De ser servits a servir (Mc 9,30-37)
Tots tenim necessitat de ser reconeguts. Que ens cridin pel nom, que ens mirin amb afecte, que ens valorin. No podem adquirir autoestima si no som estimats. Per això és tan important que tots els infants puguin créixer en el si d’una família, que no se sentin una nosa per als pares ni una molèstia per a la societat.
Les mancances d’autoestima i de reconeixement deriven sovint en actituds malaltisses. Tots coneixem casos de persones pidolaires o xucladores d’afecte, o que cerquen el reconeixement grimpant el més amunt possible en l’escala social o de poder, amb la qual cosa generen rebuig en comptes de l’afecte que necessiten.
Podem fer un pas més enllà de la psicologia i justificar teològicament el que he enunciat fins ara. Hem estat creats per Déu a imatge i semblança seva, i per això no ens podem conformar amb menys. No som un element indiferenciat dins d’un conjunt, no som una eina que serveix per aconseguir qualsevol cosa. Ens sentim frustrats quan no es reconeix l’espurna divina que ens ha originat.
Tant o més important que saber d’on venim ho és saber cap on anem. Doncs bé, anem vers Déu. En aquest sentit, podem dir que la nostra vida és un retorn. Però el recorregut vital que fem en aquest món fa possible que la nostra tornada a Déu sigui molt més rica que el punt de partida. La vida és un procés de maduració que ens va fent capaços de posar en acte allò que al començament era pura potencialitat. L’espurna divina que portem en el nostre ésser ha d’anar creixent a mesura que ens configurem a aquell qui és la imatge perfecta de Déu: el Fill, Déu i home a la vegada.
Déu és amor. Per això podem dir que madurem i ens configurem a ell a mesura que aprenem a estimar. Partim d’un amor rebut gratuïtament, i caminem vers la capacitat de donar amor gratuït. Per això entre nosaltres el primer no és qui té més o qui mana més, sinó que estima més. El poder entre els cristians no ha de ser mai un fi, sinó una manera de servir. Estimar tothom, i preferentment els qui en tenen més necessitat, és a dir, els més petits i els més pobres: aquesta és la vocació de tot cristià. L’autèntica aristocràcia de l’Església no és la dels cardenals i els monsenyors, sinó la dels sants. Els sants, tan diferents entre ells, tenen quelcom en comú: són els que es desviuen perquè els altres visquin. Servei i santedat són dos mots que sempre van junts.
Jordi Vila
