Diumenge XIV de durant l’any / A / 2020

Carn i esperit (Mt 11,25-30)

A la segona lectura sant Pau ens diu que no hem de viure segons les mires de la carn sinó segons les de l’esperit. És molt fàcil confondre carn i esperit amb cos i ànima, però això seria cometre un greu error. El dualisme cos-ànima ve dels grecs i ben aviat va ser assumit amb naturalitat pel cristianisme. Temps enrere era normal sentir en alguna prèdica que cal mortificar el cos per tal de salvar l’ànima. I encara avui, si a un cristià li pregunten què creu que passa quan una persona es mor, la resposta més freqüent serà dir que l’ànima es desprèn del cos i se’n va al cel amb Déu.

Però el dualisme carn-esperit de què parla sant Pau és molt diferent. La carn no és el cos sinó allò que em tanca en mi mateix i em desconnecta dels altres. En termes psicològics la carn seria semblant a l’ego. L’esperit, en canvi, és allò que em connecta als altres, em fa créixer i transcendir. L’esperit és tot allò que hi ha en mi d’impuls de vida i amor. Sant Pau té molt clar que això no ve de mi mateix sinó de l’Esperit de Déu que habita en mi.

Un cop hem entès això, ens adonem que veritablement ens ho juguem tot en aquesta alternativa: si vivim segons la carn, morirem; si vivim per l’Esperit, viurem de debò.

Reflexionant una mica ens anem adonant que en la vida hi ha poques coses que siguin bones o dolentes en si mateixes, sinó segons la manera com les vivim. Podem posar molts exemples. Treballar segons la carn és preocupar-me només del meu benefici econòmic, a costa fins i tot de la qualitat del treball; treballar segons l’esperit és prendre consciència que estic fent una tasca que ajuda a millorar el món. Puc fer política segons la carn, si busco el poder pel poder, o segons l’esperit, si faig del poder un servei. Puc viure la sexualitat segons la carn, si només cerco la pròpia afirmació i el control dels altres, o segons l’esperit si en faig una eina de comunicació íntima i d’entrega. Fins i tot puc viure el meu propi cos segons la carn o segons l’esperit. El cos segons la carn és el culte a la pròpia imatge: sabem el sacrificis i les despeses que fan algunes persones per millorar la seva aparença. El cos segons l’esperit és tenir cura de la meva salut, sense obsessions malaltisses, per tal de ser més útil al servei dels altres.

Sona a pregunta d’exercicis espirituals, però val la pena que ens la fem també en el dia a dia de les nostres vides: ¿visc per a mi o visc per als altres?, ¿visc per a la carn o visc per a Déu? No ens enganyem, tots tenim una tendència innata a l’ego i a la carn que s’anomena concupiscència. Per això, tot i que tinguem clar que volem viure per als altres i per a Déu, que volem sortir de la closca de la carn i créixer fins arribar a la talla del Crist, que és el nostre gran model, sempre haurem d’esforçar-nos per tal de no perdre aquesta orientació fonamental: ens cal morir a les obres pròpies de la carn per tal de viure en l’Esperit.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XIII de durant l’any / A / 2020

Qualitat de vida (Mt 10,37-42)

Un dels meus primers records d’infantesa és un viatge de vacances a una residència d’estiu per a treballadors del banc en què treballava el meu pare a la serra de Navacerrada. Vam anar de Barcelona a Madrid dotze persones, sis adults i sis infants, amb les maletes corresponents, en dos Seat 600 d’aquells que s’escalfaven quan la carretera feia massa pujada. Ara diríem que no es pot fer, que en aquestes condicions no hi vaig, que val més agafar l’AVE i a Madrid llogarem dues furgonetes… Però en aquells temps ens sentíem uns privilegiats perquè eren els primers cotxes que teníem i no hi havia res millor.

Tots volem créixer, millorar, prosperar, mai decréixer i empitjorar. I possiblement valorem també la religió en funció del profit que en podem treure. Si algú em pregunta per què soc cristià o per què vaig a missa, ¿què li contestaré? Potser li diré que m’ajuda a ser més bona persona, o a viure més tranquil i més feliç, o que em fa sentir protegit per Déu…

Ja ho hem vist unes quantes vegades i ho continuarem veient ben sovint, si Déu vol: quan un adult o un infant en edat escolar demana ser admès a l’Església i rebre els sagraments de la iniciació cristiana, el mossèn li pregunta: “per què vols ser cristià?”. I l’aspirant respon: “perquè crec en Crist”.

Ja sabem que creure en Crist no és un assumpte purament intel·lectual, sinó que es refereix a la nostra vinculació personal amb Jesús, a convertir-nos en deixebles seus i deixar-nos guiar, il·luminar i alimentar per ell. Ser cristià és convertir Jesús en el referent fonamental de la meva vida. Sant Pau deia: “ja no soc jo qui visc, és Crist que viu en mi”.

¿I amb això què hi guanyo? ¿Viure així em fa més feliç, més savi, més prudent? ¿Em fa viure més tranquil i protegit? Tant de bo! Però tornem al ritu d’ingrés al catecumenat. Quan l’aspirant ha confessat que creu en Crist, el mossèn li pregunta: “I la fe en Crist, què et dona?” I la resposta és categòrica: “la vida eterna”. No una vida una mica millor o més llarga. Vida eterna, que és el mateix que dir il·limitada. No és qüestió de grau sinó un canvi de concepte. És participar de la mateixa vida de Jesús, que és Déu i, per tant, etern i infinit.

Això és el que rebem ja des del baptisme: “hem estat sepultats amb el Crist en la mort… perquè també nosaltres emprenguem una nova vida”. No la mateixa vida una mica millorada: una vida nova. Procurem viure, doncs, ja des d’ara amb aquesta vida nova que portem encara dins nostre com una llavor per germinar. No la deixem morir, no deixem que el pecat la corrompi. Allò que hem de témer no són les adversitats d’aquesta vida, que ens afecten com a tothom, sinó que encara podem separar-nos del Crist. Ell no se separarà de nosaltres. Només cal que nosaltres no l’abandonem i siguem fidels a la seva promesa de vida eterna.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XII de durant l’any / A / 2020

Jesús és la vacuna contra el pecat (Mt 10,26-33)

A la carta als romans sant Pau ens fa adonar que el pecat és anterior a la transgressió de la Llei, perquè el pecat ve d’Adam i la Llei ve de Moisès. Això pot semblar a primera vista una disquisició teològica sense cap conseqüència pràctica, però no és així. I provaré d’explicar-ho parlant de virus i mascaretes.

Tots sabem a hores d’ara que les mascaretes són una mesura de protecció bastant eficaç per a frenar la propagació del coronavirus. I per això diuen que en la “nova normalitat” serà d’ús obligatori.

I, com passa amb totes les coses obligades, de seguida arribaran les queixes. Gent que dirà que el govern fa molt mal fet, que això és un abús d’autoritat, que ens coarta la llibertat, que només els interessa cobrar multes… I la gent assenyada haurà de sortir a recordar que si hem de portar mascareta no és per un capritx arbitrari del govern sinó per evitar un rebrot de la pandèmia; que si ens fan mal les multes i no poder-nos veure les cares, fa més mal veure els hospitals desbordats i la gent morint en absoluta soledat.

Doncs bé, el pecat és el virus i la mascareta és la llei. El pecat, tal com ho explica la història d’Adam i Eva, consisteix a desconfiar de Déu i apartar-nos del projecte d’amor pel qual ell va crear el món i la humanitat. A conseqüència del pecat el món ha deixat de ser un paradís i els homes ens hem convertit en una amenaça els uns per als altres, tal com va passar amb Caïm i Abel. Quan Déu ens va donar la Llei per mitjà de Moisès no va ser per a complicar-nos encara més la vida sinó per a indicar-nos el bon camí. Però tantes vegades ens hem quedat mirant el dit que assenyala la lluna i ens hem pensat que la llei és l’excusa per a imposar la multa: “has pecat i ara Déu et castigarà”.

La mascareta és incòmoda i la Llei també. Això ja ho sap sant Pau. No podem complir-la sempre, i per això la Llei no dona vida. És com la mascareta: ens protegeix a mitges, i a sobre moltes vegades no la portem ben posada. La solució, l’única definitiva, serà la vacuna. Aleshores fora virus i fora mascareta. La vacuna contra el pecat i la mort és Jesús. Ell ha passat per la creu i pel sepulcre i té els anticossos que l’han immunitzat definitivament. Per tant, amb Jesús ni hem de témer el pecat ni ens ha de fer falta la Llei. Per això a l’evangeli Jesús repeteix tantes vegades: “no tingueu por”. Déu no és el policia que ens controla ni el jutge que ens castiga. A vegades això fa falta, és cert, però Déu va molt més enllà. Ell ens salva del pecat i de la mort. Només cal que ens decidim a confiar-li les nostres vides i seguir els passos de Jesús. Aleshores s’acabaran les pors i les mascaretes.

Jordi Vila Borràs

Cos i Sang de Crist / A / 2020

Memorial, sacrifici i comunió (Jn 6,51-58)

Avui és la festa de l’eucaristia. El dia en què pròpiament commemorem la seva institució és el Dijous Sant. Això no ho hem d’oblidar mai, perquè ens dona el context d’aquest gest especialíssim de Jesús: la nit abans de la Passió, en un sopar pasqual amb els deixebles, després d’haver-los rentat els peus i abans d’un emotiu discurs de comiat i d’una intensa pregària al Pare.

Ara bé, en el nostre dia a dia els cristians vivim tant de l’eucaristia que en plena Edat Mitjana es va anar establint el costum de dedicar un dia a festejar amb tota solemnitat la presència sacramental de Jesucrist entre nosaltres.

Diuen els teòlegs que l’eucaristia és memorial, sacrifici i comunió, i avui voldria explicar alguna cosa del que signifiquen aquestes paraules.

Un memorial no és un simple record del passat. L’eucaristia és memorial perquè en ella es fa present en el nostre avui aquell esdeveniment únic que va ser la Pasqua de Jesús. Per això l’eucaristia sempre és la mateixa i sempre és nova. És la mateixa perquè ens connecta amb aquell fet únic i amb valor universal que va ser la mort de Jesús per nosaltres i la seva victòria sobre la mort. Sempre és nova perquè toca l’avui de la meva vida, que és diferent del meu ahir i del meu demà. Per això l’eucaristia més important de la meva vida no és la del dia que vaig fer la primera comunió sinó la que ara estic celebrant, de la mateixa manera que el que ara m’alimenta no és aquella llagosta inoblidable que vaig menjar fa tants anys sinó el senzill dinar que avui m’espera.

L’eucaristia és sacrifici perquè és signe de l’entrega de Jesús per nosaltres a la creu. En el llenguatge corrent sacrificar-se vol dir esforçar-se a fer una cosa que no ve de gust. És evident que a Jesús no li venia de gust morir a la creu, però sacrifici té un sentit més profund. Vol dir fer ofrena a Déu. Jesús es va oferir ell mateix fins a morir per tal que tots tinguéssim vida, i ho va fer per amor. Ens va estimar fins a l’extrem. Per això l’eucaristia va lligada al manament de l’amor. És signe de l’amor de Jesús envers nosaltres i ens capacita i empeny a estimar com ell ens ha estimat.

I l’eucaristia és comunió. Participant del Cos i de la Sang de Crist ens unim a ell. Per això hem de rebre l’eucaristia amb consciència i amb la disposició adequada, i ens sap greu quan veiem algú que combrega sense saber què està fent o per pura conveniència social. Ara bé, també és comunió entre nosaltres. Ho ha dit sant Pau: «tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem d’un mateix pa». No podem combregar amb Jesús sense combregar els uns amb els altres. D’aquí ve el gest de la pau que fem abans de partir el pa i de distribuir-lo. Ara no ens podem donar la mà físicament però no podem deixar de desitjar-ho. I qui no accepti com a germà seu algú que forma part de la comunitat cristiana s’ha de plantejar molt seriosament si està en disposició de combregar.

Temps enrere hi havia gent que preguntava: “mossèn, ¿què és millor, combregar a la mà o a la boca?” Més enllà dels gustos i opinions, qualsevol mossèn dirà que les dues maneres són correctes i que l’important és que tinguis present el que fas: que et fas u amb Jesús. L’actual emergència sanitària ens ha portat a combregar tots a la mà. Sé que a algunes persones els costa i per això acabo dedicant-los dues reflexions. Primera, que mentre Jesús era físicament entre nosaltres es va fer un tip de tocar mans de leprosos i de pecadors. No som nosaltres que el taquem sinó que és ell qui ens perdona els pecats i ens renta les impureses. Segona, que ara mateix rebre la comunió a la mà és un signe resplendent de l’amor que hem de tenir els uns pels altres segons el manament de Jesús: vetllem per la salut d’aquells amb qui compartim la comunió. No ens hem pogut donar la mà, però ara tots rebem a la mà el mateix Jesús.

Jordi Vila Borràs

Santíssima Trinitat / A / 2020

Un Déu excel·lent (Jn 3,16-18)

Tant al col·legi com a la universitat recordo que hi havia professors que tenien mala fama perquè se’ls considerava antipàtics o massa exigents. “T’ha tocat aquest? Ja has begut oli, ja has suspès les mates”.

Hi ha gent que, quan pensa en Déu, li agafen tots els mals. I potser, sense adonar-nos-en, els creients contribuïm a la seva mala fama. “Era tan bo que Déu se l’ha endut”, he sentit com a intent d’explicació d’una mort prematura. “Cal acceptar la voluntat de Déu”, frase típica que pronunciem davant d’una desgràcia. Sense oblidar l’amenaçador “No facis això, que Déu et castigarà”. No és d’estranyar que molta gent procuri passar tan desapercebuda com pugui davant d’aquest Déu implacable: que no es fixi en mi ni per bé ni per mal. La mateixa estratègia que fèiem servir davant d’aquell professor antipàtic. Que no em faci sortir a la pissarra. Que Déu no em cridi: quina amenaça, la crida de Déu!

També hi havia, d’altra banda, els professors simpàtics i col·legues que t’acabaven decebent. Molts anys abans de la sèrie Merlí recordo un professor de filosofia que era molt popular al primer institut en què vaig treballar. Els alumnes xalaven amb ell i no nego que aprenguessin a pensar de manera correcta i crítica. Però, passada la selectivitat, em vaig trobar un antic alumne que em va començar a dir pestes d’ell: en tot el curs no havien fet res de cap dels filòsofs que van sortir a les diverses opcions de l’examen. La història de la filosofia no s’aprèn organitzant debats apassionants a classe, i els exàmens no s’aproven encenent ciris a nostre Senyor ni a santa Rita. Com que, en moments de desgràcia, sempre hem de buscar un culpable, i millor si el culpable no soc jo, al final l’examen suspès desemboca en la convicció que resar no serveix de res. I quan arriba la pandèmia ens preguntem què fa Déu mentrestant.

Explico tot això perquè la festa que avui celebrem és una invitació a celebrar que Déu és tal com és, i que és molt millor del que podíem arribar a imaginar.

Sí, que el nostre Déu és Trinitat, és a dir, que són, d’acord amb la fórmula dogmàtica, tres persones i una sola substància, és inabastable per a la nostra ment, incapaç d’escrutar la profunditat del misteri de Déu. És clar, si fos comprensible per a la ment humana, no seria un Déu infinit. Si els científics reconeixen que encara no sabem res del 95 % de l’univers creat, ¿com podem pretendre abastar el seu Creador?

Però amb això no n’hi ha prou per a justificar una festa. Quan felicitem algú se sol cantar “Porque es un chico excelente…” Doncs avui celebrem la Santíssima Trinitat no perquè Déu sigui misteriós, sinó perquè és un Déu excel·lent. És cert que sabem tan poc d’ell, i encara gràcies que ell mateix ens ho ha revelat. Però amb el que sabem n’hi ha prou perquè es despertin en nosaltres els sentiments més profunds d’admiració, d’agraïment i d’estupor davant de tanta bondat. Les lectures d’avui són especialment curtes, perquè sobren les paraules, però diuen molt. Pau saluda els cristians de Corint desitjant que Déu (Jesucrist el Senyor, el Pare i l’Esperit Sant) sigui amb ells. I els signes d’aquesta presència són: la gràcia, l’amor i el do. I l’evangeli de Joan no pot ser més explícit: “Déu estima tant el món…” que ha donat el seu Fill únic, és a dir, que ha arribat a fer bogeries per nosaltres. El nostre Déu és un Déu més que excel·lent.

Jordi Vila Borràs

Diumenge de Pentecosta / 2020

L’Esperit sobre tots (Jn 20,19-23)

La major part dels artistes que han representat la vinguda de l’Esperit Sant sobre els deixebles el dia de Pentecosta s’han equivocat en una cosa molt important, fonamental per a la nostra manera de viure com a Església. El llibre dels Fets diu que “es trobaven tots junts en un mateix lloc”. Qui? A la majoria de quadres, retaules i icones hi trobem tretze persones: Maria i els apòstols, que tornaven a ser dotze perquè havien escollit Maties en substitució de Judes. Això ens porta fàcilment a identificar aquell nucli inicial de l’Església amb la jerarquia actual, atès que els bisbes són els successors dels apòstols.

(Un grup heterogeni)

Però qui eren realment aquests “tots” que es trobaven junts en un mateix lloc? Si el text no els especifica, deu ser que dona per suposat que ja els coneixem. I és així. Uns quants paràgrafs abans el llibre dels Fets ens diu qui eren els qui es trobaven reunits, constants i unànimes en la pregària, després de l’Ascensió del Senyor. D’una banda els Dotze. També les dones, aquelles que havia sostingut Jesús i els deixebles amb els seus bens, que es va mantenir fermes prop de la creu de Jesús i van ser les primeres d’acostar-se al sepulcre i descobrir la tomba buida. Hi eren també els germans d’ell, el grup de familiars que s’havia desmarcat totalment de l’activitat de Jesús, fins al punt que alguns havien arribat a dir que era boig, i que ara s’han afegit a la colla, pensant potser en el benefici que poden obtenir pel seu parentiu amb el Ressuscitat. I, presidint-los tots, alhora família i deixebla, hi havia Maria, la Mare. Tots plegats eren uns cent vint.

(Llengües de foc i vent per a tots)

L’Esperit irromp enmig d’aquell grup tancat i heterogeni i els transforma. Obren les portes de la casa i comencen tots a expressar-se en diversos llenguatges, de manera que tothom els entén sigui quin sigui el seu origen. Enmig de la sorpresa, Pere prendrà la paraula i serà com si parlessin tots per boca d’ell. I es va commoure els cors dels qui l’escoltaven, que es van convertir i van augmentar el nombre dels deixebles. Des d’aquell dia l’Esperit empeny l’Església a sortir i a fer-se missionera.

L’Esperit, prenent la forma d’unes llengües de foc, es va distribuir i es va posar sobre cadascun dels qui eren en aquell lloc. No tretze, sinó unes cent vint persones. Per això l’Esperit no és patrimoni de la jerarquia sinó que, bufant on vol i com vol, actua sobre tota l’Església, homes i dones, laics i ministres, el papa i el darrer dels batejats.

(Tots som apòstols)

Per això avui és el Dia de l’Apostolat Seglar. Avui prenem consciència que tots som apòstols i missioners en l’àmbit secular que ens ha tocat viure, és a dir, en la família, a la feina, amb els veïns i amics… fins i tot amb els contactes de whatssapp i de les xarxes digitals. I que no som apòstols per delegació dels bisbes, sinó per obra de l’Esperit.

(Acció Catòlica)

I també és el Dia de l’Acció Catòlica, aquesta associació tan promoguda pels darrers papes, tan desitjada pels nostres bisbes i que costa tant que neixi i que prosperi en les nostres parròquies. Aquest és un indicador de la mala salut de la nostra vida cristiana. Una Església de laics adormits i de capellans clericals no tindrà mai Acció Catòlica, perquè les característiques que la defineixen són el fet de caminar junts, sinodalment, en comunió, i de mirar enfora per tal de ser presents de manera significativa enmig del món que cal transformar.

(L’harmonia dels carismes)

S’expressaven en diversos llenguatges i tothom els entenia. Agraïm a l’Esperit la bellesa d’una Església que, des del primer dia fins ara, és com el cos humà format per diversos membres o com una orquestra integrada per instruments tan variats. Quan tothom fa la seva funció, el cos actua coordinadament, l’orquestra sona de manera harmoniosa. Acollim i agraïm a Déu els diferents carismes que suscita entre nosaltres, alguns d’individuals, altres congregats en tantes famílies religioses i comunitats de diverses espiritualitats. Tinguem això ben present: l’Esperit ens fa diversos però ens posa en sintonia perquè entre tots realitzem una obra que mai no podrem assolir separats els uns dels altres. I és tasca específica dels pastors de l’Església suscitar i promoure aquest treball conjunt, aquesta comunió tot fent camí: som Església que camina, som Església en sortida.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Ascensió del Senyor / A / 2020

Fer el cim (Mt 28,16-20)

El 29 de maig de 1953 Edmund Hillary i Tenzing Norgay van coronar per primera vegada en la història el cim de l’Everest, la muntanya més alta del món. Va ser la culminació d’una llarga sèrie d’intents fracassats durant més de trenta anys. L’expedició victoriosa, liderada per John Hunt, va partir d’Anglaterra el 12 de febrer, tres mesos i mig abans. La caminada va començar a Katmandú i va suposar la mobilització d’unes quatre-centes persones i de quatre tones i mitja de material. Tot plegat per aconseguir que dues persones fessin el cim. D’aleshores ençà l’Everest ha estat escalat milers de vegades, i cada ascensió s’ha beneficiat de l’experiència de les anteriors. Últimament hi ha tanta gent que s’atreveix a intentar-ho que hem pogut veure llargues cues d’escaladors esperant el torn per arribar al cim.

Aquesta història no té gaire a veure amb l’Ascensió del Senyor. En primer lloc perquè el que avui celebrem no es tracta d’una ascensió terrenal sinó del pas a l’àmbit celestial, al món de Déu. I sobretot perquè, en el cas de Jesús, es tracta d’un retorn a la casa del Pare. En tant que home, havia nascut de Maria a Betlem, però en tant que Déu procedia del Pare des de tota l’eternitat.

(Molt més que un retorn)

Vist així, si tota la vida i miracles de Jesús, inclosa la seva mort en creu, sepultura i resurrecció, hagués servit només perquè pogués tornar al Pare després de la seva estada entre nosaltres, ara estaríem parlant d’una operació rescat reeixida però evitable, al capdavall, si el Fill de Déu no s’hagués exposat al risc extrem que suposava la seva encarnació.

Afortunadament, l’Ascensió de Jesús és molt més que el seu retorn a casa. Adonem-nos que no hi torna tal com havia vingut. Venia del Pare en tant que Déu, i ara torna al Pare havent assumit una naturalesa humana. És un com nosaltres i ha entrat en l’esfera divina. Això no havia passat mai. És un fet sense precedents, tant com la primera ascensió a l’Everest.

Però la voluntat del Pare i de Jesús mateix és que tots puguem seguir el mateix camí que des d’avui resta obert. És com si John Hunt, el cap de l’expedició, hagués dit: no marxem d’aquí fins que tothom hagi tingut ocasió de fer el cim.

(La missió no s’ha acabat)

I per això la història de la salvació no s’acaba amb l’Ascensió. Allà on ha arribat el cap esperem també arribar tots els membres del cos que és l’Església, que d’altra banda té per missió unir tota la humanitat en una sola família. Per això els dos homes vestits de blanc es van afanyar a despertar els deixebles embadalits: “Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant el cel?” Amb les seves darreres paraules Jesús els va prometre l’assistència de l’Esperit i els va encomanar la continuació de la seva tasca fins als límits més llunyans de la terra. Ningú ha de quedar al marge del camí cap a la casa del Pare.

(Un camí obert)

Un camí que resta obert per sempre, tant de pujada com de baixada. En ple estiu celebrarem l’Assumpció de Maria al cel. Ella ha seguit els passos del seu Fill, ha pujat al cel i ja gaudeix de la plenitud de la vida eterna. I creiem que tots els sants ja són prop de Déu. I preguem perquè tots els difunts trobin el lloc que els correspon en l’assemblea divina.

(Tornarà)

D’altra banda, Jesús ha promès que tornarà per recapitular en ell totes les coses, fer del nostre món un món nou i esborrar per sempre tota barrera entre el cel i la terra. I de fet no deixa mai de venir a nosaltres sacramentalment i ens acompanya i ens guia cap a la meta on ell ja ha arribat.

Jordi Vila Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Diumenge VI de Pasqua / A / 2020

Déu ens sosté (Jn 14,15-21)

Si fem memòria, segur que tots trobarem algun moment de la vida en què hem estat contents i tristos alhora. Això ens passa, per exemple, quan vivim una experiència molt intensa i agradable i de cop i volta ens adonem que s’està acabant. Pot ser el darrer dia de colònies, o el final d’un viatge, o la nostàlgia dels pares que veuen que el temps passa massa de pressa i que els seus fills mai no tornaran a ser aquells nens petits. Hi ha persones que no accepten aquesta llei inexorable de la vida terrenal: cada instant és efímer, el temps fuig. Si ens aferrem al passat, la vida se’ns escapa i quedem desconnectats de la realitat present, aïllats cada cop més en un món de records que es van esvaint.

(Temps de comiat)

Això més o menys deurien experimentar els deixebles, sobretot en el temps que va de Dijous Sant a Pentecosta. L’evangeli que avui hem llegit pertany al discurs de comiat que Jesús els va adreçar en el darrer sopar. El comiat abans de la Passió, no cal dir res més. Però, fins i tot després del diumenge de Pasqua, entre aparició i aparició del Ressuscitat, els deixebles deurien sentir nostàlgia d’aquelles jornades viscudes al costat de Jesús que caminava, predicava i curava. Allò no tornaria a passar, i ells no sabien ben bé com s’ho farien a partir d’ara.

(Enyorança)

¿No ens passen ara coses semblants en la nostra vida cristiana? ¿No enyorem temps passats? Potser aquell temps en què semblava que ser cristià i participar de la vida de l’Església era el que tota persona normal havia de fer, i no teníem, com ara, la sensació que anem a contracorrent i que la gent no ens entén. Potser aquell temps en què ens feia la impressió que hi havia aquell capellà o aquella persona de confiança que podia resoldre tots els nostres dubtes i problemes de consciència. Temps en què érem més ingenus que ara, temps en què era més fàcil confiar…

(Una nova presència)

Desenganyem-nos, la història mai no torna enrere. Però no ens hem de quedar encallats en la nostàlgia. Jesús ens convida a viure una nova presència, més íntima i profunda que la d’abans. Ja no tenim Jesús al costat sinó el seu Esperit en nosaltres. Aparentment quedarem desvalguts, perquè el món no és capaç de veure aquesta nova presència, però el Defensor, l’Esperit de la veritat, ens sostindrà interiorment i no ens deixarà mai. Ja no ens caldrà el consens social ni l’autoritat inapel·lable de ningú per a sentir-nos segurs. La pau i la seguretat ens vindran de l’experiència personal de saber-nos habitats per la presència divina. Ja pot trontollar tot al nostre voltant, ens sentim segurs perquè Déu ens sosté.

(Enviats en missió)

Aquesta presència de l’Esperit ens impulsa i ens fa capaços de complir la missió que Déu ens ha encomanat. Fixem-nos en el cas de Felip. En pujar al cel, Jesús va manar als deixebles que anessin a predicar la bona nova, començant per Jerusalem i per tot el país dels jueus, passant per Samaria i fins als límits més llunyans de la terra. El mateix dia de Pentecosta va començar, amb el discurs de Pere, la predicació a Jerusalem. La mort d’Esteve era el primer gran entrebanc amb què topava l’anunci de l’evangeli. Però aleshores, fugint de la primera persecució, Felip arriba a Samaria i emprèn la segona etapa de la missió apostòlica. Sense el pas de Felip qui sap si Pau i els altres apòstols s’haurien escampat tan ràpidament per tot el món conegut.

Procurem, doncs, no buscar suports exteriors per a la fe. En tenim prou amb la gràcia divina que l’Esperit ens infon. Gràcia i presència divines que rebem cada cop que celebrem l’eucaristia o un altre sagrament. Participem-hi, doncs, amb tota confiança i amb una consciència ben desperta.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Diumenge V de Pasqua / A / 2020

Camí, veritat i vida (Jn 14,1-12)

Si en alguna cosa estem tots d’acord és que desitgem ser feliços. Ho desitgem perquè no en som prou. Som eterns insatisfets. I porucs. Temem perdre els petits retalls de felicitat que anem aconseguint. Temem prendre la decisió equivocada i no poder tornar enrere. Temem que la felicitat no existeixi i que tot el nostre esforç sigui una vana quimera.

Un dels grans trets de la nostra generació és la incapacitat de prendre decisions definitives. Tot és tan ambigu i canvia tan de pressa que no ens atrevim a posar la mà al foc per res ni per ningú. A la feina ens poden despatxar d’un dia per l’altre. Els polítics ahir deien una cosa i avui diuen la contrària. ¿Com puc assumir jo un compromís incondicional, per tota la vida? Hi ha moltes ruptures matrimonials que segurament no són més que una manifestació d’una crisi més general: crisi d’inconsistència. Som una societat líquida, fins i tot gasosa, segons el papa Francesc. Una societat sense vincles ni forces de cohesió.

(A la recerca de la solució)

¿On trobarem la solució? ¿Hi ha alguna recepta, algun descobriment, alguna saviesa amagada, alguna teràpia que ens ajudi a recuperar el nord, la confiança, la seguretat? Hi ha molta gent que busca, amb més o menys traça, pels camins més insospitats, una felicitat que cada cop sembla més incerta. A la recerca del cos perfecte, de l’èxit en les xarxes socials, de la parella ideal, de la dissolució dels problemes pel camí de la meditació o del trampolí autodestructiu de les drogues…

(Jesús és el camí)

Jesús és la resposta a tots els nostres interrogants i recerques. Ell és el camí. No és una fórmula màgica, no és la panacea que cura tots els mals de cop. És el camí que ens permet avançar, pas a pas, amb esforç, sense saber-ne de bell antuvi el traçat i la longitud. Però, si hi ha camí, hi ha meta. Si el seguim no ens perdem ni ens desorientem. Tot pren sentit.

(Jesús és la veritat)

Ell és la veritat. Totes les teories i els sistemes de pensament tenen els seus punts febles perquè són construccions humanes. Fem bé de desconfiar de les ideologies. Però la veritat existeix. No és una idea. És una persona. Jesús és la referència sòlida que necessitem si volem construir la nostra vida damunt la roca. Ell no es fa enrere, ell no canvia segons les conveniències.

(Jesús és la vida)

I per això ell és també la vida. No la vida a mitges, anar passant, anar fent la viu-viu. La vida amb majúscules, la plenitud que anhelem, la felicitat que ens fa glatir. Vida a l’abast de tothom. En el nostre món hi ha molta gent explotada i esclavitzada pel sistema: els toca malviure perquè altres puguin viure millor. També hi ha gent descartada: no són útils i el sistema els abandona i no en té cura. En canvi, a la casa del Pare de Jesús hi ha lloc per a tots. Cap marginat, cap descartat. Tothom és acollit i benvingut.

(No hi ha dreceres)

Felip fa avui de portaveu d’una actitud molt actual. Li diu a Jesús que tot això està molt bé, però que es podria estalviar tantes històries si ens mostrés el Pare d’una vegada. ¿No ho pot tot? ¿No ens estima tant? Doncs que vingui d’una vegada i ens prengui amb ell. Que ens ho doni tot fet i no ens demani l’esforç de la fe i del treball de cada dia.

La resposta de Jesús és clara. Ell és l’únic camí d’accés al Pare. No hem d’esperar altres revelacions. No hi ha més camí ni cap altra veritable saviesa que Jesús. Només ell és la vida. Si no l’has conegut, no et preocupis, ell trobarà la manera de venir al teu encontre. A casa el Pare també hi ha lloc per a tu. Si l’has conegut, no busquis més enllà, no vagis al darrere de més novetats. En ell trobaràs tot el que necessites. Ell és la veritable novetat i la plenitud de la vida.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Diumenge IV de Pasqua / A / 2020

Pastor o educador (Jn 10,1-10)

Si preguntes a una persona amb quin animal s’identifica més, rarament dirà una ovella. Són animals pacífics i amables, però molt gregaris i submisos. Potser per això hi ha molta gent a qui no li agrada gaire la imatge del pastor i el ramat que Jesús fa servir en parlar d’ell mateix i dels deixebles. I encara menys quan els bisbes i preveres es presenten com pastors del ramat de fidels, oi?

No ens ha d’escandalitzar que Jesús fes servir aquesta imatge. En el seu temps a Palestina potser hi havia més ovelles que persones, i l’ofici de pastor era molt comú. Jesús parlava sempre amb imatges tretes de la vida quotidiana, i per això les paràboles estan plenes de sembradors, segadors, vinyaters, pescadors i pastors.

(El bon pedagog)

Segur que si Jesús visqués avui en la nostra cultura urbana faria servir altres imatges. Ens podríem aventurar a imaginar que, en comptes de bon pastor, avui Jesús parlaria d’ell mateix com del bon pedagog o bon educador. De fet, sovint la gent del seu entorn l’anomenava mestre.

Etimològicament el pedagog és qui acompanya o guia els infants, i l’educador és qui condueix enfora, qui ajuda a desenvolupar o a fer sortir. Cap d’aquestes dues paraules no queda lluny de la imatge del pastor. No seria desencaminat parlar del pedagog o de l’educador com d’un pastor d’infants.

(Entra per la porta)

En primer lloc, és algú que entra per la porta. No assalta la propietat privada amb intencions perverses. És algú a qui es permet l’entrada perquè mereix confiança. I estableix una relació de mutu coneixement. Les ovelles coneixen la veu del pastor i els infants la veu del mestre. El bon mestre no força, no intimida, sinó que convida i atreu.

(Fa sortir)

Un cop el pastor ha entrat al corral, la seva tasca principal és fer sortir les ovelles i conduir-les a les pastures. De ben segur que la primera generació de cristians provinents del judaisme, en recordar aquestes paraules, pensava en l’ experiència dolorosa que van viure de ser expulsats de les sinagogues. Aquella incòmoda sensació d’intempèrie va ser, de fet, molt important i fecunda per a l’expansió de la fe cristiana. Un cop fora dels cercles jueus, els cristians van començar a anunciar l’evangeli al món pagà, i és així com la fe es va anar estenent per tot el món conegut. Sortir, anar a les perifèries és una idea-força del papa Francesc que concorda perfectament amb l’evangeli d’avui.

(Davant, enmig i darrere)

El pastor camina al davant i les ovelles el segueixen, diu Jesús. És el líder que obre camí perquè sap on va i sap que confien en ell. El pastor duu les ovelles als prats més saborosos. L’educador encamina els infants perquè puguin desenvolupar tots els seus talents. Aquí, però, el papa Francesc enriqueix la reflexió amb uns aspectes que no apareixen en l’evangeli d’avui, encara que hi harmonitzen perfectament.

Ens diu el papa que el bon pastor a vegades es queda enmig del ramat. Necessita sentir la proximitat, li agrada fer olor d’ovella, i confia també en el bon sentit de les ovelles capdavanteres, que sabran trobar les pastures que necessiten. Altres vegades el bon pastor es queda al darrere per tal d’ajudar les més febles i les que tenen dificultat a seguir el ritme. Totes compten, cap d’elles no ha de ser descartada.

(Pastors com Jesús)

És evident que això també és veritat en el món de l’educació. El mestre és moltes vegades el líder que estira i condueix la marxa del grup. Altres vegades, però, s’ha de barrejar amb els alumnes per copsar millor quins són els seus interessos i necessitats i donar curs a les seves iniciatives. I encara molt sovint s’haurà de dedicar preferentment als que tenen més dificultats i necessiten més cura i atenció per a tirar endavant. I això val també, es clar, per als pastors de l’Església. Les comunitats cristianes necessiten, de part dels seus preveres, lideratge que estira, proximitat que acompanya i cures que conforten. És important no quedar-nos encasellats en un sol d’aquests papers. Jesús, el bon pastor, ha vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir. Ell ha vingut a desplegar tots els talents que el pecat havia atrofiat. No oblidem que també nosaltres, a imatge del bon pastor, som cridats a ajudar a créixer les persones que tenim al costat, sigui a l’Església, a la feina o dins la família.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL