Un acte d’amor (Mt 1,18-24)
Maria i Josep, com molts dels joves jueus de la seva època, eren dels que esperaven la vinguda d’un Messies. No sabem ben bé quina imatge se n’havien fet, però si era algú que venia de part de Déu segur que havia de ser a fi de bé. També és fàcil d’imaginar que algun dia haguessin parlat de la família que pensaven formar i dels fills que tindrien.
L’espera del Messies es va acomplir, i tant!, i els va tocar molt més de prop del que ells comptaven. Es van veure abocats a prendre unes decisions inesperades que els van canviar les vides. Van deixar enrere els seus projectes personals i es van apuntar al projecte, al somni de Déu per a ells i per a tota la humanitat.
Posem-nos en el lloc de Maria i de Josep i preguntem-nos, primerament, si som persones esperançades. ¿Tenim projectes i somnis que parlen d’un món habitable per a les futures generacions, d’una família més ben avinguda, d’un país més just i pròsper, d’una humanitat més solidària? ¿O només pensem que ja toca canviar el mòbil, i un sofà nou, i la subscripció a la plataforma digital…?
I si diem que sí, que som persones d’esperança, ¿estem disposats a acceptar que l’acompliment dels nostres somnis ens canviï la vida? ¿Estem oberts de debò a les sorpreses de Déu? Perquè Déu no deixa ni deixarà mai de sorprendre’ns. De ben segur que els jueus imaginaven un Messies vingut clarament del cel en glòria i majestat, un cabdill alhora patriòtic i religiós que posés les coses al seu lloc i que els deixés en un lloc de privilegi en el concert de la humanitat. I vet aquí que el Messies no arriba directament del cel sinó en el si d’una noia verge, i que serà fill de Déu i alhora descendent de David per part de Josep, que li haurà de fer de pare legal.
Davant d’aquest panorama, ¿què podria passar-li avui al pobre Jesús si se li hagués acudit a Déu enviar-lo a la nostra època? Un temps en què, quan un nen arriba de manera inesperada, la mare sovint es considera amb el dret de decidir si continua endavant o se’l fa treure. Un temps en què, quan la mare es troba en dificultats i li manquen recursos per a continuar endavant amb l’embaràs, és tan difícil trobar un Josep que li faci costat en la persona del pare responsable o d’uns serveis socials veritablement eficaços… Quantes vegades, si la noia és tossuda a tirar endavant se sentirà dir: hauries d’haver avortat…
Vivim un temps en què els nens no han de ser solament desitjats sinó també planificats. I a vegades es planifiquen a tan llarg termini que el cos de la dona ja ha dit prou i cal anar a la clínica a obtenir allò que la natura ja no proveeix. I, és clar, amb la nostra mentalitat mercantilista, aquí s’ha vist de seguida un nou camp de negoci: ¿preferiu nen o nena, amb més o amb menys garanties?
El que sempre hauria de ser el fruit més sublim d’un acte d’amor humà ho estem convertint en un bé de consum fabricat pels científics i sotmès a les lleis de mercat. No és el mateix, i segurament no sabem encara fins on ens pot portar un canvi de mentalitat tan radical. Això sí, de les lectures d’avui m’agrada copsar que la concepció de Jesús en el si de Maria va ser fruit d’un veritable acte d’amor. Un acte de l’amor de Déu envers Maria i envers tota la humanitat.
Jordi Vila Borràs
