Diumenge XVIII de durant l’any / A / 2020

El carter enamorat (Rm 8,35.37-39)

Repartir cartes no és la pitjor feina del món, però tampoc no és la millor. Els primers dies és difícil. Les equivocacions són freqüents perquè moltes cartes tenen adreces incorrectes o incompletes i només arriben a destí gràcies a la perícia dels benemèrits carters. Dia rere dia el carter va memoritzant els noms de les persones i de tota mena de locals. Ja no li cal l’esforç i la concentració dels primers dies. Fins que, a poc a poc, la rutina se’l va menjant. Li sembla que ha entrat en una mena de bucle inacabable, i de nit no descansa perquè somia que recorre una i altra vegada el mateix circuit tancat dels carrers que té assignats.

Així patia la seva feina un de tants carters fins que, en la seva ronda habitual, es va creuar amb una noia que el va captivar a primer cop d’ull. Des d’aquell dia el carter feia la ruta amb el desig de tornar-la a trobar. Fins que va arribar el gran moment. Va trucar a un portal per lliurar una carta certificada, i el cor li va fer un salt quan va veure que era ella la destinatària de la tramesa.

D’aleshores ençà ell s’ho va fer anar bé perquè la noia no deixés de rebre correspondència. Primer una senzilla postal, després alguna carta ordinària, i més endavant cartes urgents, trameses certificades, paquets exprés… La noia rebia tota aquella correspondència amb els ulls lluents i un somriure encisador als llavis, i ben aviat també el carter va començar a rebre en mà cartetes perfumades que la noia li lliurava.

Ja us podeu imaginar que el carter se sentia afortunat de tenir la millor feina del món. Li era igual la pluja, el fred, la xafogor o les obres dels carrers que l’obligaven a allargar el recorregut. Res d’això no impedia que anés cada dia a buscar la seva estimada sentint-se l’home més feliç del món.

Això és un conte, però hi ha persones que tenim el goig de viure una realitat que s’hi assembla. En la vida hi ha dies de tots colors. Hi ha coses boniques, però també hi ha fracassos, malalties, contratemps, i la maleïda rutina que ens ho fa veure tot de color gris. A no ser que ens trobem amb aquell que dona sentit i valor a l’esforç de cada dia, aquell que ens estima tant que res no ens pot separar del seu amor. Aleshores ni els contratemps, la por, les persecucions, la fam o la nuesa, ni els perills o la mort sagnant ens poden separar d’allò que realment ens importa i dona sentit a les nostres vides, que és viure prop de Déu, que en Jesucrist ha demostrat com ens estima. Com va dir el papa Benet, «hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva». Un horitzó de joia i de plenitud vers el qual val la pena orientar la vida amb tota decisió, deixant enrere tot el que ens pugui fer nosa. Una joia i una plenitud que només són possibles quan el trobament es fa amb el mateix Amor.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XVII de durant l’any / A / 2020

De què vas per la vida? (Mt 13,44-52)

Em fa la impressió que, parlant en general, als que dominen el món des del punt de vista econòmic i polític no els interessa que pensem gaire. Ells ja pensen per nosaltres, i els convé que anem seguint el corrent, com el famós Vicente que va “donde va la gente”.

Tot i així, la vida ens porta de tant en tant alguns moments crítics que ens poden ajudar a obrir els ulls i a pensar per nosaltres mateixos. Hi ha persones que, en patir un accident, s’han sentit molt a prop de la mort. Diuen que els ha passat tota la vida per davant en qüestió de segons i que s’han adonat de moltes coses. Ja no han tornat a ser els mateixos d’abans.

Podríem fer la prova, estalviant-nos el tràngol de l’accident. Imaginem que la nostra vida es converteix en una pel·lícula molt breu, de la durada d’un espot publicitari. Què hi veuríem? Quina frase ens definiria? Algú que ha anat per la vida de supervivent… un que ha esquivat molts obstacles… un que ha mirat de passar-s’ho molt bé… un que ha volgut que parlessin d’ell… un que ha volgut ser el centre… un que no ha volgut molestar… un que va despistat i encara no sap què vol…?

Sant Pau fa aquest exercici davant dels cristians de Roma, i resumeix en dues frases la vida de tot ésser humà: un que ha estat estimat per Déu d’abans que existís… un destinat a ser imatge viva del Fill de Déu.

Viure conscients d’aquestes dues realitats és el més emocionant i estimulant que podem experimentar. Saber que existim perquè hem estat estimats des de sempre per Déu, saber que la nostra vida no és fruit de l’atzar ni un error del destí. Soc aquí perquè Déu ha volgut que hi sigui. I saber també que la meva vida té un objectiu fora mida. No visc per passar-ho bé, per sobreviure o perquè no em molestin. Visc per arribar a ser imatge del Fill de Déu, visc per a identificar-me amb Jesús.

Els catòlics a vegades ens amoïnem per la manca de vocacions. Ens preguntem qui dirà missa d’aquí a uns quants anys. És que Déu no crida els joves avui dia? Sant Pau ens dona una resposta. Déu no crida uns quants joves perquè siguin capellans. Déu ens crida a tots des d’abans que existim i fins que arribem a la plenitud de vida: “ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica”. Dit en altres paraules: ell ens regala la vida, ens dona una missió en la vida, ens perdona les marrades i els errors, i finalment ens concedirà que participem de la seva glòria.

Els cristians som els que hem pres consciència de la crida de Déu en les nostres vides. Si és així, no mancaran mai entre nosaltres les vocacions, perquè cadascú té la seva. Agraïm-la i posem-la en pràctica, segurs que “Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen”.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XVI de durant l’any / A / 2020

Pregar i gemegar (Mt 13,24-43)

La meva germana és vuit anys més petita que jo, i per això quan érem infants jo tenia molt interioritzat el paper de germà gran. Quan ella encara no parlava, jo havia après bastant bé a interpretar els seus plors i gemecs. Només de sentir-la endevinava sovint si tenia gana, si estava cansada, si s’havia de canviar o si passava alguna cosa alarmant.

Avui a la segona lectura sant Pau ens diu que nosaltres, quan preguem, som com uns nadons que només saben gemegar, i que sort en tenim que l’Esperit sap prou bé quin és el nostre deler i allò que necessitem.

La pregària cristiana és molt diferent de la meditació oriental o del ioga. No busquem el silenci, la calma interior o l’harmonia amb l’univers, sinó la comunicació amb Déu, que ens ha creat i que ens ha destinat a participar del seu amor. Certament, anem tan accelerats per la vida que sovint ens farà falta un temps de silenci i de relaxació, si volem posar-nos a pregar seriosament. Però això són només els prolegòmens. M’atreveixo a dir que, si ens trobem massa tranquils quan acabem la pregària, és que no hem pregat de debò. Perquè la trobada amb Déu sempre trasbalsa: ens fa sentir molt estimats però alhora molt indignes i necessitats de canviar coses en les nostres vides. I, sobretot, ens fa sentir enviats a ser instruments de l’amor de Déu envers els altres.

Pregar no és gens plàcid ni gens avorrit. Pregar és l’esforç, que dura tota la vida, d’aprendre el llenguatge de Déu. Quan, de petit, em feien resar el rosari, a la cinquena o sisena avemaria ja m’avorria. No entenia per què calia repetir tantes vegades el mateix. Ara entenc que la pregària repetitiva ens ajuda moltes vegades a centrar l’atenció, a mantenir una consciència de pregària malgrat les distraccions que sempre ens assetgen.

Però Déu no necessita de cap manera que li repetim parenostres i avemaries sense parar, ni la repetició constant ens farà més sants. Tots sabem el parenostre de memòria i, si som una mica piadosos, l’haurem resat un nombre incomptable de vegades. Però jo crec que, només que el reséssim de debò un cop a la vida, ja seríem sants. Perquè, si demano a Déu que es faci la seva voluntat a la terra com en el cel, de seguida m’he de preguntar quina és la voluntat de Déu en la meva vida, i segur que la meva existència canviarà radicalment. I quan demano a Déu el pa de cada dia m’estic comprometent a confiar per damunt de tot en la seva providència. I quan li demano que em perdoni tal com jo perdono els meus deutors, ja som al cap del carrer. No fa gaire llegia en algun lloc la confessió pública d’un banquer que deia que, quan resava el parenostre, sempre se saltava aquesta petició.

Una cosa és resar el parenostre com un lloro i una altra de molt diferent és viure’l. I d’això es tracta. Aprendre a viure com a fills de Déu no és fàcil però és el nostre destí, és el que Déu espera de nosaltres. Intentar resar ja és molt, és tot el que l’Esperit necessita per tal de començar a gemegar per nosaltres davant del Pare. Hi havia algú que deia: jo no sé cap pregària, però quan vaig a l’església m’assec davant la creu, o davant del sagrari, i el miro, i sé que ell em mira. No cal res més.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XV de durant l’any / A / 2020

Per a salvar-nos (Mt 13,1-23)

El jesuïta Jorge Loring va ser l’autor d’un llibre que va aconseguir una gran difusió. El seu títol és “Para salvarte”. No és la meva intenció criticar-lo ni comentar-lo, perquè no l’he llegit. Només em vull fixar en el títol, que és molt significatiu. Em crida molt l’atenció que faci servir el singular “salvarte”. És una mostra molt clara del concepte individualista de salvació que predomina entre els cristians: la salvació de la meva ànima depèn de mi, i si els altres es condemnen pitjor per ells. Després de llegir la segona lectura d’avui, jo crec que hauria estat molt més encertat que el llibre dugués per títol “Para salvarnos”.

En totes les pàgines dels evangelis es fa palesa la implicació entre la nostra relació amb Déu i amb el proïsme. Al mateix Parenostre demanem a Déu que ens perdoni les culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors. En l’escena del judici final són convidats a entrar en el Regne aquells que han assistit, cuidat, acollit o visitat el Fill de l’home en la persona d’un dels seus germans més petits. No podem dir que estimem Déu, a qui no veiem, si no estimem el germà a qui veiem. Així doncs, la salvació que desitgem per a la vida eterna passa per l’amor, la pau i la justícia que comencem a viure en aquest món.

Però no és solament això. Avui ens diu sant Pau que “tot l’univers creat està atent, esperant que es reveli d’una vegada la glorificació dels fills de Déu”. No és poca cosa: el destí de tota la creació depèn de la glorificació dels fills de Déu, és a dir, de la salvació de la humanitat. Ja fa dos mil anys que sant Pau sabia el que nosaltres avui dia anem assimilant, a empentes i rodolons, per la insistència d’uns científics cada cop més alarmats: el futur del món és a les nostres mans. Podem fer de la terra un planeta inhabitable o un paradís per a la humanitat, segons les decisions que prenguem en els propers anys.

Si, sobretot a partir del papa Lleó XIII, hem anat prenent consciència que els seguidors de Jesús hem de ser apòstols de la justícia social, amb el papa Francesc i la seva encíclica Laudato si’ ens adonem que hem de ser també apòstols de la justícia planetària. Déu ens ha encomanat la missió de tenir cura del planeta i de tota la creació.

No sé si hi ha alguna cosa de veritat o és pura conspiranoia, però hi ha qui diu que l’elit dels poderosos d’aquest món ja el donen per perdut i que han decidit deixar que continuï la seva cursa desenfrenada vers la catàstrofe. Mentrestant ells van preparant-se la fugida, sigui a un altre planeta o bé a alguna fortalesa inexpugnable envoltada d’una gran cúpula que els permetrà controlar la qualitat de l’aire i la suavitat del clima. Sona a ciència-ficció, però en cap cas podria ser una opció vàlida per a un cristià, perquè és insolidària i mancada d’esperança.

Els cristians esperem contra tota desesperança. I per això fins i tot els “sofriments del món present” cobren un nou sentit, perquè són com els dolors que sofreix la mare quan infanta. Els dolors de part són intensos però alhora joiosos perquè anuncien una nova vida. Així mateix la creu de Jesús: la mort més ignominiosa es converteix en remissió dels pecats i preludi de resurrecció. Per això no hem de perdre mai l’esperança: Déu sap treure el millor bé del pitjor mal.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XIV de durant l’any / A / 2020

Carn i esperit (Mt 11,25-30)

A la segona lectura sant Pau ens diu que no hem de viure segons les mires de la carn sinó segons les de l’esperit. És molt fàcil confondre carn i esperit amb cos i ànima, però això seria cometre un greu error. El dualisme cos-ànima ve dels grecs i ben aviat va ser assumit amb naturalitat pel cristianisme. Temps enrere era normal sentir en alguna prèdica que cal mortificar el cos per tal de salvar l’ànima. I encara avui, si a un cristià li pregunten què creu que passa quan una persona es mor, la resposta més freqüent serà dir que l’ànima es desprèn del cos i se’n va al cel amb Déu.

Però el dualisme carn-esperit de què parla sant Pau és molt diferent. La carn no és el cos sinó allò que em tanca en mi mateix i em desconnecta dels altres. En termes psicològics la carn seria semblant a l’ego. L’esperit, en canvi, és allò que em connecta als altres, em fa créixer i transcendir. L’esperit és tot allò que hi ha en mi d’impuls de vida i amor. Sant Pau té molt clar que això no ve de mi mateix sinó de l’Esperit de Déu que habita en mi.

Un cop hem entès això, ens adonem que veritablement ens ho juguem tot en aquesta alternativa: si vivim segons la carn, morirem; si vivim per l’Esperit, viurem de debò.

Reflexionant una mica ens anem adonant que en la vida hi ha poques coses que siguin bones o dolentes en si mateixes, sinó segons la manera com les vivim. Podem posar molts exemples. Treballar segons la carn és preocupar-me només del meu benefici econòmic, a costa fins i tot de la qualitat del treball; treballar segons l’esperit és prendre consciència que estic fent una tasca que ajuda a millorar el món. Puc fer política segons la carn, si busco el poder pel poder, o segons l’esperit, si faig del poder un servei. Puc viure la sexualitat segons la carn, si només cerco la pròpia afirmació i el control dels altres, o segons l’esperit si en faig una eina de comunicació íntima i d’entrega. Fins i tot puc viure el meu propi cos segons la carn o segons l’esperit. El cos segons la carn és el culte a la pròpia imatge: sabem el sacrificis i les despeses que fan algunes persones per millorar la seva aparença. El cos segons l’esperit és tenir cura de la meva salut, sense obsessions malaltisses, per tal de ser més útil al servei dels altres.

Sona a pregunta d’exercicis espirituals, però val la pena que ens la fem també en el dia a dia de les nostres vides: ¿visc per a mi o visc per als altres?, ¿visc per a la carn o visc per a Déu? No ens enganyem, tots tenim una tendència innata a l’ego i a la carn que s’anomena concupiscència. Per això, tot i que tinguem clar que volem viure per als altres i per a Déu, que volem sortir de la closca de la carn i créixer fins arribar a la talla del Crist, que és el nostre gran model, sempre haurem d’esforçar-nos per tal de no perdre aquesta orientació fonamental: ens cal morir a les obres pròpies de la carn per tal de viure en l’Esperit.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XIII de durant l’any / A / 2020

Qualitat de vida (Mt 10,37-42)

Un dels meus primers records d’infantesa és un viatge de vacances a una residència d’estiu per a treballadors del banc en què treballava el meu pare a la serra de Navacerrada. Vam anar de Barcelona a Madrid dotze persones, sis adults i sis infants, amb les maletes corresponents, en dos Seat 600 d’aquells que s’escalfaven quan la carretera feia massa pujada. Ara diríem que no es pot fer, que en aquestes condicions no hi vaig, que val més agafar l’AVE i a Madrid llogarem dues furgonetes… Però en aquells temps ens sentíem uns privilegiats perquè eren els primers cotxes que teníem i no hi havia res millor.

Tots volem créixer, millorar, prosperar, mai decréixer i empitjorar. I possiblement valorem també la religió en funció del profit que en podem treure. Si algú em pregunta per què soc cristià o per què vaig a missa, ¿què li contestaré? Potser li diré que m’ajuda a ser més bona persona, o a viure més tranquil i més feliç, o que em fa sentir protegit per Déu…

Ja ho hem vist unes quantes vegades i ho continuarem veient ben sovint, si Déu vol: quan un adult o un infant en edat escolar demana ser admès a l’Església i rebre els sagraments de la iniciació cristiana, el mossèn li pregunta: “per què vols ser cristià?”. I l’aspirant respon: “perquè crec en Crist”.

Ja sabem que creure en Crist no és un assumpte purament intel·lectual, sinó que es refereix a la nostra vinculació personal amb Jesús, a convertir-nos en deixebles seus i deixar-nos guiar, il·luminar i alimentar per ell. Ser cristià és convertir Jesús en el referent fonamental de la meva vida. Sant Pau deia: “ja no soc jo qui visc, és Crist que viu en mi”.

¿I amb això què hi guanyo? ¿Viure així em fa més feliç, més savi, més prudent? ¿Em fa viure més tranquil i protegit? Tant de bo! Però tornem al ritu d’ingrés al catecumenat. Quan l’aspirant ha confessat que creu en Crist, el mossèn li pregunta: “I la fe en Crist, què et dona?” I la resposta és categòrica: “la vida eterna”. No una vida una mica millor o més llarga. Vida eterna, que és el mateix que dir il·limitada. No és qüestió de grau sinó un canvi de concepte. És participar de la mateixa vida de Jesús, que és Déu i, per tant, etern i infinit.

Això és el que rebem ja des del baptisme: “hem estat sepultats amb el Crist en la mort… perquè també nosaltres emprenguem una nova vida”. No la mateixa vida una mica millorada: una vida nova. Procurem viure, doncs, ja des d’ara amb aquesta vida nova que portem encara dins nostre com una llavor per germinar. No la deixem morir, no deixem que el pecat la corrompi. Allò que hem de témer no són les adversitats d’aquesta vida, que ens afecten com a tothom, sinó que encara podem separar-nos del Crist. Ell no se separarà de nosaltres. Només cal que nosaltres no l’abandonem i siguem fidels a la seva promesa de vida eterna.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XII de durant l’any / A / 2020

Jesús és la vacuna contra el pecat (Mt 10,26-33)

A la carta als romans sant Pau ens fa adonar que el pecat és anterior a la transgressió de la Llei, perquè el pecat ve d’Adam i la Llei ve de Moisès. Això pot semblar a primera vista una disquisició teològica sense cap conseqüència pràctica, però no és així. I provaré d’explicar-ho parlant de virus i mascaretes.

Tots sabem a hores d’ara que les mascaretes són una mesura de protecció bastant eficaç per a frenar la propagació del coronavirus. I per això diuen que en la “nova normalitat” serà d’ús obligatori.

I, com passa amb totes les coses obligades, de seguida arribaran les queixes. Gent que dirà que el govern fa molt mal fet, que això és un abús d’autoritat, que ens coarta la llibertat, que només els interessa cobrar multes… I la gent assenyada haurà de sortir a recordar que si hem de portar mascareta no és per un capritx arbitrari del govern sinó per evitar un rebrot de la pandèmia; que si ens fan mal les multes i no poder-nos veure les cares, fa més mal veure els hospitals desbordats i la gent morint en absoluta soledat.

Doncs bé, el pecat és el virus i la mascareta és la llei. El pecat, tal com ho explica la història d’Adam i Eva, consisteix a desconfiar de Déu i apartar-nos del projecte d’amor pel qual ell va crear el món i la humanitat. A conseqüència del pecat el món ha deixat de ser un paradís i els homes ens hem convertit en una amenaça els uns per als altres, tal com va passar amb Caïm i Abel. Quan Déu ens va donar la Llei per mitjà de Moisès no va ser per a complicar-nos encara més la vida sinó per a indicar-nos el bon camí. Però tantes vegades ens hem quedat mirant el dit que assenyala la lluna i ens hem pensat que la llei és l’excusa per a imposar la multa: “has pecat i ara Déu et castigarà”.

La mascareta és incòmoda i la Llei també. Això ja ho sap sant Pau. No podem complir-la sempre, i per això la Llei no dona vida. És com la mascareta: ens protegeix a mitges, i a sobre moltes vegades no la portem ben posada. La solució, l’única definitiva, serà la vacuna. Aleshores fora virus i fora mascareta. La vacuna contra el pecat i la mort és Jesús. Ell ha passat per la creu i pel sepulcre i té els anticossos que l’han immunitzat definitivament. Per tant, amb Jesús ni hem de témer el pecat ni ens ha de fer falta la Llei. Per això a l’evangeli Jesús repeteix tantes vegades: “no tingueu por”. Déu no és el policia que ens controla ni el jutge que ens castiga. A vegades això fa falta, és cert, però Déu va molt més enllà. Ell ens salva del pecat i de la mort. Només cal que ens decidim a confiar-li les nostres vides i seguir els passos de Jesús. Aleshores s’acabaran les pors i les mascaretes.

Jordi Vila Borràs

Cos i Sang de Crist / A / 2020

Memorial, sacrifici i comunió (Jn 6,51-58)

Avui és la festa de l’eucaristia. El dia en què pròpiament commemorem la seva institució és el Dijous Sant. Això no ho hem d’oblidar mai, perquè ens dona el context d’aquest gest especialíssim de Jesús: la nit abans de la Passió, en un sopar pasqual amb els deixebles, després d’haver-los rentat els peus i abans d’un emotiu discurs de comiat i d’una intensa pregària al Pare.

Ara bé, en el nostre dia a dia els cristians vivim tant de l’eucaristia que en plena Edat Mitjana es va anar establint el costum de dedicar un dia a festejar amb tota solemnitat la presència sacramental de Jesucrist entre nosaltres.

Diuen els teòlegs que l’eucaristia és memorial, sacrifici i comunió, i avui voldria explicar alguna cosa del que signifiquen aquestes paraules.

Un memorial no és un simple record del passat. L’eucaristia és memorial perquè en ella es fa present en el nostre avui aquell esdeveniment únic que va ser la Pasqua de Jesús. Per això l’eucaristia sempre és la mateixa i sempre és nova. És la mateixa perquè ens connecta amb aquell fet únic i amb valor universal que va ser la mort de Jesús per nosaltres i la seva victòria sobre la mort. Sempre és nova perquè toca l’avui de la meva vida, que és diferent del meu ahir i del meu demà. Per això l’eucaristia més important de la meva vida no és la del dia que vaig fer la primera comunió sinó la que ara estic celebrant, de la mateixa manera que el que ara m’alimenta no és aquella llagosta inoblidable que vaig menjar fa tants anys sinó el senzill dinar que avui m’espera.

L’eucaristia és sacrifici perquè és signe de l’entrega de Jesús per nosaltres a la creu. En el llenguatge corrent sacrificar-se vol dir esforçar-se a fer una cosa que no ve de gust. És evident que a Jesús no li venia de gust morir a la creu, però sacrifici té un sentit més profund. Vol dir fer ofrena a Déu. Jesús es va oferir ell mateix fins a morir per tal que tots tinguéssim vida, i ho va fer per amor. Ens va estimar fins a l’extrem. Per això l’eucaristia va lligada al manament de l’amor. És signe de l’amor de Jesús envers nosaltres i ens capacita i empeny a estimar com ell ens ha estimat.

I l’eucaristia és comunió. Participant del Cos i de la Sang de Crist ens unim a ell. Per això hem de rebre l’eucaristia amb consciència i amb la disposició adequada, i ens sap greu quan veiem algú que combrega sense saber què està fent o per pura conveniència social. Ara bé, també és comunió entre nosaltres. Ho ha dit sant Pau: «tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem d’un mateix pa». No podem combregar amb Jesús sense combregar els uns amb els altres. D’aquí ve el gest de la pau que fem abans de partir el pa i de distribuir-lo. Ara no ens podem donar la mà físicament però no podem deixar de desitjar-ho. I qui no accepti com a germà seu algú que forma part de la comunitat cristiana s’ha de plantejar molt seriosament si està en disposició de combregar.

Temps enrere hi havia gent que preguntava: “mossèn, ¿què és millor, combregar a la mà o a la boca?” Més enllà dels gustos i opinions, qualsevol mossèn dirà que les dues maneres són correctes i que l’important és que tinguis present el que fas: que et fas u amb Jesús. L’actual emergència sanitària ens ha portat a combregar tots a la mà. Sé que a algunes persones els costa i per això acabo dedicant-los dues reflexions. Primera, que mentre Jesús era físicament entre nosaltres es va fer un tip de tocar mans de leprosos i de pecadors. No som nosaltres que el taquem sinó que és ell qui ens perdona els pecats i ens renta les impureses. Segona, que ara mateix rebre la comunió a la mà és un signe resplendent de l’amor que hem de tenir els uns pels altres segons el manament de Jesús: vetllem per la salut d’aquells amb qui compartim la comunió. No ens hem pogut donar la mà, però ara tots rebem a la mà el mateix Jesús.

Jordi Vila Borràs

Santíssima Trinitat / A / 2020

Un Déu excel·lent (Jn 3,16-18)

Tant al col·legi com a la universitat recordo que hi havia professors que tenien mala fama perquè se’ls considerava antipàtics o massa exigents. “T’ha tocat aquest? Ja has begut oli, ja has suspès les mates”.

Hi ha gent que, quan pensa en Déu, li agafen tots els mals. I potser, sense adonar-nos-en, els creients contribuïm a la seva mala fama. “Era tan bo que Déu se l’ha endut”, he sentit com a intent d’explicació d’una mort prematura. “Cal acceptar la voluntat de Déu”, frase típica que pronunciem davant d’una desgràcia. Sense oblidar l’amenaçador “No facis això, que Déu et castigarà”. No és d’estranyar que molta gent procuri passar tan desapercebuda com pugui davant d’aquest Déu implacable: que no es fixi en mi ni per bé ni per mal. La mateixa estratègia que fèiem servir davant d’aquell professor antipàtic. Que no em faci sortir a la pissarra. Que Déu no em cridi: quina amenaça, la crida de Déu!

També hi havia, d’altra banda, els professors simpàtics i col·legues que t’acabaven decebent. Molts anys abans de la sèrie Merlí recordo un professor de filosofia que era molt popular al primer institut en què vaig treballar. Els alumnes xalaven amb ell i no nego que aprenguessin a pensar de manera correcta i crítica. Però, passada la selectivitat, em vaig trobar un antic alumne que em va començar a dir pestes d’ell: en tot el curs no havien fet res de cap dels filòsofs que van sortir a les diverses opcions de l’examen. La història de la filosofia no s’aprèn organitzant debats apassionants a classe, i els exàmens no s’aproven encenent ciris a nostre Senyor ni a santa Rita. Com que, en moments de desgràcia, sempre hem de buscar un culpable, i millor si el culpable no soc jo, al final l’examen suspès desemboca en la convicció que resar no serveix de res. I quan arriba la pandèmia ens preguntem què fa Déu mentrestant.

Explico tot això perquè la festa que avui celebrem és una invitació a celebrar que Déu és tal com és, i que és molt millor del que podíem arribar a imaginar.

Sí, que el nostre Déu és Trinitat, és a dir, que són, d’acord amb la fórmula dogmàtica, tres persones i una sola substància, és inabastable per a la nostra ment, incapaç d’escrutar la profunditat del misteri de Déu. És clar, si fos comprensible per a la ment humana, no seria un Déu infinit. Si els científics reconeixen que encara no sabem res del 95 % de l’univers creat, ¿com podem pretendre abastar el seu Creador?

Però amb això no n’hi ha prou per a justificar una festa. Quan felicitem algú se sol cantar “Porque es un chico excelente…” Doncs avui celebrem la Santíssima Trinitat no perquè Déu sigui misteriós, sinó perquè és un Déu excel·lent. És cert que sabem tan poc d’ell, i encara gràcies que ell mateix ens ho ha revelat. Però amb el que sabem n’hi ha prou perquè es despertin en nosaltres els sentiments més profunds d’admiració, d’agraïment i d’estupor davant de tanta bondat. Les lectures d’avui són especialment curtes, perquè sobren les paraules, però diuen molt. Pau saluda els cristians de Corint desitjant que Déu (Jesucrist el Senyor, el Pare i l’Esperit Sant) sigui amb ells. I els signes d’aquesta presència són: la gràcia, l’amor i el do. I l’evangeli de Joan no pot ser més explícit: “Déu estima tant el món…” que ha donat el seu Fill únic, és a dir, que ha arribat a fer bogeries per nosaltres. El nostre Déu és un Déu més que excel·lent.

Jordi Vila Borràs

Diumenge de Pentecosta / 2020

L’Esperit sobre tots (Jn 20,19-23)

La major part dels artistes que han representat la vinguda de l’Esperit Sant sobre els deixebles el dia de Pentecosta s’han equivocat en una cosa molt important, fonamental per a la nostra manera de viure com a Església. El llibre dels Fets diu que “es trobaven tots junts en un mateix lloc”. Qui? A la majoria de quadres, retaules i icones hi trobem tretze persones: Maria i els apòstols, que tornaven a ser dotze perquè havien escollit Maties en substitució de Judes. Això ens porta fàcilment a identificar aquell nucli inicial de l’Església amb la jerarquia actual, atès que els bisbes són els successors dels apòstols.

(Un grup heterogeni)

Però qui eren realment aquests “tots” que es trobaven junts en un mateix lloc? Si el text no els especifica, deu ser que dona per suposat que ja els coneixem. I és així. Uns quants paràgrafs abans el llibre dels Fets ens diu qui eren els qui es trobaven reunits, constants i unànimes en la pregària, després de l’Ascensió del Senyor. D’una banda els Dotze. També les dones, aquelles que havia sostingut Jesús i els deixebles amb els seus bens, que es va mantenir fermes prop de la creu de Jesús i van ser les primeres d’acostar-se al sepulcre i descobrir la tomba buida. Hi eren també els germans d’ell, el grup de familiars que s’havia desmarcat totalment de l’activitat de Jesús, fins al punt que alguns havien arribat a dir que era boig, i que ara s’han afegit a la colla, pensant potser en el benefici que poden obtenir pel seu parentiu amb el Ressuscitat. I, presidint-los tots, alhora família i deixebla, hi havia Maria, la Mare. Tots plegats eren uns cent vint.

(Llengües de foc i vent per a tots)

L’Esperit irromp enmig d’aquell grup tancat i heterogeni i els transforma. Obren les portes de la casa i comencen tots a expressar-se en diversos llenguatges, de manera que tothom els entén sigui quin sigui el seu origen. Enmig de la sorpresa, Pere prendrà la paraula i serà com si parlessin tots per boca d’ell. I es va commoure els cors dels qui l’escoltaven, que es van convertir i van augmentar el nombre dels deixebles. Des d’aquell dia l’Esperit empeny l’Església a sortir i a fer-se missionera.

L’Esperit, prenent la forma d’unes llengües de foc, es va distribuir i es va posar sobre cadascun dels qui eren en aquell lloc. No tretze, sinó unes cent vint persones. Per això l’Esperit no és patrimoni de la jerarquia sinó que, bufant on vol i com vol, actua sobre tota l’Església, homes i dones, laics i ministres, el papa i el darrer dels batejats.

(Tots som apòstols)

Per això avui és el Dia de l’Apostolat Seglar. Avui prenem consciència que tots som apòstols i missioners en l’àmbit secular que ens ha tocat viure, és a dir, en la família, a la feina, amb els veïns i amics… fins i tot amb els contactes de whatssapp i de les xarxes digitals. I que no som apòstols per delegació dels bisbes, sinó per obra de l’Esperit.

(Acció Catòlica)

I també és el Dia de l’Acció Catòlica, aquesta associació tan promoguda pels darrers papes, tan desitjada pels nostres bisbes i que costa tant que neixi i que prosperi en les nostres parròquies. Aquest és un indicador de la mala salut de la nostra vida cristiana. Una Església de laics adormits i de capellans clericals no tindrà mai Acció Catòlica, perquè les característiques que la defineixen són el fet de caminar junts, sinodalment, en comunió, i de mirar enfora per tal de ser presents de manera significativa enmig del món que cal transformar.

(L’harmonia dels carismes)

S’expressaven en diversos llenguatges i tothom els entenia. Agraïm a l’Esperit la bellesa d’una Església que, des del primer dia fins ara, és com el cos humà format per diversos membres o com una orquestra integrada per instruments tan variats. Quan tothom fa la seva funció, el cos actua coordinadament, l’orquestra sona de manera harmoniosa. Acollim i agraïm a Déu els diferents carismes que suscita entre nosaltres, alguns d’individuals, altres congregats en tantes famílies religioses i comunitats de diverses espiritualitats. Tinguem això ben present: l’Esperit ens fa diversos però ens posa en sintonia perquè entre tots realitzem una obra que mai no podrem assolir separats els uns dels altres. I és tasca específica dels pastors de l’Església suscitar i promoure aquest treball conjunt, aquesta comunió tot fent camí: som Església que camina, som Església en sortida.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL