Diumenge II de durant l’any / A / 2020

El centre no soc jo (Jn 1,29-34)

Jo no sé si ho veuré, però confio que algun dia se’ns passarà a tots plegats aquesta mania de les “selfies” o autofotos, que no és altra cosa que una mostra del narcisisme de la nostra societat. Els monuments, els paisatges, fins i tot els grups d’amics ja no són altra cosa que el decorat de la imatge de la qual soc el centre. Mires els instagrams de la gent jove i tots acaben essent iguals: jo amb els amics, jo al carrer, jo a la platja, jo al gimnàs, jo a la neu, jo a la discoteca, jo menjant calçots, jo, jo i jo.

Estic segur que Joan Baptista no s’hauria fet cap autofoto. Ni per un moment no va voler fer ombra a Jesús. Imagino que la més gran satisfacció de la seva vida va ser poder dir, com hem sentit avui: «Mireu l’anyell de Déu», és a dir, mireu aquell que ve de part de Déu a oferir-se en sacrifici per esborrar els pecats de tot el món. Tota la vida de Joan té un únic objectiu: donar testimoni de Jesús.

Penso que podem trobar aquesta mateixa actitud en la breu segona lectura d’avui, que no és altra cosa que l’encapçalament de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint. És com el sobre on escrivim destinatari i remitent. En aquest cas, Pau i Sòstenes a la comunitat de Corint. Però fixem-nos que Pau es presenta com apòstol, és a dir, enviat de Jesucrist. Aquest és tot el seu currículum. I la comunitat de Corint és la dels santificats en Jesucrist, cridats a ser-li consagrats, en unió amb tots els altres cristians de tot arreu.

He vist que en alguna escola fan una activitat dedicada a augmentar l’autoestima dels infants. Els fan seure en rotllana a terra i presenten una capsa de cartró ben bonica. El mestre diu: ara cadascú de vosaltres, quan li toqui, obrirà la capsa i podrà veure el que hi ha dins, que és la cosa més bonica i meravellosa que hi ha en aquest món. Tot seguit, sense dir res, perquè és un secret, la passareu al company del costat. Quan obren la capsa hi veuen un mirall que reflecteix la seva imatge. No dic que no sigui una activitat adequada en determinades circumstàncies, però hi ha un risc evident de narcisisme.

Els cristians no podem ser persones egocèntriques, que busquem el nostre benestar i el nostre profit. Hem de ser persones cristocèntriques, abocats vers Jesucrist perquè estem convençuts que en ell hi ha la veritable vida per a nosaltres i per a tota la humanitat.

Jordi Vila Borràs

Baptisme del Senyor / A / 2020

No banalitzem el baptisme (Mt 3,13-17)

Baptisme d’aire per als que fan el primer vol, baptisme d’immersió per a descobrir el món submarí, baptisme d’escalada… Fem servir aquesta expressió, en un sentit figurat, per a indicar una primera experiència, el primer contacte amb un nou medi. Cal dir que la majoria de vegades aquests baptismes són purament anecdòtics i no ens canvien la vida ni ens obren a noves dimensions.

No va ser així el cas del baptisme de Jesús. Ell, que fins aquell moment havia passat la major part dels seus trenta anys totalment desapercebut, sense deixar cap mena de rastre conegut, se’n va vora el riu Jordà a rebre el baptisme que practicava Joan per tal que la gent del poble es purifiqués dels pecats i es preparés per a la vinguda del Messies.

Jesús, certament, no necessitava cap mena de purificació personal, però va voler ser batejat. Va ser, per dir-ho així, el seu baptisme de multituds, perquè molta gent anava a trobar Joan Baptista. I, submergint-se en l’aigua, va entrar en contacte amb els pecats del poble, aquells pecats que simbòlicament quedaven en el riu i que finalment Jesús va redimir clavat a la creu.

El baptisme no va ser per a Jesús un acte banal. Ell, que era el Fill de Déu, des de sempre era ple de l’Esperit diví. Però en l’esdeveniment del baptisme va sentir la veu del Pare i va veure l’Esperit que venia cap a ell. Era com la confirmació que havia de començar una nova etapa en la seva vida humana.

El baptisme no és un privilegi. No cal tenir un currículum ni un pedigrí especial per a poder-hi accedir. Així ho testimonia el llibre del Fets dels Apòstols. Pere es va sentir cridat per l’Esperit a predicar l’evangeli a casa del centurió Corneli, un pagà. Pere tenia els seus prejudicis: ¿com puc entrar a casa d’un home impur, que no coneix la llei de Déu, i anunciar-li la salvació? Ara bé, tan bon punt Pere va començar el discurs que hem sentit a la segona lectura, l’Esperit Sant va baixar sobre tots els qui l’escoltaven. Aleshores Pere va entendre que no es podia negar a batejar aquells a qui Déu mateix no havia negat l’Esperit.

El baptisme no és un privilegi però no ha de ser tampoc un acte banal com un baptisme d’aire, d’immersió o d’escalada. Només el podem rebre des de la fe i la disposició a acollir l’Esperit de Déu que ve a transformar les nostres vides. Agraïm a Déu el nostre baptisme i procurem ser dignes de la fe i de l’Esperit que aquell dia vam rebre.

Jordi Vila Borràs

Epifania del Senyor / 2020

Tots els pobles (Mt 2,1-12)

Un partit d’extrema dreta del qual no cal dir el nom pretén retirar la subvenció de l’Ajuntament de Ceuta a un centre d’acollida de menors estrangers i dedicar aquells diners a la restauració d’un temple catòlic. Gràcies a Déu, diferents veus autoritzades de l’Església s’han afanyat a protestar contra aquesta manipulació política que, en nom de la defensa d’una suposada identitat nacional catòlica, és contrària als principis evangèlics més bàsics.

Això no passa només a prop nostre sinó a tot el món. Mentre que l’extrema esquerra considera la religió com un poder opressor que cal combatre, l’extrema dreta se la vol apropiar: fa servir el discurs de la por i de la defensa d’una pretesa identitat religiosa nacional per tal de justificar les seves polítiques excloents. No sé què és pitjor. Ai dels polítics que diuen barbaritats amb la Bíblia a la mà!

Això passava ja en temps de Jesús. Quan aquells savis d’Orient, amb tota la bona fe i la il·lusió, van arribar a Jerusalem cercant el rei dels jueus que acabava de néixer, «el rei Herodes i tota la ciutat s’inquietaren en sentir aquestes noves». Allò que era l’anunci d’una bona nova, de l’acompliment de les promeses divines, va ser interpretat pels poderosos com una amenaça. Herodes, en comptes d’oposar-s’hi frontalment, va voler emprar l’astúcia per tal de desactivar aquella novetat i perpetuar l’ordre establert. L’àngel de Déu es va haver d’espavilar i, presentant-se en somnis a Josep i als savis, va aconseguir salvar la vida de l’infant, encara que no va poder evitar la massacre dels Innocents al poble de Betlem.

L’evangeli d’avui ens ensenya que per a Déu no hi ha fronteres polítiques, culturals ni religioses. Contra els discursos excloents i de la por, la frase de sant Pau és categòrica: «des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa». Així doncs, allò que Déu ha unit que l’home no ho separi. No tenim dret a excloure ningú de l’herència comuna ni a partir el cos a trossos. No ens deixem enredar pels Herodes de torn.

Jordi Vila Borràs

Diumenge II després de Nadal / 2020

Agrair i cuidar el do de la fe (Jn 1,1-18)

Sovint no valorem prou els regals perquè no ens han costat res. Per això diuen els entesos que cal anar amb compte a l’hora de regalar un ésser viu, i assegurar-nos que la persona que el rep està disposat a cuidar-lo.

Jesús és el gran regal que Déu ha fet a la humanitat. Se’ns ha regalat ell mateix. Ell, que és la llum, ve a il·luminar les nostres vides. Ell, que és la Paraula, ve a omplir-les de sentit. Perquè estiguéssim preparats a rebre i acollir aquest obsequi inigualable, Déu va enviar Joan, el profeta, a donar testimoni de qui havia de venir.

La fe és la disposició amb què ens cal acollir la vinguda de Jesús. És l’adhesió personal a Jesús com aquell qui ens porta la revelació de Déu i la salvació de les nostres vides i de tot el món. Sense aquesta actitud de fe, si no obrim les portes al Senyor, ell pot passar per davant nostre però no podrà entrar a casa i no gaudirem de la seva presència.

La fe també és un do. Hi ha persones que manifesten sincerament que desitgen creure perquè admiren Jesús i consideren que les persones creients tenen una vida més plena, però que malgrat tot no ho aconsegueixen. Els qui hem rebut la fe hem d’agrair, doncs, aquest do com allò que és: «una comprensió profunda de la revelació de Déu perquè coneguem de veritat qui és ell (…), a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades».

La fe és un do que cal agrair i cultivar. És una mirada interior del cor que avui dia és molt fàcil que es perdi per tants miratges i reflexos artificials que ens distreuen i ens enlluernen. Hem de cuidar els nostres moments de pregària i de lectura de la Paraula de Déu amb la mateixa constància amb què cal cuidar l’animal domèstic o la planta que tenim a casa.

I hem de sentir-nos també molt propers i pregar per les persones que desitgen tenir fe i encara no ho han aconseguit. Estem convençuts, com sant Pau, que Déu vol que tothom se salvi i arribi al coneixement de la veritat. Això sí, tal com diu la saviesa popular basant-se en la carta als Romans, els camins de Déu són inescrutables.

Jordi Vila Borràs

Santa Maria, Mare de Déu / 2020

Fills en el Fill (Lc 2,16-21)

Avui neix un nou any. Dia, per tant, d’il·lusió, d’esperances, de bons desigs que sigui millor que l’any passat. I acabem l’octava de Nadal, aquests vuit dies que dediquem a celebrar el naixement humà del Fill de Déu.

No es tracta només de la commemoració d’un esdeveniment històric, que va quedant més i més enrere en el temps. És l’inici d’una nova etapa en la història de la humanitat, és l’oferta d’una nova vida per a tothom. El Fill de Déu s’ha fet home perquè nosaltres arribem a ser fills de Déu. Com diu sant Pau, la prova que ja som fills de Déu és que l’Esperit del Fill crida en els nostres cors «Abbà, Pare!» Ja som fills de Déu, però la gràcia que hem rebut encara no s’ha manifestat en nosaltres en tota la seva plenitud. Vivim en la inèrcia del pecat o en la superficialitat d’un món que encara no s’ha amarat de la llum del Crist.

Per això cal que fixem els nostres ulls en Maria. Ella, la primera deixebla del seu Fill. Ella, la primera a pouar tota la gràcia divina que brollava de la petitesa d’aquell infant. Això és el que vol dir el comentari de l’evangelista: «Maria conservava tots aquests records en el seu cor i els meditava». No eren simplement els records i la mirada de la mare envers el seu fill petit. Era anar convertint el seu cor, era obrir-se a la fe i disposar-se a l’acció de Déu que havia d’obrar per mitjà de Jesús. Contemplant el seu Fill, Maria s’anava preparant per acompanyar-lo al peu de la creu i per ser present també en l’engendrament de l’Església el dia de Pentecosta.

Que durant l’any que avui comença nosaltres també ens anem obrint cada cop més a l’acció de la gràcia en les nostres vides i que es manifesti més clarament la nostra condició de fills en el Fill.

Jordi Vila Borràs

Sagrada Família / A / 2019

Estimar-se en el Senyor (Mt 2,13-15.19-23)

Una petita confessió. Quan condueixo, quan vaig d’excursió o visito un monument sempre em poso les ulleres. En canvi, quan camino senzillament pel carrer sovint no me les poso. És que en general trobo la gent més maca quan la veig borrosa. Quan hi veig clar, tothom té algun defecte.

I, tanmateix, quan estimem algú o quan ens hi trobem a gust, sempre busquem la proximitat. I això ressalta els defectes, i amb ells arriben les decepcions i les friccions. Això és el que passa en les famílies. Estem junts perquè ens estimem, i precisament perquè estem junts ens barallem o ens cansem. I, si som ingenus, pensem que trobarem fora de casa l’harmonia que a casa no tenim. Segur que d’aquí venen molts trencaments de parella.

La família de Jesús, Maria i Josep és un model de família que va tirar endavant i es va estimar malgrat totes les dificultats, que no van ser poques. No ens quedem amb la imatge ensucrada de sant Josep fent de fuster i santa Maria cosint mentre Jesús els beneeix. Pensem que Maria va ser molt valenta a l’hora de tirar endavant el seu fill, conscient que es jugava la vida si Josep decidia acusar-la. I que Josep va ser tan bo i fidel en decidir de fiar-se de Maria i fer de pare de Jesús. Pensem en la persecució que van patir i l’exili a Egipte, que no deuria ser gens fàcil.

Sant Pau escriu als cristians de Colosses unes paraules que es poden aplicar ben bé a tota vida de família. Els exhorta a viure estimant-se tal com ens ha ensenyat el Senyor. I tot seguit explica què vol dir estimar en el dia a dia. Estimar no significa trobar-se sempre bé i a gust, sinó buscar sempre el bé de l’altre: sentiments de compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència, gratitud, suportar-se i perdonar-se mútuament.

Quan parla dels marits i les esposes, ho fa en uns termes que certament avui ens sobten. Demanar a les mullers que siguin submises als marits era comprensible en aquells temps, no pas ara. Tanmateix, també aquí hi ha una novetat d’evangeli. Fixem-nos que Pau demana a les dones que siguin submises “en el Senyor”. La vida de família és inviable si un no està disposat moltes vegades a renunciar als propis gustos o conveniències en bé de l’altre, i això tant per part del marit com de la muller. També avui cal que mullers i marits se sotmetin uns i altres “en el Senyor”, i aquesta és la prova més gran d’amor. Jesús ha estat el primer a sotmetre’s i rebaixar-se assumint la nostra condició humana i carregant amb la creu. Ell és el nostre model d’amor i de submissió “en el Senyor”.

Jordi Vila Borràs

Nadal / 2019

Jesús i l’elefant (Jn 1,1-18)

És molt conegut aquell conte oriental que diu que sis cecs es van acostar per primera vegada a un elefant encuriosits per saber com era. El que li va tocar el llom deia que era com una paret, el que acariciava l’ullal deia que era com una espasa, el de la cua deia que semblava una corda, el de l’orella un ventall, el de la trompa una serp, el que va anar a parar a la pota deia que era com el tronc d’un gran arbre. No paraven de discutir entre ells fins que l’amo de l’elefant els va ajudar a integrar en un tot les percepcions parcials de cadascú.

«En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares». Sí, molts camins ens acosten a Déu. La contemplació de l’ordre dinàmic i creatiu de la natura i el cosmos immens, l’anhel de pau, justícia i bondat en el fons de tot cor humà, l’experiència artística que ens eleva vers una bellesa superior, el silenci que ens obre a una consciència més ampla, els retalls de saviesa continguts en totes i cadascuna de les tradicions religioses de la humanitat, la gosadia indescriptible de la veritable pregària, l’experiència de l’amor i la donació d’un mateix que es pot viure en la família, en el voluntariat o en qualsevol ambient…

En el poble d’Israel l’experiència de Déu venia molt marcada pels profetes, aquells personatges que pronunciaven paraules carregades d’un caràcter diví. Per mitjà d’ells el poble havia anat descobrint un Déu proper, compassiu i benigne, però també exigent, gelós, intolerant de la injustícia i la corrupció. Per mitjà dels profetes havia anat també creixent l’expectativa d’una intervenció divina novedosa, la vinguda del Messies, algú que salvaria el poble de l’opressió en què es trobava i que alhora revelaria Déu fins a un punt mai vist.

I aquí podem deixar anar la imaginació com ho feien molts jueus d’aquella època. ¿Com serà la vinguda del Messies? ¿Veurem un carro de foc enmig dels núvols? ¿Com deuen ser els exèrcits celestials? ¿Per on arribaran? ¿Com els hem de donar la benvinguda? ¿Què cal fer per estar preparats per al gran dia?

I vet aquí que topem amb la sorpresa, la grandesa i la màgia del Nadal. Déu no envia ningú sinó que ve en primera persona. Amb tot el poder i majestat d’un nadó nascut en condicions precàries, és a dir, gens ni mica. Ell que és la llum veritable, neix de nit sense enlluernar ningú. Ell que ha vingut a salvar tothom, no es pot valer per si mateix i necessita que la mare el faixi amb bolquers. Ell que és el rei de l’univers neix al lloc més pobre i rep la visita dels més humils, els pastors.

Podem continuar buscant Déu en la natura, la bellesa, la justícia, el silenci, la saviesa, la pregària, etc., però no hem d’oblidar mai que, com els cecs del conte oriental, només copsarem retalls de l’elefant mentre no ens obrim a reconèixer Déu en aquest infant que ens ha estat regalat aquesta nit i que ve a donar la vida per nosaltres.

Jordi Vila Borràs

Diumenge IV d’Advent / A / 2019

Un acte d’amor (Mt 1,18-24)

Maria i Josep, com molts dels joves jueus de la seva època, eren dels que esperaven la vinguda d’un Messies. No sabem ben bé quina imatge se n’havien fet, però si era algú que venia de part de Déu segur que havia de ser a fi de bé. També és fàcil d’imaginar que algun dia haguessin parlat de la família que pensaven formar i dels fills que tindrien.

L’espera del Messies es va acomplir, i tant!, i els va tocar molt més de prop del que ells comptaven. Es van veure abocats a prendre unes decisions inesperades que els van canviar les vides. Van deixar enrere els seus projectes personals i es van apuntar al projecte, al somni de Déu per a ells i per a tota la humanitat.

Posem-nos en el lloc de Maria i de Josep i preguntem-nos, primerament, si som persones esperançades. ¿Tenim projectes i somnis que parlen d’un món habitable per a les futures generacions, d’una família més ben avinguda, d’un país més just i pròsper, d’una humanitat més solidària? ¿O només pensem que ja toca canviar el mòbil, i un sofà nou, i la subscripció a la plataforma digital…?

I si diem que sí, que som persones d’esperança, ¿estem disposats a acceptar que l’acompliment dels nostres somnis ens canviï la vida? ¿Estem oberts de debò a les sorpreses de Déu? Perquè Déu no deixa ni deixarà mai de sorprendre’ns. De ben segur que els jueus imaginaven un Messies vingut clarament del cel en glòria i majestat, un cabdill alhora patriòtic i religiós que posés les coses al seu lloc i que els deixés en un lloc de privilegi en el concert de la humanitat. I vet aquí que el Messies no arriba directament del cel sinó en el si d’una noia verge, i que serà fill de Déu i alhora descendent de David per part de Josep, que li haurà de fer de pare legal.

Davant d’aquest panorama, ¿què podria passar-li avui al pobre Jesús si se li hagués acudit a Déu enviar-lo a la nostra època? Un temps en què, quan un nen arriba de manera inesperada, la mare sovint es considera amb el dret de decidir si continua endavant o se’l fa treure. Un temps en què, quan la mare es troba en dificultats i li manquen recursos per a continuar endavant amb l’embaràs, és tan difícil trobar un Josep que li faci costat en la persona del pare responsable o d’uns serveis socials veritablement eficaços… Quantes vegades, si la noia és tossuda a tirar endavant se sentirà dir: hauries d’haver avortat…

Vivim un temps en què els nens no han de ser solament desitjats sinó també planificats. I a vegades es planifiquen a tan llarg termini que el cos de la dona ja ha dit prou i cal anar a la clínica a obtenir allò que la natura ja no proveeix. I, és clar, amb la nostra mentalitat mercantilista, aquí s’ha vist de seguida un nou camp de negoci: ¿preferiu nen o nena, amb més o amb menys garanties?

El que sempre hauria de ser el fruit més sublim d’un acte d’amor humà ho estem convertint en un bé de consum fabricat pels científics i sotmès a les lleis de mercat. No és el mateix, i segurament no sabem encara fins on ens pot portar un canvi de mentalitat tan radical. Això sí, de les lectures d’avui m’agrada copsar que la concepció de Jesús en el si de Maria va ser fruit d’un veritable acte d’amor. Un acte de l’amor de Déu envers Maria i envers tota la humanitat.

Jordi Vila Borràs

Diumenge III d’Advent / A / 2019

Els profetes del contragol (Mt 11,2-11)

D’en Johan Cruyff en deien el profeta del gol perquè va canviar d’una manera revolucionària la manera de concebre el futbol. Això ho sap molta gent. El que no és tan conegut és que en handbol existeix el contragol, una de les armes més poderoses que fan servir els equips potents.

Què és això del contragol? Molt senzill. Quan el porter encaixa un gol, en comptes de lamentar-se agafa la pilota sense perdre un segon i la llança cap al cercle central, on ja hi ha un jugador que s’espera per posar-la en joc i passar-la a un dels companys que corren cap a la porteria contrària, de manera que poden marcar fàcilment abans que la defensa s’hagi organitzat. Contraatac després de gol: això és un contragol.

El que més m’admira d’aquesta jugada és la fortalesa mental que demana. En handbol, qui gemega ja ha rebut. No hi ha temps de discutir la jugada ni de repassar mentalment en què ens hem equivocat. Es tracta de mirar endavant i de reparar amb un gol a favor el gol en contra que acabem de rebre. Així són també els profetes. Sempre miren endavant.

Joan Baptista deuria sentir de tot quan batejava el poble al riu Jordà. Les seves crítiques ferotges no li sortien gratis. I ara, des de la presó, en comptes de lamentar-se de la seva desgràcia, posa tot l’interès a mirar endavant. Vol saber si Jesús és el qui ha de venir, l’Enviat de Déu.

A la segona lectura, sant Jaume recomana als germans que tinguin paciència fins que vingui el Senyor, com el pagès que espera les pluges i els fruits que finalment ha de donar la terra. A vegades ens pensem que la paciència és una actitud de pura passivitat: no fer res mentre esperem l’autobús a la parada, o deixar passar les hores mortes al llit quan estem malalts. (Per cert, quina ràbia els fa als malalts quan els diuen que han de tenir paciència. Els que estem sans no hem de donar consells als malalts amb una actitud de superioritat sinó mirar d’entendre l’estat en què es troben, adaptar-nos i no fer gaire nosa).

La paciència del pagès no és passiva. El pagès no pot esperar res si no ha preparat la terra i ha sembrat o plantat allò que vol collir. Hi ha un temps d’esforç i un temps d’espera que només tenen sentit perquè el pagès confia que, finalment, donaran fruit. En certa manera els pagesos són també profetes. Treballen pendents d’un fruit que encara no veuen.

Així hem de ser també els cristians. Abunden massa entre nosaltres les queixes i les lamentacions. Hem de treballar pel Regne tot i que encara no en vegem els fruits. Arribaran quan sigui l’hora. Això sí, no hem d’esperar que ningú ens faci la feina que ens pertoca a cadascú. Un exemple ben actual pot ser el tema del canvi climàtic. Cada vegada som més conscients de la magnitud del problema, i això és bo. Ara bé, ¿de debò ens pensem que la solució vindrà dels dirigents mundials que han estat aquests dies reunits a Madrid, cadascú en defensa dels seus interessos? Segurament el problema es resoldrà quan la gent del carrer passem de la conscienciació a l’acció, quan canviem els nostres hàbits de consum i de desplaçament. Ningú ens traurà les castanyes del foc i, com el pagès profeta, ens cal sembrar vida si volem recollir fruits de vida.

Jordi Vila Borràs

Immaculada Concepció / 2019

Punt d’unió (Lc 1,26-38)

Sembla que estem vivint una revifada dels masclismes, dels racismes i de l’odi en general. Hi ha un partit polític que nega la violència de gènere. Hi ha futbolistes negres que abandonen el camp plorant, farts de sentir insults humiliants. Hi ha polítics que toleren l’ensenyament de la religió catòlica a les escoles però que s’esparveren només de pensar que els musulmans també poden reclamar el seu dret. Hi ha gent enfadada perquè estan convençuts que des de Càritas només ajudem als de fora i no fem res pels d’aquí.

No em puc estar de dir que aquestes actituds, encara que sovint es disfressin de defensa de la nostra identitat catòlica, són totalment contràries a la voluntat de Déu tal com Jesús ens la va ensenyar en totes i cadascuna de les pàgines dels evangelis. Crec que val la pena tenir-ho molt en compte, avui que, perquè celebrem simultàniament la Immaculada Concepció de Maria i el diumenge II d’Advent, se’ns convida a mirar alhora cap als inicis i cap a la meta de la nostra història de salvació.

La primera lectura ens mostra com el primer pecat és a l’origen de la primera desavinença. L’home culpa la dona, la dona culpa la serp, i des d’aleshores no hem parat mai de buscar culpables. El mal sempre ve de fora, la culpa sempre és dels altres, i que bé que aniria tot si no haguessin vingut aquells a espatllar-ho… Això passa fins i tot dins de les comunitats cristianes. ¡Tants cismes i dissensions que s’han donat en la història de l’Església i que ens continuen dividint! El llibre dels Fets és testimoni de com això ha passat des dels temps apostòlics. El mateix dia de Pentecosta hi havia reunits, en aquella sala on es trobaven tots junts per pregar, dos grups ben configurats: els deixebles i els familiars de Jesús. Poc després veiem com les vídues de llengua grega es queixaven que, en la distribució d’ajudes als pobres de la comunitat, eren discriminades respecte de les de llengua hebrea. Més tard van aparèixer les diferències entre els cristians d’origen jueu i els d’origen pagà.

És en aquest context que sant Pau exhorta els cristians de Roma a «estar d’acord en Jesucrist, perquè ben avinguts de cor i de llavis, glorifiqueu Déu, el Pare de Jesucrist, el nostre Senyor». I encara hi insisteix: «accepteu-vos els uns als altres com el Crist us ha acceptat», tant els que venen del judaisme com els del paganisme.

Maria va ser concebuda exempta de pecat, i per tant també de tota llavor de discòrdia. Així com Eva va voler espolsar-se del damunt la culpa que li pertocava, Maria va acceptar obedient la voluntat de Déu i va acceptar, amb tot el dolor que li suposava, que el seu Fill carregués damunt seu el pecat del món per tal de salvar-nos de la mort i reconciliar-nos per sempre. Segurament per això també, el dia de Pentecosta, quan l’Esperit va engendrar l’Església, Maria apareix com el punt d’unió entre aquells dos grups contraposats dels deixebles i els familiars de Jesús.

Penso que pot ser un bon recurs, cada cop que sentim en nosaltres la temptació de l’odi i de la divisió, recórrer a Maria com a Mare. La mare és el punt d’unió entre els germans. Ella ens recorda que venim d’un origen comú, que som fruit d’un únic amor. Ens diu la Bíblia que tots els éssers humans venim d’una mateixa parella. Les divisions van arribar després, fruit amarg del pecat. I diu la Bíblia també que caminem cap a un destí comú, cap a la casa pairal (la casa del Pare), on seurem tots a taula, una mateixa taula per a tots, a compartir el banquet del Regne amb les dones maltractades, amb els nostres veïns musulmans i amb els futbolistes negres, que també són germans nostres.

Jordi Vila Borràs