Eucaristia sense missa (Jn 13,1-15)
Avui celebrem un Dijous Sant sense eucaristia. He rellegit la rúbrica del Missal per a la celebració d’avui: «Avui totes les misses sense poble són prohibides. A la tarda, a l’hora més oportuna, se celebra la missa de la Cena del Senyor, amb la plena participació de tota la comunitat local; els sacerdots i diaques hi exerceixen el seu ofici».
Cal dir que avui, a causa de la situació excepcional que vivim, el sant pare ha autoritzat que els mossens puguem celebrar privadament la missa. Mancarà, però, la «plena participació de tota la comunitat local».
¿Serà, doncs, per a les nostres comunitats, un Dijous Sant sense eucaristia? No ha de ser així. Certament els mitjans audiovisuals ens permetran participar, encara que sigui virtualment, en una de les moltes misses sense poble que es retransmetran per televisió, ràdio i internet. Però això no és el més important. Ens faltarà el ritu, però no pas la realitat que el ritu significa i realitza.
Quan Jesús va repartir als deixebles aquell pa i aquell vi convertits sacramentalment en el seu cos i la seva sang, no ho va fer per imposar-los el deure d’anar cada diumenge a missa. Ho va fer perquè entenguessin el sentit de la seva entrega fins a la mort en creu que havia d’esdevenir-se l’endemà. Perquè entenguessin que aquella mort ignominiosa anava per ells i per tothom, per alliberar-nos del pecat que ens duia a la mort. I perquè s’adonessin que ells també havien de participar d’aquesta entrega, que també ells havien d’aprendre a viure donant la vida pels altres. Aquesta lliçó i aquesta crida continuen plenament vigents, i potser el fet de no celebrar-les ritualment en la missa ens dona l’oportunitat de prendre més consciència del missatge de fons que Jesús ens va transmetre i que nosaltres hem de viure.
Tampoc farem el lavatori dels peus, és clar. Tant que m’agrada la cara de sorpresa que fan els escolans quan els dic que dijous els rentaré els peus durant la missa. I la d’alguna senyora en dir-li que no es posi mitges, que encara se li mullarien. Altra vegada, però, si manca el ritu la realitat s’ha de fer més present que mai. Viure aquest temps especial amb actitud de servei, que vol dir servir i deixar-se servir, que tan difícil és una cosa com l’altra quan no s’hi està acostumat. Avui el lavatori dels peus el fan els sanitaris que estan en primera línia de la lluita contra la pandèmia, i també tots els treballadors dels serveis essencials i els voluntaris que es posen a disposició del que faci falta. I, com Simó Pere i els altres deixebles, ens deixem rentar humilment els peus quan ens confinem a casa i seguim les instruccions per aconseguir entre tots que aquesta situació difícil pugui ser superada com abans millor.
Avui som convidats a fer l’hora santa cadascú a casa seva. Vetllem i preguem amb Jesús, que s’identifica amb tots els que suen sang i pateixen angoixa i sentiments d’abandó com ell mateix a l’hort de les oliveres.
Jordi Vila Borràs
