Parròquia de Sant Esteve – Vila-seca

Diumenge XXV de durant l’any / C / 2019

Les ironies de Jesús (Lc 16,1-13)

Em sembla que no som prou conscients que Jesús feia servir la ironia amb certa freqüència, tal com recullen els evangelis en diverses escenes. Recordem diumenge passat, a la paràbola de l’ovella perduda, quan parlava dels noranta-nou justos que no necessiten convertir-se. O quan els setanta-dos van tornar de la seva missió plens d’alegria i Jesús els diu: “Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp”.

Segurament cal emprar també avui la ironia per a interpretar correctament la paràbola de l’administrador infidel. Tan sensibles com som als afers de corrupció, ens pot semblar poc elegant que Jesús s’hagi empescat una paràbola d’aquesta mena, però cal reconèixer que fa pensar i que té la seva lògica.

L’administrador de la paràbola s’adona de cop i volta que ja no li servirà de res continuar gestionant els diners del seu amo tal com havia fet fins aleshores, i és prou àgil i hàbil per fer un canvi radical: els farà servir per tal de preparar la seva nova situació.

I Jesús ens diu que així mateix hem de fer tots nosaltres. Per molts títols de propietat que posseïm i molts diners que tinguem acumulats als bancs o sota una rajola, en el fons no som altra cosa que administradors temporals d’uns bens que pertanyen a la creació i que no ens podrem endur amb nosaltres quan ens arribi el moment de deixar aquest món. Per això el millor que podem fer és escapar hàbilment de la lògica acumulativa i fer servir els diners per guanyar-nos els amics que ens han de rebre a les portes del Regne del cel.

I aquests, com tantes vegades repeteix Jesús als evangelis, no seran altres que els qui tenen fam o set, els malalts i els presos, els darrers que seran primers, els descartats que són convidats al banquet de noces.

Els diners són com el vi o la cervesa: emprats adequadament no fan cap mal. Fins i tot podem dir que són grans invents avalats pel seu ús mil·lenari en gairebé totes les cultures humanes. El problema arriba quan l’ús es converteix en abús i el que ha de ser un instrument al nostre servei es transforma en un ídol que ens esclavitza.

Recordant aquell jove ric al qual Jesús va dir que havia de vendre tots els seus bens i donar-los als pobres, hi ha qui es pensa que tenir diners és pecat i que els veritables cristians hauríem d’anar pel món amb les butxaques buides i sense comptes al banc. I, com que això és impossible, acaben deduint que no es pot ser cristià de debò.

Més aviat hem de pensar que aquesta és una demanda particular que Jesús va fer a un home massa aferrat a les seves riqueses, però que el que Jesús ens demana a tots en general és el que diu al final de l’evangeli d’avui: ser fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, és a dir, els diners, per tal que un dia se’ns puguin confiar les riqueses veritables del Regne del cel. Per tant, administrar els diners no és pecat, però sí que els hem de gestionar segons uns criteris radicalment diferents dels que avui predominen en la societat capitalista. És clar que els cristians podem tenir diners al banc, però si de debò som cristians el banc s’hauria de sorprendre més d’una vegada de la nostra manera de gestionar-los.

Jordi Vila Borràs

Exit mobile version