Religió de l’aigua o religió del vi? (Jn 2,1-12)
Abans de començar pròpiament el comentari de l’evangeli de les noces de Canà, vull cridar l’atenció sobre un problema que penso que és molt més greu del que sembla: l’alcoholisme. Els estudis recents xifren en un 4.4% els bevedors d’alt risc que hi ha a Catalunya, és a dir, una persona de cada 23. Si tenim en compte que l’alcoholisme no perjudica tan sols la persona bevedora, sinó tot el seu entorn familiar, ens adonem de seguida que ens trobem davant d’un problema molt greu i molt estès, segurament un dels que causen una quantitat més gran de sofriment en la nostra societat.
Dit això, anem a parlar del vi de les noces de Canà. Un vi associat amb la festa i amb el goig de viure, que és el que pertoca quan es beu bé i amb moderació. És ben curiós: l’evangeli de diumenge passat donava protagonisme a l’aigua. Joan Baptista cridava tot el poble a un exercici purificador dins les aigües del Jordà. I Jesús no s’hi oposava pas. Ben al contrari, es va afegir a aquest ritu, solidari amb el poble que esperava, d’aquesta manera, aplanar els camins per a la vinguda del Messies.
Ara, però, Joan Baptista ja queda enrere, i el primer signe obrat per Jesús segons l’evangeli de Joan no és cap gest de compassió envers els pobres, els pecadors o els malalts, sinó quelcom tan aparentment frívol com abastir de vi una festa de noces.
L’aigua és per a la purificació, el vi per a la festa. L’aigua és per a la set, el vi per a l’alegria. L’aigua és per a sobreviure, el vi per al goig de viure. L’aigua és l’Antic Testament fins a Joan Baptista. El vi és Jesús, el Nou Testament, la festa de noces entre Déu i la humanitat, unes noces per a les quals Déu havia preparat el paradís, però que es van espatllar a causa del pecat.
Convé que revisem quina mena de religió vivim, la del vi o la de l’aigua. És clar que Jesús no ha suprimit Joan, però l’ha completat i ha capgirat la imatge de Déu que ell ens proposava. La religió de la puresa i el Déu de la justícia han donat pas a la religió de la festa i la vida i al Déu de l’amor.
Jordi Vila
