Carn i esperit (Mt 11,25-30)
A la segona lectura sant Pau ens diu que no hem de viure segons les mires de la carn sinó segons les de l’esperit. És molt fàcil confondre carn i esperit amb cos i ànima, però això seria cometre un greu error. El dualisme cos-ànima ve dels grecs i ben aviat va ser assumit amb naturalitat pel cristianisme. Temps enrere era normal sentir en alguna prèdica que cal mortificar el cos per tal de salvar l’ànima. I encara avui, si a un cristià li pregunten què creu que passa quan una persona es mor, la resposta més freqüent serà dir que l’ànima es desprèn del cos i se’n va al cel amb Déu.
Però el dualisme carn-esperit de què parla sant Pau és molt diferent. La carn no és el cos sinó allò que em tanca en mi mateix i em desconnecta dels altres. En termes psicològics la carn seria semblant a l’ego. L’esperit, en canvi, és allò que em connecta als altres, em fa créixer i transcendir. L’esperit és tot allò que hi ha en mi d’impuls de vida i amor. Sant Pau té molt clar que això no ve de mi mateix sinó de l’Esperit de Déu que habita en mi.
Un cop hem entès això, ens adonem que veritablement ens ho juguem tot en aquesta alternativa: si vivim segons la carn, morirem; si vivim per l’Esperit, viurem de debò.
Reflexionant una mica ens anem adonant que en la vida hi ha poques coses que siguin bones o dolentes en si mateixes, sinó segons la manera com les vivim. Podem posar molts exemples. Treballar segons la carn és preocupar-me només del meu benefici econòmic, a costa fins i tot de la qualitat del treball; treballar segons l’esperit és prendre consciència que estic fent una tasca que ajuda a millorar el món. Puc fer política segons la carn, si busco el poder pel poder, o segons l’esperit, si faig del poder un servei. Puc viure la sexualitat segons la carn, si només cerco la pròpia afirmació i el control dels altres, o segons l’esperit si en faig una eina de comunicació íntima i d’entrega. Fins i tot puc viure el meu propi cos segons la carn o segons l’esperit. El cos segons la carn és el culte a la pròpia imatge: sabem el sacrificis i les despeses que fan algunes persones per millorar la seva aparença. El cos segons l’esperit és tenir cura de la meva salut, sense obsessions malaltisses, per tal de ser més útil al servei dels altres.
Sona a pregunta d’exercicis espirituals, però val la pena que ens la fem també en el dia a dia de les nostres vides: ¿visc per a mi o visc per als altres?, ¿visc per a la carn o visc per a Déu? No ens enganyem, tots tenim una tendència innata a l’ego i a la carn que s’anomena concupiscència. Per això, tot i que tinguem clar que volem viure per als altres i per a Déu, que volem sortir de la closca de la carn i créixer fins arribar a la talla del Crist, que és el nostre gran model, sempre haurem d’esforçar-nos per tal de no perdre aquesta orientació fonamental: ens cal morir a les obres pròpies de la carn per tal de viure en l’Esperit.
Jordi Vila Borràs
