim de la llavor de vida eterna que ha estat plantada en nosaltres. Per això avui renovem la nostra professió de fe i som aspergits amb l’aigua de la font baptismal.
I el Senyor mateix es fa present entre nosaltres en l’eucaristia. Ell s’apareixia als deixebles astorats, com llegirem en alguns evangelis del temps de Pasqua. Ell se’ns apareix ara en les espècies del pa i el vi consagrats. I se’ns dona com a aliment de vida eterna. Que aquesta vida nova que tastem aquí vora l’altar s’escampi, per mitjà del nostre testimoni, per aquest món nostre tan necessitat d’esperança, de vida i de goig veritables.
Jordi Vila Borràs