En la pobresa i en la riquesa (Fl 4,12-14.19-20)
¿Els diners donen la felicitat? Sembla que no. La felicitat humana depèn de molts factors. De fet, hi ha estudis sociològics que mostren que els diners poden donar la tranquil·litat. Això sí, cal no tenir-ne massa ni massa poc.
No cal esforçar-se gaire a explicar com la salut i el benestar de les persones queden afectades per la pobresa severa i la indigència. A l’acollida de Càritas ens fem un tip de veure persones que arriben molt tenses o ensorrades i que esclaten a plorar quan comencen a explicar la seva situació. Gairebé sempre les veus bloquejades, amb dificultats per raonar correctament i fer plans a curt termini. La manca de recursos els provoca un estat d’ansietat que els paralitza o els dificulta qualsevol acció o decisió.
Però és curiós i menys sabut que, a partir d’un cert nivell, l’augment de la riquesa no implica un augment del benestar, i fins i tot pot arribar a ser perjudicial. Tots hem somiat alguna cosa que faríem si tinguéssim molts diners, i cada any pels volts de Nadal veiem l’eufòria televisiva d’aquells a qui ha toca un premi gros de la loteria. Però es veu que tenir massa diners acaba produint un augment d’ansietat i de preocupacions. És molt difícil tenir molts diners i viure sense pensar-hi.
Un dels grans pecats de la humanitat actual és la desigualtat escandalosa entre multituds que no tenen el mínim necessari per a viure decentment i una petita minoria que viu en l’opulència. Si la riquesa mundial es repartís d’una manera equilibrada, ningú passaria gana ni hauria de dormir al carrer. Recordem la sentència del Fill de l’home a Mt 25: “tenia fam i no em vau donar de menjar… era foraster i no em vau acollir”.
Tanmateix, he de dir que en la meva vida he tingut ocasió de conèixer gent molt pobra i molt feliç i confiada, i també gent molt rica, senzilla i generosa. Els pobres em recordaven aquelles paraules de Jesús: “No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu” (Mt 6,25). I els rics em feien pensar en aquells administradors assenyats que fan treballar els bens que el seu amo els ha consignat fins al dia que torni.
Així vivia sant Pau, avesat tant a les privacions com a l’abundància. Que bo que és saber gaudir honestament d’allò que tenim i compartir-ho amb els qui no tenen, sense patir per un excés d’ambició. Que en aquest moment de crisi econòmica brutal que estem vivint sapiguem distingir entre allò que és necessari i el que és superflu, que sapiguem compartir, confiar i agrair.
Jordi Vila Borràs
