Parròquia de Sant Esteve – Vila-seca

Diumenge XIII de durant l’any / C / 2019

Seguir Jesús (Lc 9,51-62)

En acabar la guerra civil, dues germanes de 17 i 14 anys d’un poble de Catalunya molt afectat per la fam i la destrucció van ser acollides en un convent de clausura. Uns mesos més tard, la més gran va manifestar que li agradaria ser monja. La resposta de la superiora va ser que només l’acceptava si es quedaven totes dues. Davant d’aquesta exigència gens compatible amb la llibertat d’elecció de la petita, la més gran va decidir deixar-ho córrer i van acabar marxant totes dues del convent.

(Déu no pren represàlies) Han passat vuitanta anys i no ha baixat foc del cel per consumir aquell convent, que continua viu. Les famílies que van formar les dues noies van tirar endavant i no han rebut cap especial càstig de Déu. És que el pas de Jesús per les nostres vides, tal com va passar per aquell poblet de samaritans, no és mai una amenaça sinó una oportunitat. Certament que val la pena aprofitar-la i no deixar que passi de llarg, però no hem de témer represàlies per no haver pres l’opció correcta. Per tot el pes de la història que arrossegaven com a poble, aquells samaritans no podien obrir les portes de casa a uns jueus piadosos que pelegrinaven a Jerusalem. No podien endevinar que Jesús s’encaminava a la ciutat santa per plantar cara a un sistema religiós que aixecava barreres entre jueus i pagans, purs i impurs, homes i dones. Així i tot, Jesús va acabar complint la seva missió i donant la vida també per la salvació d’aquells samaritans que l’havien rebutjat.

(Un deixeble massa segur de si mateix) Els breus diàlegs de Jesús amb els tres candidats a deixebles que surten avui a l’evangeli ens donen pistes importants per al discerniment sobre el nostre seguiment del Senyor. El fet que participem de la missa vol dir que d’una o altra manera volem seguir Jesús, però no sempre és fàcil discernir la manera concreta com ho hem de fer. El primer individu es presenta molt decidit, potser massa: “Us seguiré pertot arreu on anireu”. Jesús més aviat li para els peus. No es tracta de fer-se el valent, de voler competir per ser el primer a l’avantguarda, al lloc més arriscat. Això sona a afany de protagonisme. El bon deixeble no intenta pujar en l’escalafó i aspirar a condecoracions. Som una família en què cadascú procura ocupar el lloc que més convé per al bé de la comunitat. I no posem la confiança en les pròpies forces, sinó en les que el Senyor ens dona. Quan ell ens encarrega una missió ens concedeix també els carismes necessaris per a dur-la a terme.

(Un deixeble estaquirot) Un altre rep la crida de Jesús: “Vine amb mi”. No s’hi nega però demana deixar-ho per més endavant, quan el seu pare hagi mort. Hi ha gent que sempre troba excuses i motius per ajornar les decisions: un dia em decidiré per Jesús, però mentrestant vaig fent la meva. Somien un futur diferent però no fan res perquè es faci realitat. No estan mai preparats. I el tren passa de llarg. Només cal fer un pas per pujar-hi, però cal fer-lo.

(Un deixeble a temps parcial) Un altre vol acomiadar-se dels de casa seva. Sembla raonable, però a Jesús no li agrada. Ell mateix n’explica la raó: sembla que es tractava d’algú que tenia intenció de tornar enrere després d’haver treballat una estona. Quan fem un voluntariat ens comprometem per unes hores determinades i després tornem a casa com si res. Però seguir Jesús és més que això: no té marxa enrere ni suposa un horari establert. Cada dia podem canviar de jaqueta, però no de cor. I és des del cor, des del nostre nucli personal que cal seguir Jesús. El cristianisme agafa tots els àmbits de la persona, no ens podem quedar a mitges.

(Seguir Jesús és alliberador) En la nostra manera líquida de viure, en aquesta societat en què res no apareix com a segur i tot és ambigu, les exigències de Jesús poden semblar exagerades i contràries a la nostra llibertat. Res més lluny de la veritat. Crist és qui ens allibera de l’esclavatge, de la incapacitat de sortir de nosaltres mateixos i de vèncer el pecat. Ell vol que siguem lliures i capaços d’emprendre, guiats pel seu Esperit, el camí de la felicitat que tots desitgem. Només el camí de l’amor hi condueix.

Jordi Vila Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Exit mobile version