Vetlla Pasqual / A / 2020

Bona Pasqua! (Mt 28,1-10)

Avui correm el risc de reduir la Pasqua de Jesús a un símbol: passa l’hivern i la natura reviu, passarà la pandèmia i ens podrem tornar a trobar a la plaça, uns moren i altres neixen i la vida segueix el seu curs i sempre triomfa… La veritat és que l’escenografia amb què l’evangeli de Mateu revesteix la resurrecció del Senyor, que de ben segur evocava moltes coses als seus lectors, a nosaltres ens incita a prendre’ns el text com un conte de fades.

Els biblistes ens explicaran, si els ho preguntem, el significat del terratrèmol, de l’àngel resplendent i dels guardes catatònics. Jo prefereixo anar a l’essencial, al fet inefable però real de la victòria definitiva de Jesús sobre la mort.

No és una victòria provisional, com la de Llàtzer, que va ressuscitar però ja no és entre nosaltres, sinó definitiva. Viu per sempre. I això vol dir que viu una vida més plena, més perfecta, no com la que nosaltres vivim encara, sempre amenaçada i defectuosa. Per això, en un cert sentit, podem dir que la resurrecció de Jesús és més real que qualsevol de les experiències que fem en la nostra realitat habitual.

I amb això no vull treure valor ni transcendència a res del que ens passa en aquesta vida. No vull dir que ara vivim un somni del qual un dia despertarem, i que per tant és igual que en aquest món hi hagi dolor o injustícia; ben al contrari, vivim una vida ben real però encara no en podem copsar tota la profunditat.

Som encara com fetus dins el si matern. Vius, i tant, però inconscients de gran part de tot allò que ens està passant i del que ens ha de passar. A més, aquesta anomalia anomenada pecat ens barrava el pas a la llum, ens impedia sortir de la nostra reclusió, ens condemnava a morir sense haver nascut. Ara, però, que Jesús ha ressuscitat, ha estat obert de nou el camí de la vida. Jesús ens guia pel camí de la llum i ens condueix fins a l’abraçada de la Mare-Pare.

Som encara dins el si matern. Però algú que s’anomena germà nostre ja ha creuat el llindar. I això ens omple d’alegria. Això és el que significa la virtut de l’esperança: experimentar de manera anticipada la joia de la plenitud que vindrà. Bona Pasqua!

Jordi Vila Borràs

Divendres Sant / 2020

Mort sense derrota (Jn 18,1-19,42)

Avui no tenim ofici a l’església ni processó al carrer. Els trobem a faltar, com tantes altres coses que ens manquen aquests dies de confinament. Però això no ens priva de poder viure aquest dia de la Mort del Senyor amb molta intensitat. Ja fa tants dies que només es parla de morts i d’infectats, tants dies que els nostres pobles, viles i ciutats semblen morts, que avui no hem de fer cap esforç ni ens cal cap cerimònia per a connectar existencialment amb el relat de la Passió de Jesús.

Només un apunt per a qui pensi que és massa dur afegir el record de l’agonia de Jesús al dolor de tantes agonies d’ara mateix. Atreveix-te a llegir sencer el relat de la Passió, sense prejudicis, i t’adonaràs de la immensa dignitat, serenor i llibertat amb què Jesús afronta el judici i la mort. Malgrat els esforços titànics dels seus adversaris per destruir-lo, no acaba dient “tot s’ha perdut” sinó “tot s’ha complert”. En la mort de Jesús ja albirem la victòria definitiva sobre el mal que no ha pogut derrotar-lo.

Per això, encara que avui no farem ofici, podem viure més profundament que mai allò que l’ofici ens convida a fer. Des de la nostra prostració ens deixem il·luminar per la Paraula de Déu. Llegim la Passió i l’assaborim, ajudats per la meditació sobre cada un dels personatges que hi surten, i si ens vaga també per l’audició d’un oratori de Bach o d’una pel·lícula adient. Adorem la Creu, i l’adorem també encarnada en els malalts que omplen els hospitals, els sanitaris que els atenen, tots els qui treballen en condicions difícils per assegurar els serveis imprescindibles per a la societat, els qui viuen amb més dificultat les setmanes de confinament… I preguem, amb un cor ben ample, per totes aquestes realitats i tot aquest dolor que hi ha en el món. Perquè és per tot això i per tots nosaltres, sense excepció, que Jesús ha mort en creu.

Jordi Vila Borràs

Dijous Sant / 2020

Eucaristia sense missa (Jn 13,1-15)

Avui celebrem un Dijous Sant sense eucaristia. He rellegit la rúbrica del Missal per a la celebració d’avui: «Avui totes les misses sense poble són prohibides. A la tarda, a l’hora més oportuna, se celebra la missa de la Cena del Senyor, amb la plena participació de tota la comunitat local; els sacerdots i diaques hi exerceixen el seu ofici».

Cal dir que avui, a causa de la situació excepcional que vivim, el sant pare ha autoritzat que els mossens puguem celebrar privadament la missa. Mancarà, però, la «plena participació de tota la comunitat local».

¿Serà, doncs, per a les nostres comunitats, un Dijous Sant sense eucaristia? No ha de ser així. Certament els mitjans audiovisuals ens permetran participar, encara que sigui virtualment, en una de les moltes misses sense poble que es retransmetran per televisió, ràdio i internet. Però això no és el més important. Ens faltarà el ritu, però no pas la realitat que el ritu significa i realitza.

Quan Jesús va repartir als deixebles aquell pa i aquell vi convertits sacramentalment en el seu cos i la seva sang, no ho va fer per imposar-los el deure d’anar cada diumenge a missa. Ho va fer perquè entenguessin el sentit de la seva entrega fins a la mort en creu que havia d’esdevenir-se l’endemà. Perquè entenguessin que aquella mort ignominiosa anava per ells i per tothom, per alliberar-nos del pecat que ens duia a la mort. I perquè s’adonessin que ells també havien de participar d’aquesta entrega, que també ells havien d’aprendre a viure donant la vida pels altres. Aquesta lliçó i aquesta crida continuen plenament vigents, i potser el fet de no celebrar-les ritualment en la missa ens dona l’oportunitat de prendre més consciència del missatge de fons que Jesús ens va transmetre i que nosaltres hem de viure.

Tampoc farem el lavatori dels peus, és clar. Tant que m’agrada la cara de sorpresa que fan els escolans quan els dic que dijous els rentaré els peus durant la missa. I la d’alguna senyora en dir-li que no es posi mitges, que encara se li mullarien. Altra vegada, però, si manca el ritu la realitat s’ha de fer més present que mai. Viure aquest temps especial amb actitud de servei, que vol dir servir i deixar-se servir, que tan difícil és una cosa com l’altra quan no s’hi està acostumat. Avui el lavatori dels peus el fan els sanitaris que estan en primera línia de la lluita contra la pandèmia, i també tots els treballadors dels serveis essencials i els voluntaris que es posen a disposició del que faci falta. I, com Simó Pere i els altres deixebles, ens deixem rentar humilment els peus quan ens confinem a casa i seguim les instruccions per aconseguir entre tots que aquesta situació difícil pugui ser superada com abans millor.

Avui som convidats a fer l’hora santa cadascú a casa seva. Vetllem i preguem amb Jesús, que s’identifica amb tots els que suen sang i pateixen angoixa i sentiments d’abandó com ell mateix a l’hort de les oliveres.

Jordi Vila Borràs

Diumenge de Rams / A / 2020

La més autèntica (Mt 26,14-27,66)

Avui entrem en la Setmana Santa, segurament la més estranya de les nostres vides.

Molta gent s’ha quedat sense vacances de primavera (deu dies per als estudiants, quatre per als treballadors) i enguany no han de decidir si aprofiten la darrera neu, estrenen la primera platja o volen a l’altra punta del món.

Molts també enyoren les processons, els passos, les vestes i la música cerimoniosa. Enguany el problema no és una borrasca traïdora sinó un enemic invisible que els impedeix sortir al carrer a manifestar una religiositat i un sentiment que ara ens crema dintre el pit.

Altres sobretot trobem a faltar la litúrgia d’aquests dies, els oficis de Setmana Santa tan profunds i bells en els textos bíblics, les oracions i els signes, que condensen i alimenten les celebracions i les pregàries de la resta de l’any.

És com quan estàs fent un dol i arriba el dia de l’aniversari de la persona que plores. El trobes més a faltar i el dolor creix.

Però aquesta pot ser la Setmana Santa més autèntica, la que ens faci viure més de prop els sentiments de Jesús i dels deixebles quan s’acostava la Pasqua d’aquell any a Jerusalem. Ho descriu d’una manera magistral mossèn Miquel Àngel Ferrés, un capellà gironí, en un escrit que s’ha escampat per les xarxes i que no em puc estar de glossar. La processó d’enguany la protagonitzen els malalts de la pandèmia, i el viacrucis l’experimenta cada dia el personal sanitari que treballa fins a l’extenuació. Jesús passa pels nostres carrers en les persones de tots aquells que han de sortir a treballar per assegurar els nostres proveïments i els serveis bàsics, pateix en els infants que s’han de quedar a casa sense entendre el perquè, i plora en els que, amb sentiments d’impotència, veuen perillar la feina o el negoci. Alhora, veiem créixer el nombre de veròniques que amb una trucada miren d’alleujar els sofriments dels que més pateixen la soledat, i els cirineus que s’ofereixen voluntaris per atendre les necessitats bàsiques d’aquells que no poden o no han de sortir de casa.

Com aquella Setmana Santa a Jerusalem hi ha avui entre nosaltres qui sua sang i aigua, i s’estén el dolor i la perplexitat. No entenem res i no sabem com ni quan acabarà tot això. Però segurament un dia mirarem enrere i ens adonarem que aquesta ha estat la Setmana Santa més autèntica de la nostra vida. No hem pogut fugir enlloc ni hem hagut de fer representacions als carrers ni a les esglésies, perquè la creu de Crist se’ns ha clavat a la pell. I vindrà la Pasqua, i entendrem que ens calia passar per tot això i que Déu és el mestre de l’impossible, l’únic que pot fer que del mal en neixi un bé superior.

Jordi Vila Borràs

Diumenge V de Quaresma / A / 2020

Positivar-ho tot (Jn 11,1-45)

Hi ha experiències humanes que són doloroses però que podem arribar a positivar amb més o menys esforç. ¿Que un estudiant suspèn? Això li serveix per aprendre que s’ha d’esmerçar més en l’estudi i per valorar que se li concedeix una altra oportunitat d’assimilar la matèria. ¿Que un treballador perd la feina? Pot aprofitar el temps per formar-se i posar-se al dia. ¿Que s’ha trencat una relació de parella? Bon moment per a reflexionar sobre aquelles actituds negatives que han portat a la ruptura.

Però què en fem de la malaltia? ¿Serveix d’alguna cosa? Poques vegades podem dir que una persona cau malalta per culpa seva, i que al menys així n’aprendrà. ¿De què serveix una pandèmia com la que patim? ¿De què serveix un càncer? No hi ha manera merament humana de positivar-ho. Si l’abolició de les malalties estigués a l’abast d’una decisió de les autoritats, estic segur que aquesta comptaria amb la unanimitat dels polítics de tot el món i que ningú la discutiria. ¿I què podem dir de la mort? Més enllà d’aquesta, en aquest món no queda més que la ràpida descomposició de la matèria i el lent esvair-se de la memòria.

Doncs bé, l’evangeli de la resurrecció de Llàtzer és el do de pit de tots els signes de poder i de vida que Jesús va dur a terme durant la seva vida terrenal. Ell no tem la malaltia i la positiva: «Aquesta malaltia és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu en serà glorificat». La mort de l’amic el commou i plora amb les seves germanes, però no es fa enrere: «serà en profit vostre, perquè cregueu». Ni tan sols l’atura la desesperança de Marta: «Senyor, ja es descompon; fa quatre dies que és mort».

Jesús fa una afirmació solemne que necessitem que ressoni en nosaltres una i altra vegada: «Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi no moriran mai més». I segueix una pregunta directa, que arriba al fons de l’ànima: «Ho creus, això?» Marta va respondre «Si, Senyor». Cadascú de nosaltres hem de pronunciar també la nostra resposta, conscients que en ella rau l’única manera possible de donar sentit a la malaltia i a la mort i d’arribar a positivar-les.

La nostra resposta no es pot quedar en l’àmbit de les raons, arguments i opinions. És una resposta que implica tota l’existència, és una resposta d’adhesió o de rebuig. Tal com diu sant Pau amb una llarga frase, com si no volgués donar res per sobreentès, «si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell que va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals».

Jordi Vila Borràs

Sant Josep / 2020

Imprescindible (Lc 2,41-51a)

Em fa l’efecte que en els darrers temps ha augmentat molt el nombre de fills de famílies monomarentals per decisió lliure i conscient de la mare. És a dir, que hi ha un nombre important de dones que decideixen tenir un fill o filla soles i no en parella. Diria que aquesta és una conseqüència negativa del feminisme, que és un moviment en si mateix positiu en tant que promou l’emancipació de la dona.

Potser està passant que l’exaltació del paper de la dona està portant a un desdibuixament de la masculinitat. Potser hi ha moltes dones que no troben necessari el lloc de l’home dins la família, o fins i tot el consideren una nosa. Parlem molt de la violència de gènere, i cal parlar-ne i condemnar-la, però no se’ns presenten models positius de marit i de pare. I caldria fer-ho sense deixar de fer allò altre.

És molt significatiu que, en venir al món el Fill de Déu, el pla diví no hagi omès la figura paterna per a l’infant Jesús. Josep no hi feia cap falta. Per a l’encarnació del Verb només calia una dona sotmesa a l’acció divina, que va ser Maria. Posar un home allà enmig només havia de complicar les coses. Josep va haver de fer un acte de fe i de disponibilitat tan gran com el de Maria quan va acceptar el paper que Déu li havia reservat en aquella família tan especial. I la seva presència sempre ha alimentat les suspicàcies dels que no creuen en l’origen diví de Jesús ni en la virginitat de Maria.

Si Déu es va complicar tant la vida és perquè deuria considerar que era molt important la presència masculina en aquella família que havia de criar i educar el Fill de Déu. I és per això que, sense ànim d’iniciar cap campanya ni de portar-ho al Vaticà, tinc per a mi mateix que sant Josep és el millor patró possible del gènere masculí. Custodi i protector de Jesús i Maria, just, fidel, ple de fe, mestre de treball i de silenci. Que ell vetlli per totes les famílies, sigui exemple i inspiració per als pares de família i per a tots els homes en general, i acompanyi especialment les mares que no tenen marit i els fills que no tenen pare.

Jordi Vila Borràs

Catequesi a casa

Sempre diem que els pares sou els primers catequistes dels vostres fills. Ara més que mai és qüestió de posar-ho en pràctica. Us oferim uns materials per a resar amb els vostres fills que ben segur que poden ajudar a millorar la qualitat de la vida en comú durant aquests dies de confinament. Proveu-ho.

CATEQUESI FAMILIAR – IV DIUMENGE DE QUARESMA – ORATORI

 

 

Diumenge III de Quaresma / A / 2020

Un pendó samarità (Jn 4,5-42)

Avui i els dos propers diumenges són proclamats en la missa els tres evangelis que constituïen les tres darreres catequesis que rebien els catecúmens en l’Església antiga abans de participar en els sagraments de la iniciació cristiana. Ens cal estar ben atents, doncs, encara que les lectures siguin llargues, perquè hi trobarem els trets essencials del Senyor a qui seguim.

Primer de tot, veiem que Jesús està disposat a saltar-se tots els esquemes i convencions humanes per tal d’oferir la salvació. Que un jueu vagi a un poble de samaritans és tan fort com que un culer vagi a l’estadi Santiago Bernabéu. I si encara avui resulta sospitós que un home desconegut es posi a parlar amb una dona que va sola, imaginem-nos en aquell temps!

Tota l’existència humana de Jesús és un continu trencar barreres, des del moment que el Fill etern de Déu assumeix una naturalesa humana i es produeix aquest enllaç inaudit entre el món diví i el terrenal. Això té aplicacions molt concretes i actuals: per exemple, en aquests dies d’epidèmia de coronavirus hem de prendre totes les precaucions sanitàries que se’ns indiquin, però jo com a mossèn no puc deixar de visitar i atendre espiritualment qualsevol malalt que ho demani.

En segon lloc, veiem que davant de Jesús no hi ha cap aspecte de la nostra vida que pugui restar amagat. Cinc marits havia tingut aquella dona, i ara vivia amb un home a qui ja ni tan sols donava aquest títol. Li esqueia ben bé aquella frase mítica de la sèrie Dallas: Sue Ellen, ets un pendó! Jesús no s’escandalitza de cap història ni de cap pecat, però ens cal tenir present que, si volem tenir una relació seriosa amb ell, no hi ha cap aspecte de la nostra vida que en pugui restar al marge.

Aquella dona, en sentir-se al descobert davant de Jesús, va voler derivar la conversa cap a temes teològics. Una estratègia hàbil: comencem a discutir sobre veritats abstractes, i així deixarem de parlar sobre la meva vida. Però Jesús no es deixa enredar. Sense caure en l’error de dir que tot és igual o que tot és relatiu (“la salvació ve dels jueus”), aprofundeix en el nucli de la relació amb Déu: el que compta no és adorar Déu a Garizim o a Jerusalem, sinó adorar-lo en esperit i en veritat. Traduït a les nostres categories: no és igual anar a l’església, a la mesquita o al saló del regne, però el que compta realment és l’actitud i la disposició amb què em presento personalment davant Déu.

Aquella samaritana es va convertir en evangelitzadora del seu poble, fins aquest punt la trobada amb Jesús li va canviar la vida. També a nosaltres, encara que no pendonegem tant, ens transforma Jesucrist. Per ell, tant com ens diu sant Pau a la segona lectura, rebem les tres virtuts teologals, els tres dons que venen de Déu i que ens van configurant a la seva imatge: la fe, que ens dona entrada a la possessió ferma de la gràcia; l’esperança que ens anticipa la participació en la glòria de Déu, i la caritat que és vessada en els nostres cors per l’Esperit Sant.

Jordi Vila Borràs

Diumenge II de Quaresma / A / 2020

Espòiler de Pasqua (Mt 17,1-9)

Ja fa uns trenta-cinc anys que una colla d’amics vam decidir anar al cinema. Vam començar a mirar la cartellera i finalment va guanyar la meva proposta. Feia pocs dies que havia llegit una crítica que la deixava molt bé: una pel·lícula excepcional, deia. I apareixia al diari classificada com a film d’aventures.

Un cop asseguts a la sala de cinema, es van apagar els llums. Van començar a desfilar per la pantalla unes imatges bellíssimes de paisatges de la natura i de cotxes i gent movent-se per la ciutat. Durant uns minuts vaig pensar: bé, aquesta és la introducció, aviat començarà l’acció. Va anar passant l’estona i les imatges de paisatges de la natura i de la ciutat continuaven combinant-se, però fora d’això a la pel·lícula no hi passava res: no hi havia personatges, ni argument, ni diàleg… Era un documental sense paraules!

Un documental esplèndid que s’ha convertit en un film de culte per als amants del gènere. Fa pocs dies he vist que l’anunciaven en un festival. Però a nosaltres ens va deixar francament decebuts, senzillament perquè havíem anat a veure una altra cosa. Volíem aventures!

Una cosa així deurien experimentar els deixebles de Jesús durant els dies de la seva passió i mort. Ells l’havien acompanyat a Jerusalem convençuts que allà hi seria proclamat rei, prendria el poder i establiria el nou ordre, aquell Regne de Déu de què tant parlava i que els il·lusionava tant. I es van trobar tot el contrari: la condemna, la tortura i l’execució del seu líder. No és estrany que el deixessin sol a la creu.

Conscient que els deixebles no entendrien res quan arribés el moment suprem, Jesús els va voler fer aquesta mena d’espòiler que és la transfiguració. Els vol fer entendre que, malgrat la creu i el sepulcre, Jesús, en paraules de sant Pau, «ha desposseït la mort del poder que tenia i ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat». Aquesta és la resplendor que Pere, Jaume i Joan van veure dalt la muntanya. «La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum». I, per acabar-ho d’adobar, Moisès i Elies, els dos grans pilars de la fe dels deixebles en tant que representants de la Llei i dels Profetes, es presenten a fer costat a Jesús. Una escena immillorable.

Però encara falta la sorpresa final. Pere, com sempre el primer a reaccionar, ja vol fer tres cabanes, assumint que Jesús ha d’ocupar des d’ara un lloc de preferència en la seva fe, al costat d’Elies i Moisès. Però el núvol diví els cobreix, i la veu els diu, referint-se només a Jesús: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut: escolteu-lo». I tot seguit es troben amb Jesús tot sol. Ja no necessiten cap altre referent per continuar endavant. Ell sol ha de ser el fonament de la seva fe, i també de la nostra.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no contessin res d’aquella visió. No era el moment de fer més espòilers. Però ara sí. Jesús ja ha ressuscitat d’entre els morts, i és missió nostra fer saber a tothom que és el Fill estimat de Déu i que ens ha rescatat del pecat i de la mort. Cada cop que celebrem l’eucaristia ens trobem al Tabor amb el Senyor, però ara ja no hem de callar quan sortim de l’església. Ben al contrari, hem de convidar tothom a participar de la vida nova que ja està naixent entre nosaltres.

Jordi Vila Borràs

Diumenge I de Quaresma / A / 2020

Adam i Jesús (Mt 4,1-11)

Hem de parar compte de no entendre malament l’antítesi entre Adam i Jesús que trobem a la segona lectura. Algú pot pensar: “així doncs, el pecat va entrar al món per culpa d’Adam i la salvació gràcies a Jesucrist; jo no hi tinc res a veure, a mi que em deixin viure en pau; ¿per què m’ha de salvar Jesús d’un pecat que jo no he comès?”

Espero no escandalitzar ningú si afirmo que Adam no és el primer humà. Seria absurd buscar el fòssil de la mandíbula d’Adam amb un pinyolet de poma encara entre les dents. Adam és la manera com la Bíblia, recollint l’herència d’un temps primitiu en què encara no s’emprava el llenguatge abstracte, ens parla de la naturalesa humana.

L’arrel del pecat humà és la desobediència, sí. Però no pas la desobediència a una norma arbitrària que Déu ens ha imposat per tal de fer-nos caure en el parany, sinó l’ambició de fugir de les pautes, del manual d’instruccions que Déu ens ha donat perquè puguem avançar cap a la plenitud. Menjar l’arbre del coneixement del bé i el mal és una manera simbòlica de dir: ara ja no faré cas de Déu i seré jo mateix qui decidirà el que està bé i el que està malament. Ens sona, oi? Continua passant, i més que mai. La humanitat som com un home tossut i desassenyat a qui diuen: no obris la llauna de sardines amb les dents, que et faràs mal; no baixis al carrer saltant per la finestra, que et mataràs… I ell no en fa cas. ¿Quantes pomes prohibides no hem mossegat al llarg de la història? I les que encara queden! Ens atrevim a decidir sobre la vida i la mort, sobre la supervivència de les espècies animals i vegetals, sobre el clima del nostre planeta… No ens ha d’estranyar que el nostre món hagi deixat de ser un paradís, fa ja tant de temps, i que més aviat sembli encaminar-se cap a l’infern.

Però arriba Jesús, i fa tot el contrari del que va fer Adam. S’endinsa al desert, la qual cosa vol dir que emprèn un camí totalment original, que obrirà una via que ningú havia transitat. I s’enfronta cara a cara amb el mal, amb les temptacions davant les quals Adam, és a dir, la humanitat, sempre ha sucumbit. L’evangeli n’esmenta tres, però són tantes… El materialisme, la corrupció, l’opció pel que és més fàcil, l’afany de domini… Adam hi va caure, va desobeir. Jesús les venç amb l’obediència a la paraula de Déu, que és l’única arma amb què s’enfronta al diable i el fa fugir.

Pel pecat Adam va voler ser el que no era, va voler suplantar Déu. Ara, en canvi, el Fill de Déu assumeix la naturalesa humana per ensenyar-nos el que som de debò i el que hem d’arribar a ser. Quaresma és temps de tornar a Déu i tornar a la veritat sobre nosaltres mateixos. Una cosa sense l’altra no pot ser. I aquesta és la raó dels exercicis que se’ns proposen. És més fàcil menjar el que et vingui de gust, però si fas règim la salut t’ho agrairà. És més divertit malgastar, però és millor fer un donatiu per una bona causa. És més divertit somiar truites o quedar-se embadalit davant d’una pantalla, però fixar la ment en Déu i pregar ens omple i ens fa créixer. Aquesta és la proposta de Quaresma: dejuni, almoina i pregària. Un esforç per tornar a la veritat de la nostra vida i posar-nos en camí de creixement.

Jordi Vila Borràs