En la pobresa i en la riquesa (Fl 4,12-14.19-20)

¿Els diners donen la felicitat? Sembla que no. La felicitat humana depèn de molts factors. De fet, hi ha estudis sociològics que mostren que els diners poden donar la tranquil·litat. Això sí, cal no tenir-ne massa ni massa poc.

No cal esforçar-se gaire a explicar com la salut i el benestar de les persones queden afectades per la pobresa severa i la indigència. A l’acollida de Càritas ens fem un tip de veure persones que arriben molt tenses o ensorrades i que esclaten a plorar quan comencen a explicar la seva situació. Gairebé sempre les veus bloquejades, amb dificultats per raonar correctament i fer plans a curt termini. La manca de recursos els provoca un estat d’ansietat que els paralitza o els dificulta qualsevol acció o decisió.

Però és curiós i menys sabut que, a partir d’un cert nivell, l’augment de la riquesa no implica un augment del benestar, i fins i tot pot arribar a ser perjudicial. Tots hem somiat alguna cosa que faríem si tinguéssim molts diners, i cada any pels volts de Nadal veiem l’eufòria televisiva d’aquells a qui ha toca un premi gros de la loteria. Però es veu que tenir massa diners acaba produint un augment d’ansietat i de preocupacions. És molt difícil tenir molts diners i viure sense pensar-hi.

Un dels grans pecats de la humanitat actual és la desigualtat escandalosa entre multituds que no tenen el mínim necessari per a viure decentment i una petita minoria que viu en l’opulència. Si la riquesa mundial es repartís d’una manera equilibrada, ningú passaria gana ni hauria de dormir al carrer. Recordem la sentència del Fill de l’home a Mt 25: “tenia fam i no em vau donar de menjar… era foraster i no em vau acollir”.

Tanmateix, he de dir que en la meva vida he tingut ocasió de conèixer gent molt pobra i molt feliç i confiada, i també gent molt rica, senzilla i generosa. Els pobres em recordaven aquelles paraules de Jesús: “No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu” (Mt 6,25). I els rics em feien pensar en aquells administradors assenyats que fan treballar els bens que el seu amo els ha consignat fins al dia que torni.

Així vivia sant Pau, avesat tant a les privacions com a l’abundància. Que bo que és saber gaudir honestament d’allò que tenim i compartir-ho amb els qui no tenen, sense patir per un excés d’ambició. Que en aquest moment de crisi econòmica brutal que estem vivint sapiguem distingir entre allò que és necessari i el que és superflu, que sapiguem compartir, confiar i agrair.

Jordi Vila Borràs

Llum des de la presó (Fl 4,6-9)

“Estic en pau. Em sento feliç. Veig que tot el que he fet fins ara té sentit i vull continuar pel mateix camí. Desitjo que vosaltres estigueu tan bé com jo. Us estimo molt. Estimeu-vos també vosaltres”. Podrien ser paraules adreçades per algú que ha marxat molt lluny i que probablement no tornarà a veure els seus familiars o amics. Són paraules plenes d’emoció, tendresa, amor i pau. Segur que són paraules que, en cas de rebre-les personalment, guardaríem tota la vida amb devoció.

Són paraules que impressionen encara més i ens deixen perplexos quan sabem que han estat escrites des de la presó o des del llit d’un hospital. Esperaríem tristor, amarguesa, desesperança… i trobem pau, amor i joia. De seguida pensem que aquesta persona no es mereix la seva situació. Això està passant ara mateix, a les nostres presons i als nostres hospitals. Cal que agraïm i valorem aquestes ràfegues de vida i d’esperança que ens il·luminen des dels llocs on sembla que la foscor hauria de ser més espessa.

Pau escriu des de la presó. L’han tancat per predicar l’evangeli. En les seves paraules no hi ha ni un bri de queixa o d’indignació. Exhorta els seus germans en la fe a viure sense inquietar-se per res, donant gràcies a Déu i posant en ell la seva confiança. Així assoliran la pau de Déu. Els anima a practicar la bondat en totes les seves facetes: «interesseu-vos per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputacio, virtuós i digne d’elogi».

Procurem també nosaltres viure amb aquestes actituds. Certament al món hi ha tantes injustícies, mentides, desigualtat, violència, corrupció… Tot això provoca tant de patiment i tantes morts que es podrien evitar! Però nosaltres vivim arrelats en l’esperança teologal, que és una virtut que no té res a veure amb l’optimisme voluntarista o en la prospectiva d’un futur millor. L’esperança cristiana ens diu que, encara que tot pot anar malament, al capdavall acabarà bé perquè Déu així ho té disposat. Per això conservem la pau enmig de qualsevol tribulació.

Jordi Vila Borràs

Maneres de mirar (Fl 2,1-11)

En un partit de futbol hi ha tres maneres de mirar.

La primera és la mirada envers l’equip contrari. Cal estar sempre pendent d’ells per tal d’encertar la manera d’arrabassar-los la pilota o de trobar el seu punt feble i avançar cap a la seva porteria. És la mirada de la rivalitat, de la competència. Perquè puguem guanyar cal fer-los perdre.

La segona és la mirada envers els jugadors del propi equip. Cap jugador, per bo que sigui, pot guanyar tot sol un partit. Per això cal estar atent a la posició dels companys i trobar maneres efectives de combinar amb ells: teva-meva, triangle, rondo, paret, passada en profunditat, centrada… És la mirada del treball cooperatiu, l’harmonia que trobem tant en la interpretació d’una orquestra com en l’execució d’una jugada assajada.

I la tercera mirada? És la de l’àrbitre. Ell no marca gols, no guanya ni perd, però sap que té el poder. Sense ell no es pot jugar, i té la potestat d’invalidar qualsevol acció i de sancionar qualsevol jugador. És la mirada del jutge que, com que vol ser imparcial, procura mantenir-se neutral i sovint degenera en autoritarisme.

Sant Pau diu als cristians de Filips que desitja veure’ls units per uns mateixos sentiments i estimació mútua, unànimes i ben avinguts. En llenguatge esportiu, vol que siguin un equip. «No feu res per rivalitat ni per vanaglòria». La rivalitat cal reservar-la per a l’equip contrari. No hem de buscar rivals dintre de casa, ni en les famílies, ni en l’Església, ni tan sols en el món social, econòmic o polític. El nostre únic rival han de ser aquelles forces que s’oposen a la vinguda del Regne de Déu, que és la plenitud de la humanitat. Forces del mal que existeixen veritablement. I per això no cal que busquem rivals entre aquells amb els quals hem de cooperar. I lluny de nosaltres també la vanaglòria d’aquell que pretén tenir sempre el domini de la situació a tota costa, com escau a l’àrbitre. Nosaltres no hem estat cridats a manar sinó a servir. De jutge veritable només n’hi ha un, que és el Déu misericordiós.

Encara hi ha una quarta manera de mirar: la de l’espectador que s’ho mira tot des de la grada o la tribuna. Pot esbroncar o aplaudir, pot manifestar passió o fredor, però sempre s’ho mira des de fora. Jesús no és així de cap manera. Ell s’ha fet com nosaltres, s’ha abaixat fins al nostre nivell sense voler guardar gelosament la seva igualtat amb Déu. Encara més, s’ha rebaixat fins a l’extrem amb la seva mort en creu. I d’aquesta manera, exalçat de nou per damunt de tot altre nom, ens ha rescatat de l’esclavatge del pecat i de la mort i ens mena vers la participació en la seva glòria. Per això repeteix tan sovint el papa Francesc que no ens podem quedar mirant passar la vida des del balcó, sinó que, a imitació de Jesús, no hem de tenir por d’embrutar-nos les mans amb les misèries del món, per tal que Jesús s’hi pugui fer present i oferir-li el rescat i la vida.

Jordi Vila Borràs

Pa amb xocolata (Fl 1,20c-24.27a)

Jo soc de l’època que berenàvem pa amb xocolata. Sempre m’ho feia venir bé de manera que la major part de la xocolata es quedés per al final. Ara continuo fent el mateix: primer l’arròs i després les gambes, primer el pollastre i després els escamarlans… Les coses bones es guarden per al final. Així, sabent esperar, s’allarga el gaudi.

Que ningú s’ofengui, però diuen que això és un signe de maduresa. Quan un nadó té gana plora desconsoladament fins que la mare li acosta el pit. Més endavant, però, l’infant aprèn que cal esperar mentre la mare prepara les farinetes. Saber diferir el gaudi demostra control sobre les pròpies decisions i acceptació de la realitat tal com és.

Tenir sentit religiós i de transcendència ens ajuda, en aquest sentit, a créixer en maduresa humana. Si no crec que la meva vida tendeix cap a una meta, que té un sentit que va més enllà de mi mateix, sembla que el més raonable hauria de ser procurar gaudir tant com pugui ara i aquí, que és l’únic que tinc segur: em menjo la xocolata i després ja veurem què passa amb el pa. En canvi, si crec que estic destinat a una vida de plenitud, l’esperança m’ajuda a viure enmig de les dificultats i limitacions del món present.

Això és el que vivia sant Pau: a la presó, en perill de mort, no s’ensorra perquè per a ell viure és Crist. Per això no tem la mort. Al contrari, pensa que li seria un guany perquè el portaria a la trobada definitiva amb Crist, que és incomparablement millor que tot el que podem experimentar en aquest món.

Hi ha qui critica l’esperança cristiana perquè en aquesta expectativa i desig d’una vida millor hi veu un rebuig de la vida present, una evasió de la realitat. Marx parlava de l’opi del poble: una manera de mantenir-nos callats i resignats, suportant les injustícies del sistema, en espera d’una retribució en el més enllà. Podria ser així si no fos perquè el camí que Jesús ens ha ensenyat per arribar a la vida eterna és el manament de l’amor. Per això no podem deixar de mirar al nostre voltant, de tocar de peus a terra i compadir-nos i solidaritzar-nos amb tots els cecs, malalts, famolencs i proscrits que anem trobant pel camí de la vida, tal com va fer Jesús mateix. Pau veu, per això, més necessari continuar la seva vida corporal, pensant que té encara una tasca per acomplir. També nosaltres, mentre som en aquest món, tenim la tasca diària d’estimar el proïsme a la manera de Crist. Aquest és el nostre pa de cada dia, que mengem amb gust mentre esperem la xocolata que tenim preparada en la vida eterna.

Jordi Vila Borràs

Som del Senyor (Rm 14,7-9)

Recordo que a col·legi, quan ens feien llegir en veu alta, ens deien que hi havíem de posar entonació, i que aquesta depenia dels signes de puntuació que donen èmfasi a cada frase. Un infant no dirà mai “tornem al col·le” amb fredor, com si fos un autòmat. Ho pot dir amb entusiasme, amb avorriment, amb tristesa, amb por o bé, si és despistat, amb un signe d’interrogació: “¿tornem al col·le?” I això ens donarà molta informació sobre els seus sentiments respecte del col·legi.

No vull criticar els lectors de missa, als quals cal agrair la seva disponibilitat a fer el servei de donar veu a les Sagrades Escriptures, que no és poca cosa. Per a comunicar la Paraula de Déu cal procurar vocalitzar bé, és clar, però també és important mirar de transmetre’n el sentit per mitjà de l’entonació. No podem dir “Ai de vosaltres, escribes i fariseus” o “Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo” amb la mateixa cantarella que “Deixeu que els infants vinguin a mi” o “Tampoc jo no et condemno” o “Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor”.

Explico tot això perquè em pregunto quin sentiment i, per tant, quina entonació ens espontàniament davant de la frase “tant si vivim com si morim, som del Senyor”. Si cadascú hagués de triar una paraula, penso que potser guanyaria “resignació”, oi? El mateix to que fem servir quan diem que en aquest món estem de pas. Ja ens agradaria quedar-nos-hi, però ves, nostre Senyor ha decidit una altra cosa…

Crec que el vigor de la nostra fe es pot mesurar per la nostra capacitat de dir amb goig interior i amb un somriure a la cara que, tant si vivim com si morim, som del Senyor. Perquè això voldrà dir que hem copsat que Déu ens estima més del que ens estimem nosaltres mateixos, que ell ens ha destinat a una felicitat més gran de la que nosaltres podem imaginar i arribar a desitjar, i que cap contrarietat del món present no ens pot apartar del seu amor. Aleshores comencem a viure sense por al fracàs, a la malaltia o a la mateixa mort. Perdre la por no vol dir temeritat o inconsciència. Sabem que ho podem passar molt malament, i això ens desplau. Però sabem que finalment som del Senyor i ell té la darrera paraula, que és una paraula de vida. Quan patim i morim, pensem que Jesús també va passar per la creu i pel sepulcre, però que no s’hi va quedar. I que nosaltres som cridats a viure amb ell per sempre. Tant de bo que tots puguem arribar a dir amb goig i amb confiança que en la vida i en la mort som del Senyor.

Jordi Vila Borràs

Estima i fes el que vulguis (Rm 13,8-10)

Després de tots els arguments que sant Pau ha donat, en la llarga carta als Romans, perquè, seguint el seu exemple, ens decidim a viure d’acord amb la voluntat de Déu, als darrers capítols del text trobem unes recomanacions d’ordre pràctic que ens ajuden a donar resposta concreta a la gran pregunta: ¿què és el que Déu espera de mi?

«No quedeu a deure res a ningú». Una prohibició difícil de justificar i de posar en pràctica en una època en què hem normalitzat el recurs als préstecs i a les hipoteques per a emprendre molts projectes. Segurament sant Pau es refereix a una actitud de fons: qui deu molt és que ha demanat molt. I no oblidem que perquè hi hagi un deutor hi ha d’haver també un creditor. Tots tenim unes necessitats que han de ser cobertes, i si no hi arribem tenim tot el dret a demanar ajuda. L’estat del benestar és un gran avenç social perquè vol dir que reconeixem que cal vetllar per les necessitats bàsiques de tothom. Però això no pot funcionar si tothom reclama i ningú aporta. El dret a rebre ajudes implica el deure d’ajudar quan estic en condicions de fer-ho. Glossant Kennedy, no ens podem passar el dia pensant què ha de fer el país per nosaltres i no pensar mai en què hem de fer nosaltres pel país.

«L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres». Sant Agustí ho va reblar amb una frase lapidària: “Estima i fes el que vulguis”. Una frase que avui interpretem malament perquè confonem l’amor amb el sentiment, i això ens porta a deixar-nos endur pels impulsos del cor sense tenir en compte les exigències de la raó i de la llei objectiva. No és bo tot el que fem posant-hi el cor, perquè el cor també té les seves malalties. Els sentiments són importants i els hem d’atendre, però no hem de deixar que ens tiranitzin.

«Qui estima no fa cap mal als altres». Aquesta frase ens delata què vol dir sant Pau amb la paraula amor. Posem-la en positiu: qui estima fa el bé als altres. I sant Pau posa d’exemples uns manaments d’abast universal: no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre… Són manaments que ens obliguen envers tothom, no tan sols envers els que em cauen bé o són dels meus. Inclouen fins i tot aquells que considero els meus enemics. Aquest és el veritable sentit de la frase de sant Agustí del paràgraf anterior.

És una moral exigent, sens dubte, però potser és una exigència diferent de la que alguns s’imaginen. Hi ha qui somia un món utòpic en què tots pensarem igual i per això viurem en harmonia. En canvi, el manament de l’amor cristià no ens obliga a pensar i sentir tots igual sinó a respectar i treballar pel bé dels que pensen i senten diferent. Podem imaginar fàcilment els canvis radicals que suposaria aquesta manera d’actuar en el món de la política, de l’economia o de la resolució dels conflictes familiars. Caldrien molts canvis, però són canvis possibles perquè no se’ns demana res que estigui fora de l’abast humà. I el món es transformaria de dalt a baix. I potser aleshores començaríem a entendre què volia dir Jesús quan parlava del Regne de Déu.

Jordi Vila i Borràs

No us emmotlleu, transformeu-vos! (Rm 12,1-2)

Imaginem-nos que avui rebem un missatge d’una persona que ens mereix tota la confiança i que ens diu: “Et semblarà increïble, però hi ha una persona meravellosa que s’ha fixat en tu. És tota bondat i té una riquesa i un poder incalculables que només utilitza per a fer el bé, i això el fa immensament feliç. S’ha fixat en tu com ja fa temps que s’ha fixat en mi, no et sabria dir què veu d’especial en nosaltres. Jo diria que és tan bo i poderós que d’una o altra manera es va fixant en tothom. Vol que li ofereixis tot el que ets i tot el que tens, i així ell podrà compartir amb tu tot el que és i tot el que té. Pensa que ell és tan bondadós que no et privarà de res del que és veritablement bo en la teva vida, però que per mitjà d’ell tot es transforma i perfecciona. Sí, ja t’ho he dit en començar, et sembla increïble, però és veritat. T’ho dic per experiència pròpia”.

Repassem una mica l’itinerari que hem seguit els darrers diumenges amb la lectura de breus fragments de la Carta als Romans. Fa tres setmanes sant Pau es lamentava que les coses no li sortien tal com ell tenia previst. Per molt que s’hi escarrassava, no aconseguia convèncer els seus germans jueus que Jesús és el Messies, l’enviat de Déu. Però fa dues setmanes feia un pas endavant i reconeixia que segurament el projecte de Déu era millor que el seu petit projecte personal, i que al final tot s’acompliria de la millor manera possible. Per això diumenge passat esclatava d’admiració: «Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu». Certament, els camins del Senyor són inescrutables perquè només ell sap escriure recte amb rengles torts. I avui arribem a la conclusió pràctica: si és així, no hi ha millor decisió que posar les nostres vides a les seves mans. Confiant-nos a ell, que és tot bondat i tot poder, trobarem la felicitat i la plenitud.

Doncs bé, encara que sembli mentida, ens passem la vida sense acabar de fer el pas que ens demana el Senyor. Només hi ha una raó: que vivim “emmotllats al món present”, com diu sant Pau. Ens hem acomodat a les petites engrunes de felicitat que aquesta vida ens dona a comptagotes, i no ens en volem desprendre. És com si estiguéssim encara en el si matern i una veu ens digués: “Ara naixeràs, sortiràs d’aquest lloc on vius enclaustrat i podràs respirar amb els teus pulmons, veure la mare amb els teus ulls, caminar cap a ella amb les teves cames i dir-li que l’estimes amb les teves paraules”. I potser la nostra resposta fora: “Tot això no m’interessa, prefereixo quedar-me aquí sense necessitat de respirar, mirar, caminar ni parlar”.

Tinc un bon amic que diu que, quan es mori, la seva aspiració no és arribar al cel sinó quedar-se als llimbs perquè és un lloc on no s’hi està ni bé ni malament, i amb això ja es conforma. Dit així ens sembla pintoresc, però ens hauríem de preguntar si en el fons això no retrata la nostra manera de viure. Sant Pau ens convida a renovellar la nostra manera de veure les coses perquè puguem reconèixer la voluntat de Déu, allò que és bo i perfecte. Renovellats, no acomodats. Buscant allò que és perfecte, no conformats amb la mediocritat.

Jordi Vila Borràs

Vida completa en un món nou (Lc 1,39-53)

La festa que avui celebrem sembla un privilegi concedit a Maria, però no és ni més ni menys que l’anticipació d’allò que tots nosaltres som destinats a viure.

Diu el dogma de l’Assumpció de Maria, definit pel papa Pius XII però cregut universalment per l’Església des de les primeries, que, en acabar la seva vida mortal, Maria no va experimentar la corrupció sinó que va ser enduta en cos i ànima al cel, on ja participa de la plenitud de la glòria.

Això és el que ens espera a tots nosaltres a la fi dels temps, quan Déu ho serà tot en tots. Ara la mort ja estat vençuda, però mentre vivim en el temps encara no experimentem els efectes de la vida eterna, i per això ens en fem una imatge desvirtuada i massa infantil.

Quan parlem del cel ens imaginem un entorn eteri, fet de llum, ingravidesa i núvols de cotó fluix, a l’estil dels que trobem representats en les cúpules de moltes esglésies barroques. El cos ja no serveix –pensem- i l’ànima s’entreté volant pels àmbits celestials. Amb això oblidem que els evangelis ens diuen que la resurrecció de Jesús va ser corporal, que els deixebles el veien i el tocaven, menjaven amb ell i fins i tot podien posar el dit a les seves ferides. I també avui celebrem que Maria va ser enduta al cel, tota ella completa, en cos i ànima. ¿Què farien el Fill i la Mare corporalment en un món celestial ocupat només per ànimes pures?

En el Credo proclamem la nostra fe en la resurrecció de la carn. I en el llibre de l’Apocalipsi ens diuen Joan que va veure un cel nou i una terra nova. No el cel i prou, sinó també la terra, però nova.

Això vol dir que la glòria que esperem no serà només per a una part intangible de la nostra persona, que anomenem ànima, sinó per a la persona completa. I que tota la creació en participarà, cada ésser en la mesura de la gràcia que li ha estat concedida, en un món nou on el mal i el pecat, amb totes les seves conseqüències, hauran estat vençuts i esborrats.

És evident que no sabem com serà aquest món nou. No hem de caure en especulacions sobre la matèria que formarà els cossos gloriosos i coses per l’estil. No en sabem res perquè no necessitem saber-ho. El que necessitem és l’horitzó d’esperança que ens obre creure que Déu ens ha destinat a participar de la seva vida. Esperança i responsabilitat envers tota la creació: si tot el món ha de participar del Regne etern de Déu, no tenim dret a explotar cap de les seves criatures ni a fer malbé cap dels recursos que el Senyor ens ha regalat.

Esperança i responsabilitat amanides del goig de la festa que avui celebrem. Maria ja ha arribat a la meta. Per a ella ja és present el que nosaltres encara tenim per futur.

Jordi Vila Borràs

Escriure recte amb ratlles tortes (Rm 11,13-15.29-32)

L’any 1948 un jove futbolista hongarès va decidir fugir del seu país, sotmès al domini soviètic. Va viure situacions difícils, va anar a parar a un camp de refugiats a Itàlia sota el control de l’exèrcit dels Estats Units, però finalment va aconseguir fitxar per un equip modest i començar una nova vida. La seva dona i el seu fill es van poder reunir amb ell, i el Torino, que era l’equip més potent d’aquell temps, el tenia gairebé fitxat. Ja era a punt de pujar a l’avió per anar amb el seu nou equip a jugar a Portugal quan li van dir que es quedava a terra perquè encara no tenia el permís de la FIFA. Quina gran desil·lusió! I quina gran sort! Poca estona després l’avió en què volava el Torino es va estavellar a Superga i la major part dels passatgers van morir. Ell era László Kubala, que poc després va fitxar pel Barça i va esdevenir un dels seus grans mites. Un exemple que ens ensenya que a vegades allò que ens sembla una desgràcia (perdre l’avió) és el millor que ens pot passar.

Ja ho vaig explicar una vegada, però no em puc resistir a tornar-hi. A la meva àvia paterna, filla d’un mas bastant potent del bell mig de la Plana de Vic, se li va morir el promès a causa de l’epidèmia de grip del 1918. Pocs anys després va acabar casant-se amb un dels fills d’una família més modesta, encara que molt bona, de masovers de l’extrem nord de la Plana. Ella va morir quan jo era encara petit, però em sembla recordar que alguna vegada es lamentava de la desgràcia que havia patit de jove, i els seus cinc fills li contestaven que gràcies a aquell destret ella era la seva mare, i n’estaven ben contents.

Són dos exemples reals que ens mostren que moltes vegades no és tan fàcil destriar què és una sort o una desgràcia. En conseqüència, l’actitud més sàvia davant de les dificultats consisteix a recordar que el pla de Déu no es fa mai enrere encara que els nostres plans humans puguin fracassar. Déu és especialista a escriure recte amb ratlles tortes.

Això pensava també sant Pau dels seus constants fracassos a l’hora d’atraure els seus germans jueus a la fe. Ell pensava: si per la meva predicació hi ha tants pagans que es troben amb Jesús, ¿com és que els jueus em rebutgen? Ho vivia amb tristesa, com vèiem la setmana passada, però amb l’esperança de pensar que Déu havia de tenir preparada una sortida estupenda a aquell aparent atzucac. Si el món pagà s’ha obert a la fe a conseqüència del rebuig dels jueus, ¿no serà una meravella el dia que els jueus també es converteixin?

Tant de bo que també nosaltres sapiguem viure així la nostra fe, donant per descomptat que els fracassos i les contrarietats no són desgràcies irreparables sinó que formen part de la vida. Ja sabem que no podem resoldre tots els problemes ni encertar tot el que fem, però Déu tampoc no ens ho demana. Potser alguna vegada ens hem preguntat què hem de fer per arreglar el món, però aquest no és el plantejament correcte, perquè la resposta seria que no podem fer gairebé res. El que ens hem de demanar és què vol Déu que jo faci en la meva situació actual, amb la confiança que la voluntat de Déu és que el món se salvi i arribi a la plenitud.

Jordi Vila Borràs