Diumenge XXVIII de durant l’any / C / 2019

Curat i salvat (Lc 17,11-19)

Crida l’atenció que entre aquests leprosos que es van presentar davant Jesús hi hagués tant jueus com samaritans. Uns i altres havien estat expulsats dels seus pobles i havien acabat trobant-se a la frontera, en terra de ningú. Membres de dues ètnies que es detestaven, ara, units per la desgràcia i l’exclusió, feien un sol equip que mirava de sobreviure com podia. La trobada amb Jesús els ofereix una oportunitat única. Fan cas de la seva ordre, que no deixa de ser una cosa ben senzilla: anar a presentar-se als sacerdots, que són els qui tenen autoritat per certificar que han estat curats i ja no són impurs. I, mentre fan camí, queden purs de la lepra.

Aquí s’ha acabat la seva desgràcia comuna, i aquí es desfà el grup. De la majoria d’ells no se’n sap res més, i això ens permet suposar que van obtenir el certificat de puresa, van tornar als seus pobles i es van reincorporar a la vida de sempre. Com si no hagués passat res. Però un d’ells, precisament un samarità, no va seguir el camí dels altres. En comptes d’anar a veure els sacerdots, tornà enrere ple d’alegria per donar gràcies a Jesús i glòria a Déu. Ell no podia continuar com si res. Havia obtingut la salut, com tots els altres, però havia rebut també la fe en Jesús, i això era per a ell molt més important que la declaració de puresa dels sacerdots i el retorn a la via d’abans. Per a ell ja res no podia tornar a ser igual. Per això Jesús li diu: «La teva fe t’ha salvat».

Quan ens reunim en assemblea per celebrar l’eucaristia, no som tan diferents d’aquells deu leprosos. També entre nosaltres hi ha jueus i samaritans, en sentit figurat: llengües diverses, postures polítiques i interessos molt plurals, segur… Ara bé, si ens tinguéssim prou confiança, si ens atrevíssim a obrir el cor, segur que ens adonaríem que molts de nosaltres venim a l’església amb la secreta esperança que Jesús ens curi d’alguna cosa, que mitigui el nostre dolor… El més important, tanmateix, és que arribem a adonar-nos, com aquell samarità, que Jesús ens dona molt més del que nosaltres hem vingut a demanar-li.

A començament de curs augmenta la participació a les misses de les parròquies. Apareixen les famílies dels infants que han començat la catequesi i es preparen per a rebre la primera comunió. Ho fan amb il·lusió, esperant de viure una bonica experiència. Tots hi posem de la nostra part per intentar que sigui així. Ara bé, la qüestió clau és saber què en quedarà després. ¿Tot plegat servirà perquè els infants i les famílies senceres facin una trobada amb Jesús de cor a cor i es decideixen de continuar la vida al seu costat? Tant de bo! Que l’exemple d’aquest leprós samarità ens serveixi d’estímul.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXVII de durant l’any / C / 2019

Més i millor fe (Lc 17,5-10)

Quan els apòstols van demanar a Jesús que els donés més fe, segur que no s’esperaven la resposta que els va etzibar. El gra de mostassa és la més petita de les llavors, de manera que és com si Jesús els hagués dit “no presumiu de fe, tant de bo que en tinguéssiu tan sols una mica de no res”.

La veritat és que quan algú em diu que té molta fe em poso a tremolar. M’ho diuen persones que afirmen tenir molta fe en qualsevol marededéu però que no les veuràs mai a l’església, com si encara no sabessin que si venerem Maria és precisament perquè és la Mare de Jesús, i els seus deixebles ens trobem cada diumenge en celebrar l’eucaristia. A vegades, quan visito el tanatori, em diuen: “com li ha pogut passar això a ella, que tenia tanta fe?” – com si la gent creient no s’hagués de morir.

Ho deixo com a pregunta perquè ningú no s’escandalitzi: ¿la fe ens ha de protegir dels perills d’aquesta vida? ¿Com es curen les malalties, amb medecines o amb rosaris? Si un mosso ens multa per excés de velocitat, ¿li podem dir que no corríem cap perill perquè estàvem resant a sant Cristòfol? Si un estudiant ha d’aprovar un examen, ¿què és millor, que estudiï o que resi? Si la pregària servís per aprovar, els professors haurien de vigilar encara més els alumnes; “tu, no copiïs… i tu, no resis!”

Els filòsofs de la modernitat confiaven que, a mesura que disminuís la fe religiosa, augmentaria la fe en la raó. Però no és així: a menys fe en el Déu de les religions, més credulitat i més superstició. Perquè, sense ànim d’ofendre ningú, no es pot titllar d’altra manera l’augment de pràctiques pseudocientífiques com el reiki o l’homeopatia, el pseudobudisme del ioga que es practica a Occident i la xerrameca quàntica que no té res a veure amb el que em van fer estudiar a la carrera de ciències químiques.

La fe, en certa manera, és com el vi. Si el que apreciem és la quantitat, acabarem ebris, fora de la realitat. Es tracta de millorar-ne la qualitat: una fe que ens ajudi a viure amb més goig, amb més confiança, amb més sentit i profunditat. No una fe que ens faci la vida més fàcil, sinó que ens ajudi a trobar sentit i motivació en qualsevol circumstància. No una fe que pretengui posar Déu al nostre servei a base de demanar-li coses, sinó que ens ajudi a descobrir per a què serveix la nostra vida i a qui hem de servir.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXVI de durant l’any / C / 2019

Els pobres tenen nom (Lc 16,19-31)

Si algun ensenyament de Jesús ens ha d’incomodar o fins i tot atemorir és aquesta paràbola del pobre Llàtzer i del ric sense nom. Perquè aquest simple fet, que el pobre tingui nom i el ric no en tingui, capgira la nostra manera de mirar la realitat. Entre nosaltres els rics tenen nom i els pobres tenen etiqueta. Si ets ric et dius Messi i si ets pobre et diuen sudaca, si ets ric et dius Peret i si ets pobre gitano. Tenim un munt d’etiquetes que serveixen per a despersonalitzar i que semblen autoritzar-nos a menysprear i a maltractar els éssers humans que les porten penjades! Moro: és un gentilici equivalent a magrebí, però l’hem convertit en un insult. MENA: ser un menor estranger no acompanyat és una de les pitjors desgràcies que pot viure una persona, però hi ha qui els considera com una espècie invasora que cal erradicar.

Quanta gent es passa la vida somiant poder conèixer un dia aquell personatge famós o fent la gara-gara als rics i poderosos per tal de treure’n profit econòmic i influències… i resulta que el nostre destí etern depèn del cas que fem i del tracte que donem al pobre concret, al pobre amb nom que tenim al portal de casa.

No sé allargar més aquesta homilia. El que diu Jesús és massa punyent perquè puguem disfressar-ho amb paraules boniques. Ens demana passar a l’acció, ara que encara hi som a temps, ara que encara som a la terra dels vius i no pas al país dels morts. Només se m’acut una resposta a la crida de Jesús: atrevir-nos, fer l’esforç de conèixer i de posar nom a una d’aquestes persones que coneixem per la seva etiqueta. No és difícil, no hem de donar la volta al món ni hem de canviar de casa. Potser només hem de trencar el gel amb algun veí del nostre carrer. Aprendre el seu nom, interessar-nos per ell. Pot canviar la nostra manera de veure el món, i això acabarà canviant el nostre destí etern.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXV de durant l’any / C / 2019

Les ironies de Jesús (Lc 16,1-13)

Em sembla que no som prou conscients que Jesús feia servir la ironia amb certa freqüència, tal com recullen els evangelis en diverses escenes. Recordem diumenge passat, a la paràbola de l’ovella perduda, quan parlava dels noranta-nou justos que no necessiten convertir-se. O quan els setanta-dos van tornar de la seva missió plens d’alegria i Jesús els diu: “Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp”.

Segurament cal emprar també avui la ironia per a interpretar correctament la paràbola de l’administrador infidel. Tan sensibles com som als afers de corrupció, ens pot semblar poc elegant que Jesús s’hagi empescat una paràbola d’aquesta mena, però cal reconèixer que fa pensar i que té la seva lògica.

L’administrador de la paràbola s’adona de cop i volta que ja no li servirà de res continuar gestionant els diners del seu amo tal com havia fet fins aleshores, i és prou àgil i hàbil per fer un canvi radical: els farà servir per tal de preparar la seva nova situació.

I Jesús ens diu que així mateix hem de fer tots nosaltres. Per molts títols de propietat que posseïm i molts diners que tinguem acumulats als bancs o sota una rajola, en el fons no som altra cosa que administradors temporals d’uns bens que pertanyen a la creació i que no ens podrem endur amb nosaltres quan ens arribi el moment de deixar aquest món. Per això el millor que podem fer és escapar hàbilment de la lògica acumulativa i fer servir els diners per guanyar-nos els amics que ens han de rebre a les portes del Regne del cel.

I aquests, com tantes vegades repeteix Jesús als evangelis, no seran altres que els qui tenen fam o set, els malalts i els presos, els darrers que seran primers, els descartats que són convidats al banquet de noces.

Els diners són com el vi o la cervesa: emprats adequadament no fan cap mal. Fins i tot podem dir que són grans invents avalats pel seu ús mil·lenari en gairebé totes les cultures humanes. El problema arriba quan l’ús es converteix en abús i el que ha de ser un instrument al nostre servei es transforma en un ídol que ens esclavitza.

Recordant aquell jove ric al qual Jesús va dir que havia de vendre tots els seus bens i donar-los als pobres, hi ha qui es pensa que tenir diners és pecat i que els veritables cristians hauríem d’anar pel món amb les butxaques buides i sense comptes al banc. I, com que això és impossible, acaben deduint que no es pot ser cristià de debò.

Més aviat hem de pensar que aquesta és una demanda particular que Jesús va fer a un home massa aferrat a les seves riqueses, però que el que Jesús ens demana a tots en general és el que diu al final de l’evangeli d’avui: ser fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, és a dir, els diners, per tal que un dia se’ns puguin confiar les riqueses veritables del Regne del cel. Per tant, administrar els diners no és pecat, però sí que els hem de gestionar segons uns criteris radicalment diferents dels que avui predominen en la societat capitalista. És clar que els cristians podem tenir diners al banc, però si de debò som cristians el banc s’hauria de sorprendre més d’una vegada de la nostra manera de gestionar-los.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXIV de durant l’any / C / 2019

Déu és magnànim (Lc 15,1-32)

Quan els infants van a missa, a vegades pregunten pel sentit de les paraules que no entenen. Sovint ens adrecem a Déu dient que és “totpoderós” o “omnipotent”, que són mots sinònims. En principi són de fàcil explicació: volen dir que Déu ho pot fer tot. Però aleshores la imaginació de l’infant es desboca i comença a fer preguntes més comprometedores: “¿Déu pot fer que ens surtin ales i ens posem a volar? ¿Déu pot fer que aquella senyora tan vella es torni jove? ¿Pot partir el món en quatre trossos i llançar-los ben lluny? ¿Es pot menjar un milió de caramels sense tenir mal de panxa?” S’imaginen un Déu capritxós que és capaç de fer allò que ells alguna vegada han desitjat.

Però no, el nostre Déu no és així. Les tres paràboles de la misericòrdia que avui hem escoltat a l’evangeli expliquen de manera admirable en què consisteix l’omnipotència de Déu: en una magnanimitat suprema. Estima sense límits, acull sense límits, perdona sense límits. S’ho juga tot per recuperar una ovella perduda, no para d’escombrar fins que ha trobat la moneda. No dona res ni ningú per perdut. Encara menys quan es tracta d’un fill, per molt grossa que l’hagi feta. Per això algun teòleg s’ha inventat una paraula i diu que Déu és totmisericordiós.

Magnanimitat vol dir grandesa d’ànima. No hi ha pecat, per atroç que sigui, que Déu no estigui disposat a perdonar. Sens dubte que Jesús hauria acollit el penediment de Judes amb un bes sincer d’amistat, i la traïció hauria estat esborrada com ho van ser les negacions de Pere amb la seva triple confessió. Ningú no guanya el Senyor en generositat, noblesa i benevolència. Això és el que podem experimentar cada cop que ens acostem a rebre el sagrament del perdó.

Sempre comencem l’eucaristia amb un acte penitencial. Ens donem un cop al pit mentre diem “Jo, pecador” i demanem al Senyor que tingui pietat de nosaltres. Però potser en el nostre interior estem pensant que no n’hi ha per tant, que no tenim consciència de pecat i que som millors que tanta altra gent que no va a missa i porta una vida pitjor que la nostra. En aquest cas el nostre pecat és el del germà gran de la paràbola del fill pròdig. No ha fet cap mal però no sap acollir, no sap perdonar, no sap estimar. No és magnànim com el pare sinó mesquí i pusil·lànime. Som mesquins cada vegada que considerem que hi ha algú que no és digne de ser estimat. Som mesquins quan cridem “a por ellos”, siguin qui siguin ells. Som mesquins quan diem “America first”, “los españoles primero” o qualsevol eslògan que afirmi que unes persones tenen més drets que altres. Som mesquins fins i tot quan cantem que els carrers seran sempre nostres, perquè han de ser de tots. El cor de Déu no exclou ningú, i si ens diem cristians no podem fer altra cosa que imitar el seu capteniment.

Potser més d’una vegada ens hem trobat a missa una persona de notòria mala fama, i potser hem pensat: què hi fa aquí aquest carallot? Ja ho sap, el mossèn? Pot ser que el mossèn ho sàpiga o no, però en tot cas ni ell ni nosaltres som ningú per excloure’l de l’assemblea. Més aviat ens hem d’alegrar de tenir entre nosaltres una ovella perduda o un fill pròdig que tal volta comença a enyorar la casa paterna.

Jordi Vila Borràs

Naixement de la benaurada Verge Maria / 2019

Acudir a Maria (Mt 1,1-16.18-23)

Encara que avui és diumenge, a l’arxidiòcesi de Tarragona celebrem la solemnitat del Naixement de la Benaurada Verge Maria, que és la nostra patrona. Cal dir que és una festa sense gaire rellevància teològica. El 8 de desembre, dia de la seva concepció immaculada, sí que té un gran contingut, atès que ens permet parlar del designi salvador de Déu i del fet que Maria va ser la primera a experimentar l’acció redemptora de Jesús ja abans de néixer. Avui celebrem el naixement de Maria senzillament perquè han passat nou mesos des de la seva concepció, el temps que sol durar l’embaràs.

Les Escriptures no ens diuen res del naixement de Maria. Hi ha tradicions piadoses i populars que no són prou consistents per donar contingut a una homilia. Però crec que en la festa d’avui sí que hi ha una cosa molt significativa, i és el fet que ha donat empara litúrgica al fenomen de les marededéus trobades: tantes i tantes tradicions d’imatges de la Mare de Déu, trobades fa molts i molts segles per un pastor o una persona molt senzilla. Imatges que no han volgut ser mogudes del lloc fins que se’ls hi ha construït una ermita o un santuari.

Això és alta teologia del poble senzill. És la seva manera de dir que la mare vol ser a prop nostre, i per això es fa trobar dalt d’un arbre o sota una pedra, o directament s’apareix a qui menys s’ho espera. Ella s’empadrona al nostre poble, es fa veïna i fins i tot vol ser coneguda pel nom de casa seva, tal com abans era costum als pobles. I així tenim santa Maria de la Pineda, del Claustre, del Camí, de Montserrat, de Núria o de la Fuensanta. No em direu que no és tot un gest d’arrelament, d’encarnació, de proximitat, d’amor concret. Hi ha persones que es passen anys i anys vivint en un poble i no s’hi integren. Sempre van de forasters. No és el cas de Maria. Allà on va, s’empadrona, aprèn la llengua i s’integra.

I vol que li fem una casa, sigui una petita ermita o un gran santuari, ella es conforma amb qualsevol cosa. Però vol tenir una llar on poder-nos acollir. Tots sabem què vol dir anar a ca la mare. Sovint la vida és dura, hem pogut tenir un gran disgust o n’hem feta una de molt grossa. Però a ca la mare els fills sempre hi tenen la porta oberta, o almenys així hauria de ser. Si hi ha un retret és perquè ens farà bé, i mai no falta l’abraçada.

Fixem-nos també que molt sovint Maria vol ser venerada fora vila. A la perifèria. A un lloc on cal anar-hi expressament. Així la romeria o el pelegrinatge va excitant el desig de la trobada. Anar-hi amb il·lusió i tornar-ne amb satisfacció. Però segurament hi ha també una altra raó per la qual Maria vol viure lluny, als marges. Hi ha gent que és expulsada de la ciutat. Declarats persona non grata. Els jutges dicten ordres d’allunyament. Cal marxar, On acudir? A Maria. Ella és mare de tots, però sobretot dels que més ho necessiten. Mare dels que no tenen mare i dels que no tenen ningú.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXII de durant l’any / C / 2019

L’amor és humil (Lc 14,1a.7-14)

Segur que si l’evangeli ha conservat aquest ensenyament de Jesús no és per donar una lliçó de “modos” sinó per alguna cosa més important. Encara que, ben pensat, la bona educació potser és més important del que sembla. Aquests dies passen per alguns canals de televisió un anunci molt ben fet d’un embotit català. La història que se’ns explica en pocs segons gira al voltant de la consigna que un pare dona a les seves filles: aquest fuet no es toca fins que no siguem tots a taula. Els convidats arriben més d’una hora tard, la qual cosa ja és una falta d’educació, i comencen a endrapar fuet sense encomanar-se a ningú, davant la mirada contrariada de les nenes.

A primer cop d’ull pot semblar que no passa res per saltar-se alguna norma i menjar abans d’hora. És bo gaudir de la vida i actuar amb espontaneïtat. Però en el fons és qüestió d’egoisme. La naturalesa humana, tocada pel pecat, és egoista. No és dolent satisfer els propis gustos i necessitats, però sí que ho és no mirar pels altres. La bona educació és aprendre a pensar en els altres abans que en mi mateix i a pensar també en les conseqüències dels propis actes. Això no és espontani, cal aprendre-ho, i com tot aprenentatge costa un esforç. Ara bé, com tots els bons hàbits, la bona educació se’ns va tornant connatural a mesura que la practiquem i ens va sortint cada cop més sense pensar-hi. Això és bo per a les persones que tenim al voltant, que gaudeixen de la nostra amabilitat, però també és bo per a nosaltres mateixos, perquè ens fa més empàtics, més connectats amb els altres, i això ens enriqueix la vida en gran manera.

Vivim en una societat competitiva. Lluita i rivalitat per ser els primers. L’objectiu és que jo guanyi, i tot s’hi val per tal de fer que els altres perdin. Així és el món de l’empresa i així és, cada cop més, el món de la política. Sembla que els nous dirigents mundials són cada cop més mal educats i més inhumans, i que com més insulten més vots guanyen. Si és així, anem per mal camí.

Jesús no vol que ens deixem contagiar per aquest mal esperit. Ni l’Església universal ni la parròquia ni la família o la comunitat han de ser un lloc de competència. No hem de cobejar càrrecs ni influències. Tots, des del primer fins al darrer, hem vingut a servir, i aquest és l’únic privilegi que ningú no ens pot prendre. Malauradament valorem les persones pel lloc on han arribat, és a dir, per l’honor i la jerarquia que han assolit. Seria molt millor que ens valoréssim pel servei que fem, siguem al lloc on siguem. Em deia un caputxí que la majoria dels sants del seu orde han estat germans llecs, sense estudis ni càrrecs d’importància.

Quan aprenem la virtut de la humilitat canvia la nostra mirada sobre les persones. Deixem de ser interessats. No ens fixem en el que podem obtenir dels altres sinó en el que els podem oferir. I no ens preocupa si ens podran rescabalar. Aleshores és quan aprenem a estimar sense esperar res a canvi. Això no ho pot entendre qui pensa que la vida s’acaba en aquest món. Seria una ximpleria fer qualsevol cosa sense treure’n algun benefici. Però els que tenim una visió transcendent de la vida sabem que la gran recompensa serà gaudir de la vida prop de Déu. Tot l’esforç que suposa aprendre a estimar, ser humil, generós i desinteressat val la pena perquè ens posa en sintonia amb Déu, que és Amor. Aprenent a estimar aprenem a gaudir de Déu.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XXI de durant l’any / C / 2019

Deixa’m entrar (Lc 13,22-30)

No hi puc fer més. Quan topo amb aquest evangeli em ve a la memòria el record dels meus temps de professor de física i química. Sempre hi havia algun alumne que el dia abans de l’examen se m’acostava a preguntar: “Serà gaire difícil? Tu creus que podré aprovar?” Em venien ganes d’enviar-lo a pastar fang, però sempre acabava trobant alguna resposta més o menys irònica.

M’imagino que Jesús també deuria tenir algun deixeble pesat, més fan que deixeble, que sempre es posava en primer terme per no perdre paraula i que cridava hosanna o al·leluia quan no tocava, només per fer-se notar. I entenc que, davant d’aquesta pregunta especulativa, el Senyor va mirar de trobar una resposta ben irònica per tal d’espavilar el deixeble corcó i ajudar-lo a convertir-se.

Si mirem el conjunt del missatge de Jesús tal com apareix als quatre evangelis, no hi ha dubte que ell ha vingut a donar la vida per la salvació de tothom, que la seva major alegria és poder rescatar de la mort i del pecat, que a casa del Pare hi ha lloc per a tots i que ell va a preparar-nos-hi l’estada… Així doncs, ¿com és que Jesús avui ens atemoreix amb la imatge de la porta estreta i, pitjor encara, la porta tancada que no ens voldrà obrir tot dient que no ens coneix? Segurament ens vol tocar el crostó a nosaltres que anem sovint a missa, que preguem i llegim textos piadosos. És clar que tot això ens fa bé, i Jesús no ens ho tira pas en cara. Però sí que ens adverteix que res de tot això no serveix de mèrit per a la nostra salvació. Me l’imagino dient-nos, una mica enutjat: Si vols salvar-te, no cal que et vulguis fer notar davant meu, que ja et conec, i deixa d’una vegada que jo pugui entrar en la teva vida. Sigues generós, honest, compassiu, acollidor, indulgent amb els que et molesten… Sigues, en una paraula, veritablement humà com jo ho soc, i així tindràs lloc des d’ara a la casa del Pare i participaràs del banquet del Regne.

Penso que no hem de preocupar-nos gens del que Déu pot fer amb nosaltres quan ens trobem amb ell cara a cara. Ell és Pare infinitament misericordiós, i no hem d’esperar cap mena de càstig. Més aviat ens hem de preocupar del que farem nosaltres quan ens trobem amb ell. M’explico. Pensem en qualsevol espectacle que ens agradi molt: un concert, una pel·lícula, una obra de teatre, un partit de futbol… tant se val. Segur que alguna vegada hem assistit a un esdeveniment que ens ha fet vibrar, ens ha satisfet i emocionat, ens ha fet sentir plens. I també segurament ens resulta fàcil pensar en alguna persona que s’hi avorriria solemnement i que en marxaria abans d’hora fastiguejada perquè no té els mateixos gustos ni la mateixa sensibilitat.

Doncs bé, diuen que el cel és veure Déu. No és poca cosa, si tenim en compte que Déu és la suprema bellesa, la veritat completa, la infinita bondat. Ara bé, només en gaudirem en la mesura en què en aquesta vida hàgim desenvolupat precisament el gust per la bondat, la veritat i la bellesa i no pas per altres coses de les quals sabem que el món n’és ple. Joan encara ho fa més sintètic: Déu és Amor, i per això només en gaudirem en la mesura que hàgim après a gaudir del veritable amor.

Jordi Vila Borràs

Diumenge XX de durant l’any / C / 2019

Militància cristiana (Lc 12,49-57)

Quan la fe cristiana es va començar a estendre pel món antic, tant les autoritats religioses dels jueus com el poder polític dels romans van tractar les primeres comunitats com una secta perillosa per a la cohesió social i divisora de les famílies. No puc deixar de pensar en alguns polítics que acusen de coses semblants als qui no comparteixen la seva mateixa visió de la societat. És curiós que els que divideixen sempre són els altres.

Jesús era conscient que la seva predicació provocava conflicte. En la societat, en les famílies i fins i tot en la consciència de cada persona. No hi ha canvi ni conversió sense conflicte. Hem de desconfiar de la pseudoespiritualitat que ens diu que tancant els ulls i aquietant l’esperit trobarem la pau. Potser tindrem un moment de treva, però quan obrim els ulls toparem amb la mateixa realitat de la qual ens havíem evadit durant una estona.

El mal existeix en el món i el pecat ha fet niu dins de cadascú de nosaltres. No ho podem obviar. El mateix Jesús, predicador de la pau, la fraternitat, el perdó i la vida plena per a tothom, va patir el rebuig, la injustícia i la violència fins a la mort. És cert que la resurrecció és el senyal de la seva victòria definitiva, però també ho és que el mal i el pecat no pensen fer-se enrere sense oposar resistència. Per això és difícil ser cristià. Per això hi ha lluita dins nostre i en el món. Per això els cristians parlem d’esforç i d’ascesi. Abstenir-se de carn és un signe tradicional de penitència: no mengem allò que es considerava de més categoria precisament el dia que recordem la mort de Crist pels nostres pecats. Avui dia cal reconèixer, però, que és una ascesi de pa sucat amb oli, més postureig que autèntic sacrifici. Segurament la veritable ascesi té molt a veure amb les obres de misericòrdia, tan blasmades algunes d’elles en el nostre món cada cop més inhumà. Només cal que pensem en les polèmiques que avui aixequen algunes visites als presos, en el deure humanitari de socórrer qui es troba en perill i d’acollir els forasters, en el deure de consolar l’afligit i d’enterrar els morts, mentre al nostre país hi ha encara tantes fosses comunes i famílies que han perdut el rastre dels seus morts a la guerra.

La nostra és una religió de pau, d’amor i de vida. El món no és així, i per això entrem en contrast amb el món. Encara que la paraula no estigui de moda, els cristians hem de ser militants. No lluitem contra ningú, sinó a favor de tothom. Lluitem contra el mal i el pecat que han arrelat en les estructures de la societat i en el cor de les persones.

Som militants del Regne de Déu, que és molt més que ser soldats del papa, del bisbe o del mossèn. Els soldats són enviats a lluitar i a obeir sense saber el perquè, mentre que per l’Esperit ja tenim dins nostre l’olfacte del Regne que busquem. Per això Jesús acaba dient: «¿Per què no judiqueu per vosaltres mateixos què heu de fer?» L’obediència cristiana no és cega. És obediència a l’Esperit que ha estat vessat dins nostre i ens fa capaços de discernir els signes del Regne en el nostre món.

Jordi Vila Borràs

Assumpció de la Mare de Déu / 2019

Mort sense agulló (Lc 1,39-56)

La mort té molt mala fama entre nosaltres. No en volem ni sentir a parlar. Ens espanta quan veiem que s’acosta i ens amenaça. Ens deixa baldats quan s’emporta algú que estimem. Si la mort fa tant de mal, ¿com és que Déu la permet? Per què ens ha creat destinats a morir? Diu sant Pau que «l’agulló que incitava la mort és el pecat». Tots els éssers vius tenen una existència mortal. De petits ens ensenyaven a col·legi que els éssers vius neixen, creixen, es reprodueixen i moren. Formem part del cicle de la vida. Però el pecat ens ha desarrelat de la natura, ens ha escindit de l’ordre del cosmos i ens aboca al caos. Per això no acceptem la mort i la vivim com un drama i un fracàs. Qui ens en podrà alliberar?

Trobem també la resposta en sant Pau: «La victòria ha engolit la mort… Donem gràcies a Déu: ell ens dona la victòria per Jesucrist, el nostre Senyor». Sí, Jesucrist va passar pel tràngol de la mort i la va vèncer. Ha ressuscitat. La mort no té la darrera paraula. Si encara ens dol, és perquè el pecat ens ha deixat ferits, però ara sabem que aquest mal té cura. Vivim en l’esperança de seguir els passos de Jesús.

Maria és la dona que no ha tingut mai tractes amb el pecat. Va ser concebuda immaculada i s’hi va mantenir tota la vida. Per això la seva mort va ser tan especial. No en coneixem els detalls, tot i que els artistes han provat tantes vegades de representar l’escena de la Dormició de la Mare de Déu. No sabem l’edat que tenia ni qui l’acompanyava en aquell moment. Però el mateix nom amb què en parlem és ben significatiu: Dormició, sobretot entre els cristians de tradició oriental. I els occidentals parlem de l’Assumpció, del trànsit al cel en cos i ànima.

Fixem-nos-hi: la mort de Maria no ens fa cap mal, no ens entristeix. No la trobem a faltar. La sentim ben present entre nosaltres com a bona mare que ens mira des del cel. En ella s’ha realitzat plenament l’efecte transformador i vivificant de la mort salvadora de Jesús per tots nosaltres. Per això fins i tot en fem festa, i festa major. Ella, des del moment de la mort, ja experimenta la plenitud de la vida en el Regne de Déu, fins al punt que el seu mateix traspàs va ser diferent de tots els altres: sense angoixa, sense agulló. Només Dormició i Assumpció.

Jordi Vila Borràs