Diumenge XXIV de durant l’any / A / 2020

Maneres de mirar (Fl 2,1-11)

En un partit de futbol hi ha tres maneres de mirar.

La primera és la mirada envers l’equip contrari. Cal estar sempre pendent d’ells per tal d’encertar la manera d’arrabassar-los la pilota o de trobar el seu punt feble i avançar cap a la seva porteria. És la mirada de la rivalitat, de la competència. Perquè puguem guanyar cal fer-los perdre.

La segona és la mirada envers els jugadors del propi equip. Cap jugador, per bo que sigui, pot guanyar tot sol un partit. Per això cal estar atent a la posició dels companys i trobar maneres efectives de combinar amb ells: teva-meva, triangle, rondo, paret, passada en profunditat, centrada… És la mirada del treball cooperatiu, l’harmonia que trobem tant en la interpretació d’una orquestra com en l’execució d’una jugada assajada.

I la tercera mirada? És la de l’àrbitre. Ell no marca gols, no guanya ni perd, però sap que té el poder. Sense ell no es pot jugar, i té la potestat d’invalidar qualsevol acció i de sancionar qualsevol jugador. És la mirada del jutge que, com que vol ser imparcial, procura mantenir-se neutral i sovint degenera en autoritarisme.

Sant Pau diu als cristians de Filips que desitja veure’ls units per uns mateixos sentiments i estimació mútua, unànimes i ben avinguts. En llenguatge esportiu, vol que siguin un equip. «No feu res per rivalitat ni per vanaglòria». La rivalitat cal reservar-la per a l’equip contrari. No hem de buscar rivals dintre de casa, ni en les famílies, ni en l’Església, ni tan sols en el món social, econòmic o polític. El nostre únic rival han de ser aquelles forces que s’oposen a la vinguda del Regne de Déu, que és la plenitud de la humanitat. Forces del mal que existeixen veritablement. I per això no cal que busquem rivals entre aquells amb els quals hem de cooperar. I lluny de nosaltres també la vanaglòria d’aquell que pretén tenir sempre el domini de la situació a tota costa, com escau a l’àrbitre. Nosaltres no hem estat cridats a manar sinó a servir. De jutge veritable només n’hi ha un, que és el Déu misericordiós.

Encara hi ha una quarta manera de mirar: la de l’espectador que s’ho mira tot des de la grada o la tribuna. Pot esbroncar o aplaudir, pot manifestar passió o fredor, però sempre s’ho mira des de fora. Jesús no és així de cap manera. Ell s’ha fet com nosaltres, s’ha abaixat fins al nostre nivell sense voler guardar gelosament la seva igualtat amb Déu. Encara més, s’ha rebaixat fins a l’extrem amb la seva mort en creu. I d’aquesta manera, exalçat de nou per damunt de tot altre nom, ens ha rescatat de l’esclavatge del pecat i de la mort i ens mena vers la participació en la seva glòria. Per això repeteix tan sovint el papa Francesc que no ens podem quedar mirant passar la vida des del balcó, sinó que, a imitació de Jesús, no hem de tenir por d’embrutar-nos les mans amb les misèries del món, per tal que Jesús s’hi pugui fer present i oferir-li el rescat i la vida.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXV de durant l’any / A / 2020

Pa amb xocolata (Fl 1,20c-24.27a)

Jo soc de l’època que berenàvem pa amb xocolata. Sempre m’ho feia venir bé de manera que la major part de la xocolata es quedés per al final. Ara continuo fent el mateix: primer l’arròs i després les gambes, primer el pollastre i després els escamarlans… Les coses bones es guarden per al final. Així, sabent esperar, s’allarga el gaudi.

Que ningú s’ofengui, però diuen que això és un signe de maduresa. Quan un nadó té gana plora desconsoladament fins que la mare li acosta el pit. Més endavant, però, l’infant aprèn que cal esperar mentre la mare prepara les farinetes. Saber diferir el gaudi demostra control sobre les pròpies decisions i acceptació de la realitat tal com és.

Tenir sentit religiós i de transcendència ens ajuda, en aquest sentit, a créixer en maduresa humana. Si no crec que la meva vida tendeix cap a una meta, que té un sentit que va més enllà de mi mateix, sembla que el més raonable hauria de ser procurar gaudir tant com pugui ara i aquí, que és l’únic que tinc segur: em menjo la xocolata i després ja veurem què passa amb el pa. En canvi, si crec que estic destinat a una vida de plenitud, l’esperança m’ajuda a viure enmig de les dificultats i limitacions del món present.

Això és el que vivia sant Pau: a la presó, en perill de mort, no s’ensorra perquè per a ell viure és Crist. Per això no tem la mort. Al contrari, pensa que li seria un guany perquè el portaria a la trobada definitiva amb Crist, que és incomparablement millor que tot el que podem experimentar en aquest món.

Hi ha qui critica l’esperança cristiana perquè en aquesta expectativa i desig d’una vida millor hi veu un rebuig de la vida present, una evasió de la realitat. Marx parlava de l’opi del poble: una manera de mantenir-nos callats i resignats, suportant les injustícies del sistema, en espera d’una retribució en el més enllà. Podria ser així si no fos perquè el camí que Jesús ens ha ensenyat per arribar a la vida eterna és el manament de l’amor. Per això no podem deixar de mirar al nostre voltant, de tocar de peus a terra i compadir-nos i solidaritzar-nos amb tots els cecs, malalts, famolencs i proscrits que anem trobant pel camí de la vida, tal com va fer Jesús mateix. Pau veu, per això, més necessari continuar la seva vida corporal, pensant que té encara una tasca per acomplir. També nosaltres, mentre som en aquest món, tenim la tasca diària d’estimar el proïsme a la manera de Crist. Aquest és el nostre pa de cada dia, que mengem amb gust mentre esperem la xocolata que tenim preparada en la vida eterna.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXIV de durant l’any / A / 2020

Som del Senyor (Rm 14,7-9)

Recordo que a col·legi, quan ens feien llegir en veu alta, ens deien que hi havíem de posar entonació, i que aquesta depenia dels signes de puntuació que donen èmfasi a cada frase. Un infant no dirà mai “tornem al col·le” amb fredor, com si fos un autòmat. Ho pot dir amb entusiasme, amb avorriment, amb tristesa, amb por o bé, si és despistat, amb un signe d’interrogació: “¿tornem al col·le?” I això ens donarà molta informació sobre els seus sentiments respecte del col·legi.

No vull criticar els lectors de missa, als quals cal agrair la seva disponibilitat a fer el servei de donar veu a les Sagrades Escriptures, que no és poca cosa. Per a comunicar la Paraula de Déu cal procurar vocalitzar bé, és clar, però també és important mirar de transmetre’n el sentit per mitjà de l’entonació. No podem dir “Ai de vosaltres, escribes i fariseus” o “Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo” amb la mateixa cantarella que “Deixeu que els infants vinguin a mi” o “Tampoc jo no et condemno” o “Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor”.

Explico tot això perquè em pregunto quin sentiment i, per tant, quina entonació ens espontàniament davant de la frase “tant si vivim com si morim, som del Senyor”. Si cadascú hagués de triar una paraula, penso que potser guanyaria “resignació”, oi? El mateix to que fem servir quan diem que en aquest món estem de pas. Ja ens agradaria quedar-nos-hi, però ves, nostre Senyor ha decidit una altra cosa…

Crec que el vigor de la nostra fe es pot mesurar per la nostra capacitat de dir amb goig interior i amb un somriure a la cara que, tant si vivim com si morim, som del Senyor. Perquè això voldrà dir que hem copsat que Déu ens estima més del que ens estimem nosaltres mateixos, que ell ens ha destinat a una felicitat més gran de la que nosaltres podem imaginar i arribar a desitjar, i que cap contrarietat del món present no ens pot apartar del seu amor. Aleshores comencem a viure sense por al fracàs, a la malaltia o a la mateixa mort. Perdre la por no vol dir temeritat o inconsciència. Sabem que ho podem passar molt malament, i això ens desplau. Però sabem que finalment som del Senyor i ell té la darrera paraula, que és una paraula de vida. Quan patim i morim, pensem que Jesús també va passar per la creu i pel sepulcre, però que no s’hi va quedar. I que nosaltres som cridats a viure amb ell per sempre. Tant de bo que tots puguem arribar a dir amb goig i amb confiança que en la vida i en la mort som del Senyor.

Jordi Vila Borràs

INFORMACIÓ CATEQUESI PARROQUIAL 2020-21

Seguint les indicacions que ens arriben de la delegació de catequesi de l’Arquebisbat, tenim previst començar el curs a mitjan octubre per tal de poder adaptar-nos millor a les noves rutines que per raons sanitàries haurem de seguir durant aquest curs.

PRECATEQUESI: per als pares dels infants nascuts el 2013. A causa de la situació sanitària de moment no programem cap activitat amb els vostres fills, però sí que farem algunes reunions amb vosaltres, com cada any, en les quals us informarem dels canvis importants que anirem implementant en la catequesi. Per això us demanem que ompliu el full d’inscripció que trobareu al final i feu un pagament de 5 €, que si finalment no podem fer les activitats previstes considerarem a compte de la inscripció per al curs següent.

PRIMER CURS: per als nascuts el 2012 o abans. Les sessions es faran els dilluns de 17.30 a 18.45 h, sempre que siguin lectius escolars. Els dilluns festius no hi ha catequesi. El preu és de 40 € per a tot l’any.

SEGON CURS: Les sessions es faran els dimecres de 17.30 a 18.45 h, sempre que siguin lectius escolars. Els dimecres festius no hi ha catequesi. El preu és de 30 € per a tot l’any.

TERCER, QUART I CINQUÈ CURS: A elegir dissabte a les 19 h o diumenge a les 11 h. Les sessions inclouen la participació en la missa que té lloc després de la catequesi. El preu és de 15 € per a tot l’any.

Per als nens i nenes de la Pineda, la catequesi és dilluns de 16.45 a 17.45 a l’església de l’Esperit Sant.

Per a formalitzar la inscripció, cal que ompliu la fitxa d’inscripció que trobareu al final i l’envieu a sesteve.vila-seca@arqtgn.cat. No imprimiu vosaltres el formulari, ja ho farem a la parròquia. No us preocupeu si deixeu alguna dada en blanc, ja la completarem presencialment quan comenci la catequesi. Els que ja havíeu passat pel despatx a fer la inscripció cal que també ompliu el formulari, perquè a la segona pàgina inclou la nova declaració responsable.

Tots els que pugueu, feu el pagament de la inscripció per mitjà d’un ingrés al compte de la parròquia BBVA ES87 0182 0248 1202 0187 6482 posant com a concepte “cate + nom i cognom del nen/a”. Si no és possible, ja pagareu en efectiu quan comenci la catequesi.

Fitxa_Inscripcio_[11274]

Diumenge XXIII de durant l’any / A / 2020

Estima i fes el que vulguis (Rm 13,8-10)

Després de tots els arguments que sant Pau ha donat, en la llarga carta als Romans, perquè, seguint el seu exemple, ens decidim a viure d’acord amb la voluntat de Déu, als darrers capítols del text trobem unes recomanacions d’ordre pràctic que ens ajuden a donar resposta concreta a la gran pregunta: ¿què és el que Déu espera de mi?

«No quedeu a deure res a ningú». Una prohibició difícil de justificar i de posar en pràctica en una època en què hem normalitzat el recurs als préstecs i a les hipoteques per a emprendre molts projectes. Segurament sant Pau es refereix a una actitud de fons: qui deu molt és que ha demanat molt. I no oblidem que perquè hi hagi un deutor hi ha d’haver també un creditor. Tots tenim unes necessitats que han de ser cobertes, i si no hi arribem tenim tot el dret a demanar ajuda. L’estat del benestar és un gran avenç social perquè vol dir que reconeixem que cal vetllar per les necessitats bàsiques de tothom. Però això no pot funcionar si tothom reclama i ningú aporta. El dret a rebre ajudes implica el deure d’ajudar quan estic en condicions de fer-ho. Glossant Kennedy, no ens podem passar el dia pensant què ha de fer el país per nosaltres i no pensar mai en què hem de fer nosaltres pel país.

«L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres». Sant Agustí ho va reblar amb una frase lapidària: “Estima i fes el que vulguis”. Una frase que avui interpretem malament perquè confonem l’amor amb el sentiment, i això ens porta a deixar-nos endur pels impulsos del cor sense tenir en compte les exigències de la raó i de la llei objectiva. No és bo tot el que fem posant-hi el cor, perquè el cor també té les seves malalties. Els sentiments són importants i els hem d’atendre, però no hem de deixar que ens tiranitzin.

«Qui estima no fa cap mal als altres». Aquesta frase ens delata què vol dir sant Pau amb la paraula amor. Posem-la en positiu: qui estima fa el bé als altres. I sant Pau posa d’exemples uns manaments d’abast universal: no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre… Són manaments que ens obliguen envers tothom, no tan sols envers els que em cauen bé o són dels meus. Inclouen fins i tot aquells que considero els meus enemics. Aquest és el veritable sentit de la frase de sant Agustí del paràgraf anterior.

És una moral exigent, sens dubte, però potser és una exigència diferent de la que alguns s’imaginen. Hi ha qui somia un món utòpic en què tots pensarem igual i per això viurem en harmonia. En canvi, el manament de l’amor cristià no ens obliga a pensar i sentir tots igual sinó a respectar i treballar pel bé dels que pensen i senten diferent. Podem imaginar fàcilment els canvis radicals que suposaria aquesta manera d’actuar en el món de la política, de l’economia o de la resolució dels conflictes familiars. Caldrien molts canvis, però són canvis possibles perquè no se’ns demana res que estigui fora de l’abast humà. I el món es transformaria de dalt a baix. I potser aleshores començaríem a entendre què volia dir Jesús quan parlava del Regne de Déu.

Jordi Vila i Borràs

Diumenge XXII de durant l’any / A / 2020

No us emmotlleu, transformeu-vos! (Rm 12,1-2)

Imaginem-nos que avui rebem un missatge d’una persona que ens mereix tota la confiança i que ens diu: “Et semblarà increïble, però hi ha una persona meravellosa que s’ha fixat en tu. És tota bondat i té una riquesa i un poder incalculables que només utilitza per a fer el bé, i això el fa immensament feliç. S’ha fixat en tu com ja fa temps que s’ha fixat en mi, no et sabria dir què veu d’especial en nosaltres. Jo diria que és tan bo i poderós que d’una o altra manera es va fixant en tothom. Vol que li ofereixis tot el que ets i tot el que tens, i així ell podrà compartir amb tu tot el que és i tot el que té. Pensa que ell és tan bondadós que no et privarà de res del que és veritablement bo en la teva vida, però que per mitjà d’ell tot es transforma i perfecciona. Sí, ja t’ho he dit en començar, et sembla increïble, però és veritat. T’ho dic per experiència pròpia”.

Repassem una mica l’itinerari que hem seguit els darrers diumenges amb la lectura de breus fragments de la Carta als Romans. Fa tres setmanes sant Pau es lamentava que les coses no li sortien tal com ell tenia previst. Per molt que s’hi escarrassava, no aconseguia convèncer els seus germans jueus que Jesús és el Messies, l’enviat de Déu. Però fa dues setmanes feia un pas endavant i reconeixia que segurament el projecte de Déu era millor que el seu petit projecte personal, i que al final tot s’acompliria de la millor manera possible. Per això diumenge passat esclatava d’admiració: «Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu». Certament, els camins del Senyor són inescrutables perquè només ell sap escriure recte amb rengles torts. I avui arribem a la conclusió pràctica: si és així, no hi ha millor decisió que posar les nostres vides a les seves mans. Confiant-nos a ell, que és tot bondat i tot poder, trobarem la felicitat i la plenitud.

Doncs bé, encara que sembli mentida, ens passem la vida sense acabar de fer el pas que ens demana el Senyor. Només hi ha una raó: que vivim “emmotllats al món present”, com diu sant Pau. Ens hem acomodat a les petites engrunes de felicitat que aquesta vida ens dona a comptagotes, i no ens en volem desprendre. És com si estiguéssim encara en el si matern i una veu ens digués: “Ara naixeràs, sortiràs d’aquest lloc on vius enclaustrat i podràs respirar amb els teus pulmons, veure la mare amb els teus ulls, caminar cap a ella amb les teves cames i dir-li que l’estimes amb les teves paraules”. I potser la nostra resposta fora: “Tot això no m’interessa, prefereixo quedar-me aquí sense necessitat de respirar, mirar, caminar ni parlar”.

Tinc un bon amic que diu que, quan es mori, la seva aspiració no és arribar al cel sinó quedar-se als llimbs perquè és un lloc on no s’hi està ni bé ni malament, i amb això ja es conforma. Dit així ens sembla pintoresc, però ens hauríem de preguntar si en el fons això no retrata la nostra manera de viure. Sant Pau ens convida a renovellar la nostra manera de veure les coses perquè puguem reconèixer la voluntat de Déu, allò que és bo i perfecte. Renovellats, no acomodats. Buscant allò que és perfecte, no conformats amb la mediocritat.

Jordi Vila Borràs

Assumpció de la Mare de Déu / 2020

Vida completa en un món nou (Lc 1,39-53)

La festa que avui celebrem sembla un privilegi concedit a Maria, però no és ni més ni menys que l’anticipació d’allò que tots nosaltres som destinats a viure.

Diu el dogma de l’Assumpció de Maria, definit pel papa Pius XII però cregut universalment per l’Església des de les primeries, que, en acabar la seva vida mortal, Maria no va experimentar la corrupció sinó que va ser enduta en cos i ànima al cel, on ja participa de la plenitud de la glòria.

Això és el que ens espera a tots nosaltres a la fi dels temps, quan Déu ho serà tot en tots. Ara la mort ja estat vençuda, però mentre vivim en el temps encara no experimentem els efectes de la vida eterna, i per això ens en fem una imatge desvirtuada i massa infantil.

Quan parlem del cel ens imaginem un entorn eteri, fet de llum, ingravidesa i núvols de cotó fluix, a l’estil dels que trobem representats en les cúpules de moltes esglésies barroques. El cos ja no serveix –pensem- i l’ànima s’entreté volant pels àmbits celestials. Amb això oblidem que els evangelis ens diuen que la resurrecció de Jesús va ser corporal, que els deixebles el veien i el tocaven, menjaven amb ell i fins i tot podien posar el dit a les seves ferides. I també avui celebrem que Maria va ser enduta al cel, tota ella completa, en cos i ànima. ¿Què farien el Fill i la Mare corporalment en un món celestial ocupat només per ànimes pures?

En el Credo proclamem la nostra fe en la resurrecció de la carn. I en el llibre de l’Apocalipsi ens diuen Joan que va veure un cel nou i una terra nova. No el cel i prou, sinó també la terra, però nova.

Això vol dir que la glòria que esperem no serà només per a una part intangible de la nostra persona, que anomenem ànima, sinó per a la persona completa. I que tota la creació en participarà, cada ésser en la mesura de la gràcia que li ha estat concedida, en un món nou on el mal i el pecat, amb totes les seves conseqüències, hauran estat vençuts i esborrats.

És evident que no sabem com serà aquest món nou. No hem de caure en especulacions sobre la matèria que formarà els cossos gloriosos i coses per l’estil. No en sabem res perquè no necessitem saber-ho. El que necessitem és l’horitzó d’esperança que ens obre creure que Déu ens ha destinat a participar de la seva vida. Esperança i responsabilitat envers tota la creació: si tot el món ha de participar del Regne etern de Déu, no tenim dret a explotar cap de les seves criatures ni a fer malbé cap dels recursos que el Senyor ens ha regalat.

Esperança i responsabilitat amanides del goig de la festa que avui celebrem. Maria ja ha arribat a la meta. Per a ella ja és present el que nosaltres encara tenim per futur.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XX de durant l’any / A / 2020

Escriure recte amb ratlles tortes (Rm 11,13-15.29-32)

L’any 1948 un jove futbolista hongarès va decidir fugir del seu país, sotmès al domini soviètic. Va viure situacions difícils, va anar a parar a un camp de refugiats a Itàlia sota el control de l’exèrcit dels Estats Units, però finalment va aconseguir fitxar per un equip modest i començar una nova vida. La seva dona i el seu fill es van poder reunir amb ell, i el Torino, que era l’equip més potent d’aquell temps, el tenia gairebé fitxat. Ja era a punt de pujar a l’avió per anar amb el seu nou equip a jugar a Portugal quan li van dir que es quedava a terra perquè encara no tenia el permís de la FIFA. Quina gran desil·lusió! I quina gran sort! Poca estona després l’avió en què volava el Torino es va estavellar a Superga i la major part dels passatgers van morir. Ell era László Kubala, que poc després va fitxar pel Barça i va esdevenir un dels seus grans mites. Un exemple que ens ensenya que a vegades allò que ens sembla una desgràcia (perdre l’avió) és el millor que ens pot passar.

Ja ho vaig explicar una vegada, però no em puc resistir a tornar-hi. A la meva àvia paterna, filla d’un mas bastant potent del bell mig de la Plana de Vic, se li va morir el promès a causa de l’epidèmia de grip del 1918. Pocs anys després va acabar casant-se amb un dels fills d’una família més modesta, encara que molt bona, de masovers de l’extrem nord de la Plana. Ella va morir quan jo era encara petit, però em sembla recordar que alguna vegada es lamentava de la desgràcia que havia patit de jove, i els seus cinc fills li contestaven que gràcies a aquell destret ella era la seva mare, i n’estaven ben contents.

Són dos exemples reals que ens mostren que moltes vegades no és tan fàcil destriar què és una sort o una desgràcia. En conseqüència, l’actitud més sàvia davant de les dificultats consisteix a recordar que el pla de Déu no es fa mai enrere encara que els nostres plans humans puguin fracassar. Déu és especialista a escriure recte amb ratlles tortes.

Això pensava també sant Pau dels seus constants fracassos a l’hora d’atraure els seus germans jueus a la fe. Ell pensava: si per la meva predicació hi ha tants pagans que es troben amb Jesús, ¿com és que els jueus em rebutgen? Ho vivia amb tristesa, com vèiem la setmana passada, però amb l’esperança de pensar que Déu havia de tenir preparada una sortida estupenda a aquell aparent atzucac. Si el món pagà s’ha obert a la fe a conseqüència del rebuig dels jueus, ¿no serà una meravella el dia que els jueus també es converteixin?

Tant de bo que també nosaltres sapiguem viure així la nostra fe, donant per descomptat que els fracassos i les contrarietats no són desgràcies irreparables sinó que formen part de la vida. Ja sabem que no podem resoldre tots els problemes ni encertar tot el que fem, però Déu tampoc no ens ho demana. Potser alguna vegada ens hem preguntat què hem de fer per arreglar el món, però aquest no és el plantejament correcte, perquè la resposta seria que no podem fer gairebé res. El que ens hem de demanar és què vol Déu que jo faci en la meva situació actual, amb la confiança que la voluntat de Déu és que el món se salvi i arribi a la plenitud.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XIX de durant l’any / A / 2020

Cristianisme malencònic (Rm 9,1-5)

L’apòstol Pau, que viu amb entusiasme la tasca evangelitzadora que el Senyor Jesús li ha encomanat, porta tanmateix en el cor una pena amarga: la gran majoria del poble jueu, del qual ell forma part, com el mateix Jesús, que és el poble que ha rebut històricament la revelació divina continguda a la Bíblia, ara que ha arribat el gran moment, ara que és l’hora de la salvació no accepta la bona notícia. Per això Pau s’exclama fins al punt de protestar que s’hauria estimat més no trobar-se ell amb el Senyor i que en canvi el poble hagués cregut.

Els sentiments de Pau em fan pensar en l’actitud del cristianisme en l’Europa dels nostres temps: malenconia i desorientació.

Ben aviat, podríem dir des de la destrucció de Jerusalem al segle II, el centre de gravetat del cristianisme es va decantar cap a Europa, i Roma va ser el cor des d’on l’anunci de l’evangeli s’ha anat estenent als cinc continents, amb les grans embranzides de l’evangelització d’Amèrica el segle XVI i d’Àfrica el segle XIX.

Va ser providencial per al desenvolupament de la història de la humanitat que els primers pensadors cristians s’adonessin que en les millors intuïcions dels clàssics grecs, encara que fossin pagans, s’amagaven llavors d’inspiració divina. És així com Europa es va convertir, durant molts segles, en exportadora de civilització i de fe. Segurament el cristianisme ha estat el primer agent d’això que ara anomenem globalització, un fenomen que té molts aspectes criticables però que fa que arreu del món et puguis trobar com a casa. Conceptes que avui dia considerem tan universals com drets humans, llibertat o solidaritat tenen la seva gènesi en la simbiosi entre el món clàssic i l’evangeli. Fins i tot moviments tan antireligiosos com la Revolució Francesa, el marxisme o l’anarquisme es basen en principis cristians: recordem el famós crit de “llibertat, igualtat i fraternitat”.

Ara ens lamentem que Europa ha deixat de ser el centre del món. Els Estats Units, que són la gran potència mundial però que culturalment no han deixat de ser una antiga colònia europea, miren cada cop menys cap a nosaltres i més cap a la Xina i l’Extrem Orient, que és ara la zona del món més dinàmica i amb més potencial. I també ens lamentem del tall cultural que s’obre amb les noves generacions de casa nostra. Sembla que els joves ignoren i troben inútil la fe dels seus pares i avantpassats.

De resultes de tot això, alguns sectors nostàlgics intenten una reacció molt equivocada de tancament: refusen els immigrants, com si fossin invasors, per tal de preservar la puresa de les nostres arrels. No s’adonen que amb això s’estan allunyant del fonament del cristianisme, que és considerar tot ésser humà com un germà, i que trastoquen el veritable esperit del cristianisme, que sempre ha estat expansiu, pel tancament dins d’una closca.

Malgrat tot, sant Pau no perdia l’esperança. El poble jueu podia rebutjar el seu Déu, però Déu no els rebutjava a ells: «com a israelites, és d’ells la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses, són d’ells també els patriarques, i finalment, com a home, ha sortit d’ells el Crist». Així també hem de pensar els cristians europeus. El nostre continent pot rebutjar la fe, però Déu no ens rebutja a nosaltres. No hem d’oblidar les nostres arrels ni la nostra història, amb les seves llums i les seves ombres; hem de procurar ser-hi fidels, críticament, en tot allò que té de més genuí i positiu, i hem de saber acceptar humilment el que ara ens toca viure: potser haurem de rebre l’anunci de fe que ens porten els de fora, tal com nosaltres l’hem portat durant molts segles més enllà de les nostres fronteres.

Amb la confiança que el destí final de cada persona i poble i de tota la humanitat és en les mans amoroses de Déu.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XVIII de durant l’any / A / 2020

El carter enamorat (Rm 8,35.37-39)

Repartir cartes no és la pitjor feina del món, però tampoc no és la millor. Els primers dies és difícil. Les equivocacions són freqüents perquè moltes cartes tenen adreces incorrectes o incompletes i només arriben a destí gràcies a la perícia dels benemèrits carters. Dia rere dia el carter va memoritzant els noms de les persones i de tota mena de locals. Ja no li cal l’esforç i la concentració dels primers dies. Fins que, a poc a poc, la rutina se’l va menjant. Li sembla que ha entrat en una mena de bucle inacabable, i de nit no descansa perquè somia que recorre una i altra vegada el mateix circuit tancat dels carrers que té assignats.

Així patia la seva feina un de tants carters fins que, en la seva ronda habitual, es va creuar amb una noia que el va captivar a primer cop d’ull. Des d’aquell dia el carter feia la ruta amb el desig de tornar-la a trobar. Fins que va arribar el gran moment. Va trucar a un portal per lliurar una carta certificada, i el cor li va fer un salt quan va veure que era ella la destinatària de la tramesa.

D’aleshores ençà ell s’ho va fer anar bé perquè la noia no deixés de rebre correspondència. Primer una senzilla postal, després alguna carta ordinària, i més endavant cartes urgents, trameses certificades, paquets exprés… La noia rebia tota aquella correspondència amb els ulls lluents i un somriure encisador als llavis, i ben aviat també el carter va començar a rebre en mà cartetes perfumades que la noia li lliurava.

Ja us podeu imaginar que el carter se sentia afortunat de tenir la millor feina del món. Li era igual la pluja, el fred, la xafogor o les obres dels carrers que l’obligaven a allargar el recorregut. Res d’això no impedia que anés cada dia a buscar la seva estimada sentint-se l’home més feliç del món.

Això és un conte, però hi ha persones que tenim el goig de viure una realitat que s’hi assembla. En la vida hi ha dies de tots colors. Hi ha coses boniques, però també hi ha fracassos, malalties, contratemps, i la maleïda rutina que ens ho fa veure tot de color gris. A no ser que ens trobem amb aquell que dona sentit i valor a l’esforç de cada dia, aquell que ens estima tant que res no ens pot separar del seu amor. Aleshores ni els contratemps, la por, les persecucions, la fam o la nuesa, ni els perills o la mort sagnant ens poden separar d’allò que realment ens importa i dona sentit a les nostres vides, que és viure prop de Déu, que en Jesucrist ha demostrat com ens estima. Com va dir el papa Benet, «hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva». Un horitzó de joia i de plenitud vers el qual val la pena orientar la vida amb tota decisió, deixant enrere tot el que ens pugui fer nosa. Una joia i una plenitud que només són possibles quan el trobament es fa amb el mateix Amor.

Jordi Vila Borràs