Parròquia de Sant Esteve – Vila-seca

Diumenge XVI de durant l’any / C / 2019

Acollir la gràcia (Lc 10,38-42)

Encara que ho pugui semblar, segur que Jesús no volia provocar cap baralla entre germanes per gelosia o per rivalitat. I no podem fer servir aquest evangeli per argumentar la superioritat de la vida contemplativa sobre l’activa. No hi ha dubte que, si un dia arriba a casa nostra un predicador molt savi i molt sant, el millor que podem fer és deturar-nos a escoltar-lo. Però val més que a l’hora de dinar tinguem la taula i el menjar a punt si no volem que la visita s’estronqui abans d’hora.

(Tots som iguals als ulls de Déu) En altres èpoques hi havia monestirs amb dues categories de monges: les de cor, dedicades a la pregària i a l’estudi, i les serventes, que es feien càrrec de la cuina, la neteja i la bugada. Avui aquest antic estil de vida monàstic ens sembla poc evangèlic. I ens escandalitzaríem si algú digués que se sent més commogut pels gori-goris d’una monja de clausura que per la lluita d’una mare separada que s’escarrassa a pujar dos fills.

(La contemplació no ens dispensa de la caritat) És doctrina constant dels Pares de l’Església i dels autors espirituals que, si durant la pregària un pobre truca a la porta per demanar almoina, cal deixar sense cap remordiment el diàleg amb el Senyor per atendre Jesús mateix que se’ns fa present en la persona del pobre: “tenia fam i em vau donar de menjar”.

(No ens cal conquistar Déu) Les figures de Marta i de Maria representen dues maneres que tots podem tenir de situar-nos davant del Senyor: fer mèrits o acollir la gràcia. Temps era temps, de la missa i altres celebracions litúrgiques se’n deia “servei diví”. No és gaire correcte jutjar les expressions del passat amb les categories mentals d’avui dia, però semblava com si la celebració de la missa fos una mena d’obsequi que nosaltres fèiem a Déu, per la qual ell ens restaria agraït i ens donaria el premi de la gràcia. Pitjor encara si recordem algunes expressions penitencials ja periclitades. Calia humiliar-se davant Déu per aplacar la seva ira. Un cant quaresmal suplicava així: “Perdona a tu pueblo, Señor… No estés eternamente enojado”. Sense comentaris. Només un: aquest Déu no té res a veure amb el pare de la paràbola del fill pròdig, amb el Déu de Jesús. Doncs bé, aquesta és, d’alguna manera, la postura de Marta en l’escena evangèlica d’avui. Com a bona mestressa de casa, vol obsequiar Jesús i s’esforça a servir-lo, no fos cas que quedés descontent i no les tornés a visitar.

(Ens hem d’obrir perquè ell ens ompli) En canvi, Maria és la persona que acull Jesús conscient que l’única cosa que ell li demana és un cor i una oïda ben oberts a la seva paraula. Ella sap que l’amor de Jesús és previ a qualsevol mèrit nostre. No pretén seduir-lo amb un bon àpat ni amb un solemne ofici litúrgic. Només es mostra receptiva, tan oberta com pot a la vida que brolla del cor de Jesús i de les seves paraules. Em fa pensar en aquell cant: “Les mans obertes davant vós, Senyor… Deu-nos un cor obert a la Paraula, som una terra on heu sembrat”. O, millor encara aquell altre: “Les mans ben buides: això esperes tu de mi, i em demanes deixar-ho tot als teus peus fins que ja no tingui res, i així tu puguis entrar i omplir-me fins a vessar”. En un famós discurs, Kennedy va dir: “No preguntis el que pot fer Amèrica per tu sinó què pots fer tu per Amèrica”. Quan anem a participar de la missa o ens posem a pregar hauríem de capgirar totalment aquesta frase i deixar-la així: “No pensis què vas a fer tu per Jesús sinó pren consciència de tot el que ell fa per tu”. Potser d’aquesta manera entraríem en la pregària amb la disposició més adequada d’agraïment per tots els dons gratuïts que rebem d’ell.

Jordi Vila Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL

Exit mobile version