Immaculada Concepció / 2019

Punt d’unió (Lc 1,26-38)

Sembla que estem vivint una revifada dels masclismes, dels racismes i de l’odi en general. Hi ha un partit polític que nega la violència de gènere. Hi ha futbolistes negres que abandonen el camp plorant, farts de sentir insults humiliants. Hi ha polítics que toleren l’ensenyament de la religió catòlica a les escoles però que s’esparveren només de pensar que els musulmans també poden reclamar el seu dret. Hi ha gent enfadada perquè estan convençuts que des de Càritas només ajudem als de fora i no fem res pels d’aquí.

No em puc estar de dir que aquestes actituds, encara que sovint es disfressin de defensa de la nostra identitat catòlica, són totalment contràries a la voluntat de Déu tal com Jesús ens la va ensenyar en totes i cadascuna de les pàgines dels evangelis. Crec que val la pena tenir-ho molt en compte, avui que, perquè celebrem simultàniament la Immaculada Concepció de Maria i el diumenge II d’Advent, se’ns convida a mirar alhora cap als inicis i cap a la meta de la nostra història de salvació.

La primera lectura ens mostra com el primer pecat és a l’origen de la primera desavinença. L’home culpa la dona, la dona culpa la serp, i des d’aleshores no hem parat mai de buscar culpables. El mal sempre ve de fora, la culpa sempre és dels altres, i que bé que aniria tot si no haguessin vingut aquells a espatllar-ho… Això passa fins i tot dins de les comunitats cristianes. ¡Tants cismes i dissensions que s’han donat en la història de l’Església i que ens continuen dividint! El llibre dels Fets és testimoni de com això ha passat des dels temps apostòlics. El mateix dia de Pentecosta hi havia reunits, en aquella sala on es trobaven tots junts per pregar, dos grups ben configurats: els deixebles i els familiars de Jesús. Poc després veiem com les vídues de llengua grega es queixaven que, en la distribució d’ajudes als pobres de la comunitat, eren discriminades respecte de les de llengua hebrea. Més tard van aparèixer les diferències entre els cristians d’origen jueu i els d’origen pagà.

És en aquest context que sant Pau exhorta els cristians de Roma a «estar d’acord en Jesucrist, perquè ben avinguts de cor i de llavis, glorifiqueu Déu, el Pare de Jesucrist, el nostre Senyor». I encara hi insisteix: «accepteu-vos els uns als altres com el Crist us ha acceptat», tant els que venen del judaisme com els del paganisme.

Maria va ser concebuda exempta de pecat, i per tant també de tota llavor de discòrdia. Així com Eva va voler espolsar-se del damunt la culpa que li pertocava, Maria va acceptar obedient la voluntat de Déu i va acceptar, amb tot el dolor que li suposava, que el seu Fill carregués damunt seu el pecat del món per tal de salvar-nos de la mort i reconciliar-nos per sempre. Segurament per això també, el dia de Pentecosta, quan l’Esperit va engendrar l’Església, Maria apareix com el punt d’unió entre aquells dos grups contraposats dels deixebles i els familiars de Jesús.

Penso que pot ser un bon recurs, cada cop que sentim en nosaltres la temptació de l’odi i de la divisió, recórrer a Maria com a Mare. La mare és el punt d’unió entre els germans. Ella ens recorda que venim d’un origen comú, que som fruit d’un únic amor. Ens diu la Bíblia que tots els éssers humans venim d’una mateixa parella. Les divisions van arribar després, fruit amarg del pecat. I diu la Bíblia també que caminem cap a un destí comú, cap a la casa pairal (la casa del Pare), on seurem tots a taula, una mateixa taula per a tots, a compartir el banquet del Regne amb les dones maltractades, amb els nostres veïns musulmans i amb els futbolistes negres, que també són germans nostres.

Jordi Vila Borràs

Diumenge I d’Advent / A / 2019

El Senyor ve (Mt 24,37-44)

Fa un temps em vaig fer un tip de riure amb un vídeo que circulava per les xarxes. Era un bisbe que parlava amb un micròfon a la mà enmig de la gentada. Deuria ser la inauguració d’alguna cosa. Després d’haver fet el discurs amb molt d’entusiasme, arriba el moment de beneir. I el bisbe, que encara deuria anar rumiant les paraules que acabava de dir, suca distretament el micròfon en l’aigua beneïda. De seguida s’adona de la badada, però no es fa enrere i fa l’aspersió amb el micròfon xop. Deu pensar: el mal ja està fet, ja l’eixugarem després.

A tots ens passa que fem coses sense pensar, segurament perquè mentre fem una cosa n’estem pensant una altra. Un dia obres la nevera i hi trobes el mòbil, o coses per l’estil. Farem bé tots plegats de fer cas de la recomanació de sant Pau: «siguem conscients dels moments que vivim». Passem més de mitja vida fora del nostre temps, els joves perquè somien quan arribarà el dia que podran fer allò que desitgen, els vells perquè recorden amb nostàlgia allò que van fer fa tant de temps. I mentrestant anem vivint distrets i sucant el micròfon a l’aigua beneïda.

Advent no és simplement el temps de preparació de les festes de Nadal. No es tracta només d’anar preparant el pessebre, l’arbre i el tió, de començar a decorar la casa i muntar tota la intendència i l’agenda dels dinars i sopars familiars i d’empresa. Jo diria que l’Advent és el període de l’any en què la litúrgia ens convida a prendre més consciència del pas del temps. Celebrarem que fa un any més que Jesús va néixer a Betlem, i tot seguit per Cap d’Any afegirem un any més a la nostra història. Però, com diu sant Pau, també celebrem que «avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe». El Senyor vindrà a l’hora menys pensada, i per tant ens cal vetllar i estar a punt. «Despullem-nos de les obres pròpies de la fosca… Comportem-nos dignament com a ple dia». I tinguem present que, a més del dia de la vinguda definitiva del Senyor, ell es fa present cada dia entre nosaltres en la carn de tota persona que se’ns fa proïsme, i especialment en els més pobres i necessitats. Per això, tal com diu sant Pau, que l’excés de menjar i beure, els plaers i impureses, les renyines i enveges no ens esmussin els sentits i el deixem passar de llarg. Obrim bé els ulls i el cor. El Senyor ve. Que ens trobi desperts.

Jordi Vila Borràs

Jesucrist, Rei de tot el món / C / 2019

No fem esperar el paradís (Lc 23,35-43)

Si algú pensa que això de celebrar Crist Rei és una reminiscència dels temps de l’Església poderosa i triomfalista, només cal que repassi l’evangeli d’avui. Celebrem un rei que té per tron la creu, per corona les espines clavades a la pell, i l’única porpra que el cobreix és la sang que vessa per les ferides dels assots, els cops i les caigudes.

Jesús no va parar mai de predicar el Regne de Déu. Anunciava que era a prop. Què volia dir? Que Déu era a punt de posar el món sota el seu domini, de convertir-lo en allò que sempre ha volgut que sigui però que es va malmetre a causa del pecat de la humanitat. Jesús anunciava el Regne, i des de la creu en va ser proclamat rei per mitjà d’un rètol que pretenia ser irònic i va esdevenir profètic.

Sí, Jesús és rei perquè ha vençut els enemics. Va començar fugint d’Herodes, però en la seva fugida es va unir per sempre al gran exèrcit dels proscrits, els perseguits i els exiliats. I va coronar amb el martiri aquells innocents que, sense poder encara parlar, van donar testimoni d’ell i van entrar a la glòria. Va continuar la seva campanya victoriosa vencent el temptador al desert, en aquella escena carregada de simbolisme que expressa que, com a ésser humà, va experimentar els mateixos impulsos i passions que tots nosaltres, però que sempre els va saber dominar i ordenar envers la missió que el Pare li havia encomanat.

Ara, des de la creu, condemnat, humiliat, vexat, anul·lat als ulls de tothom, és a punt de vèncer el darrer enemic, que és la mort, i instaurar el seu regne amb caràcter universal i etern. Si tot l’odi que li han llençat al damunt no li ha impedit que perdonés els qui el crucificaven, si la mateixa mort i la sepultura no han evitat que es presenti vivent davant dels deixebles i els infongui el seu Esperit, ¿qui podrà escapar del poder del seu Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau?

Ni els pitjors crims no ens allunyen del seu poder. Aquell criminal clavat a l’altra creu del Calvari, veïna a la seva, prou que es mereixia la condemna. Ell mateix ho reconeix. Però, amb una sola i tímida petició de benvolença, Jesús en teu prou per decidir-se a associar-lo al seu destí, a convidar-lo al seu Regne. Per això ha vingut, per això és clavat a la creu. Per fer-se càrrec dels pecats de tothom i obrir de bat a bat les portes del paradís. Agraïm-li aquesta gràcia immensa que ens ha fet i procurem viure des d’ara tal com ell ens ha ensenyat per tal que no hàgim d’esperar al final de la nostra vida per entrar al paradís, sinó que aquest món nostre sigui cada cop més el Regne que ell ha vingut a instaurar.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXXIII de durant l’any / C / 2019

Testimonis d’esperança (Lc 21,5-19)

Que malament que està tot! Vivim en un món ple de desastres, d’injustícies i de violència. La humanitat penja d’un fil. No crec que sigui massa exagerat parlar així, però també crec que aquestes expressions es poden aplicar a la major part de la història de la humanitat. En temps de Jesús s’esborronaven pensant en una eventual destrucció del temple de Jerusalem. Va passar quaranta anys després, i el poble jueu perviu malgrat totes les dificultats. Què direm de les guerres? Segur que no hi ha ni un sol moment en tota la història de la humanitat lliure de violència i de destrucció. I no hem d’oblidar que fa més de setanta anys que vivim sota l’amenaça nuclear, i ningú ens assegura que el que va passar a Hiroshima i Nagasaki no es pugui tornar a repetir. El mateix podem dir dels desastres naturals de tota mena que sempre han amenaçat la humanitat. Ara patim pels efectes devastadors que pot arribar a tenir el canvi climàtic, però podem recordar que al segle XIV la pesta negra va acabar en quatre anys amb la tercera part de la població europea.
La persecució religiosa també és, per desgràcia, una constant en la història humana. Amb prou feines trobaríem una religió o una sola idea que no hagi estat perseguida en un o altre moment de la història, però diuen algunes fonts que el cristianisme ha estat i continua essent, de totes elles, la més afectada. Quants cristians, des de l’època de l’imperi romà fins ara mateix, no deuen haver pensat que no hi havia res a fer, que tot s’havia perdut! I malgrat tot la fe continua.
L’evangeli d’avui sembla un reguitzell de desgràcies, però el més important és veure com acaba. Jesús fa una crida a la confiança serena. No hem de viure amb l’ai al cor i amb moral de derrota. Quan sigui l’hora, Jesús mateix respondrà per nosaltres i no es perdrà ni un dels nostres cabells. Ens tocarà patir, sí, però podem fer-ho amb moral de victòria, perquè tenim la promesa de la vida eterna.
Saber sofrir amb constància, mantenir l’esperança malgrat tots els contratemps: aquest és un signe d’autèntica vida cristiana. Moltes vegades recordo les paraules d’una cristiana, militant d’un moviment obrer, que va ser durant un temps regidora en un ajuntament del Baix Llobregat. Deia que en el seu partit hi havia pocs cristians però que eren molt ben valorats perquè mai no s’arronsaven davant els fracassos i les dificultats. Amb la seva manera de viure eren testimonis d’esperança. I aquesta també és una manera d’anunciar l’evangeli.
Jordi Vila Borràs

Diumenge XXXII de durant l’any / C / 2019

L’altra vida (Lc 20,27-38)

Els saduceus no creien en la resurrecció dels morts, a diferència dels fariseus i de Jesús mateix. En l’evangeli d’avui veiem que, en el seu afany de posar Jesús en un compromís, s’acaben contradient ells mateixos: si, tal com defensaven, un home pot repudiar voluntàriament la seva muller, amb la qual cosa queda desfet l’acord matrimonial, no hi ha motius per defensar que el vincle entre marit i muller s’hagi de mantenir després de la mort.

Més enllà de l’anècdota, avui dia ens continuem qüestionant si hi ha una altra vida. No és una pregunta per passar l’estona. No n’hi ha prou de respondre que quan arribi el moment ho sabrem, perquè de fet la fe la supervivència després de la mort condiciona la nostra manera de viure ara mateix. Al capdavall, si amb la mort tot s’acaba, això vol dir que no hi ha res que duri per sempre, i per tant es tractarà de viure al dia sense pensar gaire en un futur que potser no veurem mai. En canvi, si ni tan sols la mort ens fa desaparèixer, hem de viure conscients que tot el que fem en aquesta vida romandrà per sempre amb nosaltres.

Fixem-nos que això té conseqüències en la manera d’entendre el matrimoni, però no després de la mort sinó ara mateix. Si tot s’ha d’acabar un dia o altre, no cal fer-ho durar més del compte. Quan s’acaba, s’acaba. Em sembla que molts casaments i divorcis avui dia són fruit d’aquesta mentalitat. És clar que es casen enamorats i amb el desig que el seu amor duri per sempre, però en el fons pensen que durarà el que duri, i que el dia que es deixin d’estimar seran lliures de seguir cadascú el seu camí. La realitat ens diu que les coses no funcionen així, i que, a banda de la doctrina cristiana sobre la indissolubilitat del matrimoni, cada dia es pot comprovar que, encara que l’amor desaparegui, el vincle es manté, si més no en els aspectes negatius: les ferides emocionals, les amistats que es perden, la intervenció d’advocats i jutges en allò que un considera la seva vida privada, les conseqüències sobre els fills… En poques paraules: quan un casat es divorcia no torna mai a ser solter, sempre serà un divorciat del seu primer matrimoni.

Ara bé, per a Jesús l’altra vida no és una mera prolongació o repetició d’aquesta. No és una reencarnació, sinó la vida definitiva. No morirem mai més. Serà manifestada la nostra identitat més profunda de fills de Déu. I, per tant, res del que vivim ara desapareixerà sense deixar rastre, però tot serà superat. Fins i tot el matrimoni. No és que al cel marit i muller se separin. Que estiguin tranquils les viudes i els vidus que enyoren la seva parella, que segur que al cel la retrobaran. Però la unió que viurem al cel tots amb tots serà molt més forta que la unió que ara pot experimentar la parella més unida d’aquest món. Al cel el matrimoni no queda esborrat sinó superat per un vincle que encara no podem imaginar.

I aquest és, en definitiva, el sentit del celibat cristià. ¿Per què hi ha homes i dones que no es casen per amor a Déu? ¿És que Déu els pot prohibir una cosa que en si mateixa és bona? ¿És que els que es casen no estimen tant Déu? No. Simplement és perquè Déu els ha fet el do d’anhelar ja des d’ara aquesta unió que viurem al cel, una unió millor que el millor matrimoni. El matrimoni cristià és un sagrament perquè l’amor humà és signe i presència de l’amor diví en les nostres vides. Complementàriament, el celibat cristià ens recorda que Déu ens ha creat perquè participem del seu amor, i que cap amor humà no ens pot satisfer del tot.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXXI de durant l’any / C / 2019

La conversió de la bèstia negra (Lc 19,1-10)

No sé qui és el delegat de l’Agència Tributària a Tarragona. Confio que deu ser un senyor o senyora honest i responsable i espero que de nit pugui dormir amb la consciència tranquil·la. No tinc raons per pensar altrament.

No era així a Israel en temps de Jesús. Zaqueu era el cap dels cobradors d’impostos a Jericó, i la gent l’odiava i el menyspreava. També als seus col·legues dels altres pobles. El procurador romà, un tal Ponç Pilat, assignava a cada localitat la quantitat de diners que havia d’aportar a les seves arques, que en la major part no anaven destinats, com ara, a ensenyament, sanitat, obres públiques o serveis socials, sinó a pagar els sous de les legions romanes, és a dir, de l’exèrcit d’ocupació que mantenia el poble jueu sotmès al domini de l’imperi romà. I a partir d’aquí ell mateix i cadascun dels seus companys tenien carta blanca. No hi havia els sistemes de control informàtic d’avui dia, de manera que és fàcil d’imaginar tot l’entramat que es muntava de màfies, abusos de poder, suborns i desviacions de capital.

L’evangelista Lluc defineix Zaqueu amb molta elegància: ric i baix d’estatura. Riquesa amassada a base de fraus. Baixa estatura que no era res al costat de la baixesa moral del personatge, que tothom tenia per pecador.

No diré noms per no allargar-me i per no difamar persones que poden ser víctimes de campanyes mediàtiques de desprestigi (que també passa), però tots tenim presents tants casos de personatges actuals dels mons de la política i de les finances a qui escauria el nom de Zaqueu. Alguns van a parar a la presó mentre que altres arriben al capdamunt del poder i maneguen el món sense escrúpols.

Però l’evangeli d’avui ens presenta un gir de guió totalment inesperat. Resulta que també a aquests personatges pot arribar la llum de l’evangeli i la gràcia salvadora de Jesús. També ells es poden convertir. Jesús sempre va ser al costat del pobres, els malalts i els oprimits. Però no va tancar mai la porta als rics, sinó que sempre els va cridar a convertir-se.

A l’inici del seu pontificat, el papa Francesc va dir: com desitjo una Església pobra i per als pobres! Però no ha dit mai que vulgui una Església contra els rics. No, el missatge de Jesús és una crida universal a la conversió. Això no està de moda, certament. És més fàcil desqualificar. Avui dia és més fàcil que mai, gràcies a la bombolla virtual que tots ens anem construint: digues-me com penses i et diré quins canals de televisió mires.

També diu el papa Francesc que no hi ha sant sense passat ni pecador sense futur. Zaqueu tenia curiositat per veure Jesús, i la mirada d’aquest el va trasbalsar i el va curar. Zaqueu va baixar de l’arbre i la seva estatura moral es va agegantar quan va decidir rescabalar amb escreix tots els bens que havia defraudat.

La mirada dels cristians hauria de ser com la de Jesús. Pensem un moment, cadascú de nosaltres, en la nostra bèstia negra. No cal que ho diguem a ningú, cadascú és ben lliure de tenir la seva. Pensem a continuació: ¿com voldríem que acabés? ¿Al carrer com un indigent? ¿Podrint-se a la presó? ¿O fins i tot pensem en coses pitjors? Doncs bé, cap d’aquests pensaments no és digne d’un cristià. L’única cosa que podem desitjar per a les nostres bèsties negres és que es converteixin. És un manament de Jesús: Estimeu els enemics.

Jordi Vila Borràs

Fidels Difunts / 2019

Consol i vida eterna (Lc 11,17-27)

Jesús és la resurrecció i la vida, i per això li encomanem els nostres difunts. I no sols els nostres sinó tots, fins els que no hem conegut en vida, perquè aquesta commemoració d’avui té dimensió de pregària universal, sense exclusions.

En el nostre pas per aquesta vida podem fer i desfer moltes coses i podem deixar una petjada més o menys profunda en la vida de moltes persones. L’aigua del riu avança sense parar cap al mar, però va deixant al seu pas energia produïda en els salts de les centrals hidroelèctriques, vida en els camps que ha regat, nutrients en els sediments que ha arrossegat. Així mateix les nostres vides deixen rastre, i tant de bo que sigui ben positiu.

Tanmateix, fins i tot aquests rastres que deixem acabaran esvaint-se i es perdrà la memòria del nostre pas per aquest món. Però Jesús ens assegura que Déu no permetrà que es perdi ni un dels nostres cabells. El nostre rastre és efímer, però el que Jesús ha deixat en el nostre món i en cadascú de nosaltres dura per sempre. És ell qui ens rescata de la mort, no pas els nostres mèrits ni les nostres bones obres. Per això és tan important encomanar els difunts a Jesús. El seu record és consol per a nosaltres, i la nostra pregària és vida eterna per a ells.

Jordi Vila Borràs

Tots Sants / 2019

Sants de la porta del costat (Mt 5,1-12a)

Quan parlem de sants no hem de pensar en un exèrcit ben uniformat marcant el pas en una desfilada. Cada un dels sants i santes és un personatge únic i irrepetible, com ho som de fet tots els éssers humans. Només cal, a tall d’exemple, fixar-nos en els perfils dels darrers sants, canonitzats fa poques setmanes.

John Henry Newman, professor de la Universitat d’Oxford i sacerdot anglicà, que va treballar molt per renovar l’anglicanisme fins que va entrar a l’Església catòlica. Partidari del diàleg amb el món modern, el papa Lleó XIII el va crear cardenal. És considerat un precursor del concili Vaticà II.

Marguerite Bays, laica suïssa, cosidora d’ofici, que va decidir viure en celibat i dedicar-se en cos i ànima a la pregària i a l’apostolat en la seva parròquia fent de catequista, ajudant els pobres i visitant els malalts. Va viure una unió tan intensa amb Jesús que va rebre en la seva carn les ferides de la creu de Jesús.

Giuseppina Vannini, religiosa italiana. Els problemes de salut la van privar de ser admesa a les Filles de la Caritat, però el seu director espiritual la va animar a fundar una congregació dedicada a la cura dels malalts amb el nom de Filles de Sant Camil.

Mariam Thresia Chiramel, religiosa índia de ritu siro-malabar, una gran mística que va rebre també els estigmes i altres signes com a mostra d’unió amb Jesús i amb Maria. Va treballar molt en el servei als pobres i als malalts i, guiada sempre per un director espiritual, va passar per diverses congregacions fins que va fundar les Germanes de la Sagrada Família.

Dulce Lopes Pontes, coneguda com Irmã Dulce, una religiosa brasilera que va treballar en els sectors més pobres de Bahia. Entre moltes altres coses va fundar el primer moviment obrer cristià de la ciutat i diverses escoles, hospitals i centres socials. Va arribar a ser un personatge molt popular al Brasil, fins al punt de ser presentada com a candidata al premi Nobel de la Pau. Només són cinc persones, però hi trobem ja una gran pluralitat: homes i dones, intel·lectuals i obrers, amb bona o amb mala salut, vivint al convent o a casa seva… Hi falta alguna persona casada, és cert, però també n’hi ha, i no pas pocs.

Fins ara hem parlat només dels sants oficials, els que consten al santoral de l’Església catòlica. És natural que entre ells hi hagi molts fundadors, perquè tenen al darrere tota una congregació que s’ha ocupat legítimament d’enaltir la memòria de la persona que ha inspirat la seva manera de viure la fe cristiana. Però avui, diada de Tots Sants, celebrem també tots els sants i santes anònims, els que el papa Francesc anomena els “sants de la porta del costat”, gent normal i corrent que ha viscut a la seva manera l’esperit de les benaurances, que és l’esperit de Jesús, i que ara participen de la benaurança eterna al cel.

Perquè la santedat no és un privilegi d’uns quants elegits, com ho són la fama, la riquesa o el poder. Només uns quants poden arribar a ser famosos, multimillionaris o líders mundials, però tots som cridats a viure la santedat. El mateix nom de la festivitat d’avui és tota una provocació: “tots sants”. Sí, que ningú no es quedi sense la seva quota de santedat, perquè aquesta és al capdavall la raó per la qual Déu ens ha creat: perquè siguem sants, ja que ell és sant, i així puguem participar del seu goig i de la seva vida.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXX de durant l’any / C / 2019

Vergonya sana (Lc 18,9-14)

Quan una persona es prepara per a una entrevista de feina, sempre li diuen que ha de mostrar-se segur, tranquil i confiat en les seves capacitats. En escriure el currículum, ha de deixar ben clares les seves fortaleses i amagar les debilitats. Ja sigui en tant que ciutadans, clients o empleats, sabem que sempre hem d’anar alerta per tal de reclamar els nostres drets i evitar que ens enganyin, ens menystinguin o abusin de la nostra bona fe.

Tot això està molt bé i segurament ha de ser així, però no deixa de ser cansat. Per això tots necessitem un lloc on relaxar-nos, on mostrar les nostres febleses i els punts vulnerables sense por de ser rebutjats o ferits, un lloc segur on compartir una intimitat que en altres àmbits seria inadequada. Generalment aquest lloc tan important i sensible és la família, i és per això que ens importa i ens afecta tant tot el que hi succeeix, sigui per a bé o per a mal.

Quan preguem, no ens hem de presentar davant de Déu com si l’haguéssim de seduir: “mira que bo que soc, fes-me planer el camí de la vida i em posaré de part teva, tots dos hi sortirem guanyant…” No hem de fer tampoc de la pregària una reclamació de drets: “jo que compleixo els manaments i em porto bé amb tu i amb tothom, tinc dret a esperar de tu una recompensa en forma de salut, pau i felicitat…”

La nostra pregària ha de ser sempre humil. La veritable humilitat no és afectada, no és una estratègia per mirar de caure-li bé a Déu. És el reconeixement de la nostra realitat més bàsica: som humus, som terra. Tot el que som ho hem rebut de Déu, la vida ens ha estat regalada sense cap mèrit nostre. Per això davant de Déu no hem de reclamar drets sinó que hem d’agrair dons.

La pregària sincera sempre és agraïda, i en els moments més lúcids i autèntics també és vergonyosa. No parlo d’una vergonya malaltissa o de la timidesa que molts sentim quan la gent clava la mirada en nosaltres o hem de parlar en públic. Parlo de la consciència que no estem a l’altura dels dons rebuts, que som estimats molt més del que nosaltres arribarem mai a estimar, que Jesús ha patit i ha mort a la creu per nosaltres pecadors. Als ulls del món podem ser bones persones i tenir un historial impecable. Tanmateix, quan ens posem de debò davant de Déu, sense fer comèdia, no podem fer altra cosa que dir: “Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador”.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXIX de durant l’any / C / 2019

Justícia divina, injustícia humana (Lc 18,1-8)

Sembla providencial que precisament avui ens toqui llegir aquest evangeli del jutge sense entranyes. Prou que ho sabem que el sistema judicial és lent i fal·lible, com totes les realitats humanes. Per això prefereixo dir-ne sistema judicial i no justícia, perquè la justícia no pot ser injusta, i els jutges a vegades en són, d’injustos, i no sols als camps de futbol.

El que és sorprenent de l’evangeli d’avui és que Jesús ens demana paciència i perseverança davant de la lentitud de la justícia divina. Quan anem a un plet terrenal, ja sabem que ens tocarà proveir-nos d’un bon advocat i carregar-nos de calma, tranquil·litat i bons aliments abans no es resolgui la sentència. Però, si Déu és un jutge just i infal·lible, per què es fa pregar? Per què a vegades sembla que no ens escolta? Sí, ja ho sabem que per a ell mil anys són com un dia i un dia com mil anys, però per a nosaltres no. Per què no ho té en compte?

Doncs segurament perquè Déu no és com aquell jutge sense entranyes, sinó tot al contrari. Té més entranyes que nosaltres. La nostra justícia consisteix a salvar l’innocent i destruir el culpable. I això es pot fer de manera expeditiva. Però la justícia de Déu és misericordiosa. Ell vol que tothom se salvi i arribi al coneixement de la veritat. I això demana temps, és un procés lent i pacient de creixement i maduració, sempre exposat a accidents que encara l’endarrereixen més.

Mentrestant, ens toca fer allò que Jesús ens recomana. Pregar amb perseverança. Reclamar amb paciència que Déu faci justícia a tothom. D’això en diem esperança. L’esperança cristiana no és l’optimisme de pensar que tot anirà bé i que en llançar la moneda a l’aire sempre sortirà cara. L’esperança cristiana és confiar que, passi el que passi, Déu no se’n desentén i al final, no sabem quan ni com, tot acabarà bé.

La pregària perseverant, doncs, no és perquè Déu no s’oblidi de nosaltres, per cridar-li l’atenció i importunar-lo com calia fer amb aquell jutge sense entranyes. Déu no és així. La pregària perseverant és perquè nosaltres sapiguem mantenir l’esperança, perquè no perdem la confiança, l’ànim i la valentia que calen per a viure estimant el bé, la veritat i la pau enmig d’un món que sembla voltar sense rumb. Sí, el Fill de l’home vindrà malgrat tot.

Jordi Vila Borràs