Diumenge XXII de durant l’any / B / 2012

Autenticitat (Mc 7,1-8a.14-15.21-23)

Moltes vegades llegim evangelis que van a contracorrent i ens fan reflexionar sobre aspectes poc valorats en la nostra cultura. Avui, però, és ben a l’inrevés. Jesús ens crida a viure la religió amb autenticitat, i aquest és un valor vigent i a l’alça en el món d’avui.
Les tradicions compten poc entre nosaltres. Els fills veuen que els seus pares van créixer en un món molt diferent de l’actual, i que a la meitat de la vida potser ja han perdut el fil de les darreres novetats. Un pare o mare que es desentén del món dels ordinadors, de les xarxes socials o de les sèries televisives, ja no serveix de referència per als fills. Els joves pengen de tot al facebook perquè els seus pares no pengen res i ni tan sols es miren el perfil dels fills.
La generació actual se sent molt lliure davant de les tradicions i els costums. Que una cosa s’hagi fet sempre així no vol dir que no es pugui canviar. N’és una prova el canvi que ha tingut en el decurs una generació pel que fa a la manera de formar parella. Malgrat l’escàndol o la resignació dels pares, avui la norma és que es comenci a conviure, i més endavant ja s’arribarà al compromís matrimonial, si és que s’hi arriba. És igual que els pares no ho aprovin ni ho entenguin…
Davant d’una generació tan lliure, no ens podem presentar amb arguments de tradició ni d’autoritat. “Si no bategeu la criatura tindré un disgust molt gran… Us heu de casar per donar-me una alegria… El diumenge anem a missa perquè sempre hi hem anat…” Això avui dia no serveix de res, no transmet la fe. En tot cas, pot arribar a convertir-se en un tema més de polèmica amb els pares.
En canvi, aquesta generació tan lliure té set d’autenticitat. El moviment dels indignats és una prova que molts joves actuals no combreguen amb les rodes de molí que els més grans hem combregat. Si la generació anterior va treballar perquè arribés la democràcia, la generació actual dubta que la democràcia sigui autèntica i treballa per aprofundir-la plantant cara als qui l’han segrestada, tant se val que siguin els partits o els poders econòmics.
Res d’això no ens ha de fer por. El missatge de Jesús és ple d’autenticitat. Les seves paraules en l’evangeli d’avui les podria signar qualsevol jove descontent amb el sistema. Els joves d’avui poden connectar perfectament amb Jesús. És més, en molts d’ells hi ha un autèntic desig d’espiritualitat, de trobar un sentit a la vida més enllà del que és purament material. Ara bé, cal que el nostre testimoni de vida cristiana connecti amb la seva necessitat espiritual. Res de renyar-los perquè no van a missa o perquè no s’han casat, ni tan sols de fer-los alguna mena de xantatge emocional. Ara bé, sí que tenim la possibilitat i el deure de compartir amb ells el bé que ens fa la missa i la pregària, l’orientació que trobem en l’evangeli, la pau i la llibertat que ens dóna ser deixebles de Jesús. Aquesta és la nova evangelització que els nostres joves necessiten.

Jordi Vila

Diumenge XXI de durant l’any / B / 2012

És difícil, però val la pena (Jn 6,60-69)

Sovint es diu que avui dia és difícil seguir Jesús, com si això fos una novetat! També la gent que el seguia per les terres de Palestina, i els mateixos apòstols, reconeixien que «aquest llenguatge és molt difícil». Una cosa és copsar l’atractiu del missatge de Jesús quan ens parla d’un Déu pròxim i de la possibilitat d’establir unes noves relacions humanes basades en la fraternitat. També entra dintre de la lògica reconèixer que aquest món nou exigeix un esforç: estimar els altres com a mi mateix, estar disposat a perdonar sempre… Ara bé, la pretensió de Jesús de conèixer el Pare, encara més, de ser el seu Fill, la seva manera de presentar-se com el pa que dóna la vida eterna… això ja sembla massa.

«Vosaltres també em voleu deixar?» Aquesta pregunta de Jesús se’ns adreça a cadascú de nosaltres en algun moment de la vida. La nostra relació amb ell moltes vegades és com la d’aquella parella que va festejant però que no s’acaba de comprometre. Sempre arriba el moment que l’un o l’altre diu: ara o mai. Així mateix amb Jesús. No el puc mantenir indefinidament com un bon complement a altres aspectes de la meva vida. Seguir Jesús ha d’acabar marcant tot el meu ésser. En altres paraules, no puc dir, per exemple, que sóc català, sóc un treballador, sóc un home casat, sóc del Nàstic i a més a més sóc cristià, sinó que el seguiment de Jesús ha de determinar la meva manera de ser català, de treballar, el meu matrimoni i la meva afecció al futbol.

Quan sóc conscient de la radicalitat que suposa seguir Jesús, em sorgeix el dubte: val la pena? ¿No és millor prescindir de la dimensió transcendent de la vida, com sembla que fa molta gent, i gaudir del que puguem sense fer-nos més preguntes? ¿No val més aprofitar alguna de les altres ofertes religioses i espirituals que hi ha entre nosaltres, que poden semblar més senzilles o més atractives?

És una aposta, i una aposta important. Com en altres decisions importants que prenem al llarg de la vida, ens ho juguem tot a un sol número. Ara que ja he viscut més de mitja vida, a vegades em pregunto com hauria estat la meva vida si hagués pres alguna altra decisió referent als meus estudis, a la meva feina o a les meves relacions personals. I no em costa gaire imaginar-me casat amb alguna de les meves amigues, directiu d’alguna empresa, investigador bíblic o químic, germà marista… Crec que podria haver estat raonablement feliç en algunes d’aquestes possibles vides alternatives, però ni les enyoro ni em penedeixo del camí que he emprès. «L’Esperit és el qui dóna la vida, la carn no serveix de res». Crec fermament que és l’Esperit qui, per mitjà d’aquestes decisions vitals, i potser fins i tot malgrat alguna d’elles, em va guiant pel camí que condueix a la vida eterna.

Sí, sé que és una aposta i que en aquest camp compten més les raons del cor que les raons de la ment. La meva vida és única, no té marxa enrere, i el temps va corrent. Per això opto per continuar fiant-me de Jesús: «només vós teniu paraules de vida eterna».

Jordi Vila

Diumenge XX de durant l’any / B / 2012

Comunió amb Jesús (Jn 6,51-58)

Plató i el seu cèlebre dualisme cos-ànima se sentirien ben a gust entre nosaltres. Hi ha qui fa prevaldre més un pol o l’altre, però sempre van ben dissociats.

Associem el cos al plaer, a la bellesa i a la salut. Receptor de sensacions, volem obtenir d’ell les màximes prestacions, sigui en l’èxtasi sexual o en l’esforç esportiu. Semblantment al cotxe, el cuidem perquè no ens falli i ens enorgullim d’exhibir la seva bellesa. Per això, si cal, el sotmetem a la disciplina de la dieta o fins i tot el tunegem amb un nas o amb uns pits nous.

El culte al cos es troba molt estès entre nosaltres. Però, com totes les idolatries, acaba decebent i provocant molts descreguts i desenganyats que es passen a l’altre extrem: els navegants de l’espiritualisme. Persones que busquen sobretot la pau, l’harmonia, la solució al seu estat d’angoixa o de depressió. Se submergeixen en les pràctiques de meditació, el ioga, el zen… Després continuaran criticant les veïnes, enganyant la dona i defraudant a Hisenda, però, això sí, amb una profunda pau interior…

De fet, tots plegats som pelegrins pel camí de la vida, un camí que no coneixem. Per això és fàcil desorientar-se i fer marrades més o menys greus. En general és millor ser indulgents tant amb les persones que se centren en el cos com en les que se centren en l’ànima. En el fons, tots desitgem el mateix: viure, viure més i més a fons.

Per això les paraules de Jesús són tan importants per a tot ésser humà: «si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres». Carn i sang, en l’antropologia hebrea, no són cos i ànima, sinó tota la persona integrada.

Jesús ens fa adonar que l’autèntica vida no rau en el benestar físic i la perfecció corporal, ni rau tampoc en el nirvana espiritual, sinó en la comunió amb ell. Comunió que afecta tota la persona. No serveix de res complir uns preceptes externs i dur una vida irreprotxablement mural, si això és possible, sense una transformació interior. No és possible tampoc una sintonia espiritual amb Jesús sense una conversió que afecti la meva vida familiar, laboral, social…

Cada diumenge celebrem l’eucaristia. Com tots els sagraments té també dos aspectes: el visible i l’espiritual. S’equivoca qui ve a missa fixant-se només en les coses exteriors: la qualitat dels cants, la proclamació de les lectures, la bellesa de les flors… Però s’equivoca també qui vol trobar-se místicament amb Jesús prescindint dels germans que té al costat i de la vida que l’espera quan sortirà al carrer.

Jordi Vila

Missa internacional sota els pins del santuari

Amb assistència de dos centenars de persones, el 14 d’agost, vigília de l’Assumpció de la Mare de Déu, a les 9 de la nit, es va celebrar la missa internacional sota els pins del santuari de la Mare de Déu de la Pineda, presidida pel rector, Mn. Jordi Vila i Borràs. Uns autobusos gratuïts a càrrec de l’ajuntament van acostar els fidels des de Vila-seca i la Pineda. Membres de la junta dels Amics del Santuari van portar la imatge de la Mare de Déu fins a l’altar. Durant la celebració es van emprar les llengües catalana, castellana i francesa.

Assumpció de la Mare de Déu / 2012

Expectatives superades (Lc 1,39-56)

Generalment, quan els esportistes afronten una competició, es marquen una meta personal o d’equip, unes expectatives a partir de les quals se sentiran satisfets del seu rendiment. És clar que tothom somia guanyar, però molts dels que participen en una prova esportiva saben que no estan preparats per fer-ho. Veiem, aleshores, equips de futbol que aspiren a classificar-se per a una competició europea o a eludir el descens, equips de bàsquet que en tenen prou a entrar en el play-off per al títol, ciclistes que desitgen arribar al final del Tour sense haver-se de retirar o corredors de maratons populars que volen entrar entre els cent primers. Cadascú coneix els seus límits.

Doncs bé, la festa d’avui és l’anunci d’una gran notícia: els límits humans han estat esmicolats per la gràcia infinita de Déu.

¿Quines podien ser les aspiracions humanes de Maria, un cop va acceptar de portar al món el Fill de Déu? Veure créixer aquell fill tan especial que tenia a casa… que la multitud del poble d’Israel escoltés la seva crida a la conversió i a l’anunci del Regne de Déu… que es mantingués fidel a la seva missió davant de les dificultats… poder fer costat al fill al peu de la creu i que s’acabés aviat aquell martiri… que es complís l’esperança del seu cor i que Déu no abandonés el seu Fill a la mort… que aquells deixebles desbordats pels esdeveniments fossin encesos pel foc de l’Esperit…

No ens és difícil imaginar totes aquestes expectatives en el cor de Maria, perquè la sabem tota ella consagrada al seu Fill, deixebla i serventa fidel de Déu en bé de tota la humanitat. I, amb tot el que va viure en aquest món, deuria sentir-se prou ben pagada. Però avui celebrem que, a més a més, quan va acabar la seva estada a la terra, Déu va voler que participés plenament del Regne diví, la primera entre totes les criatures a acompanyar el seu Fill en cos i ànima.

Maria ha arribat a la plenitud de la vida, quelcom que superava de ben segur totes les expectatives d’aquella noia senzilla de Natzaret. I això ens dóna la garantia que Déu compleix sempre la seva paraula amb escreix, i que la meta a la qual Maria ha arribat és la que té també reservada per a cadascun de nosaltres.

Celebrem, doncs, la glorificació de Maria, que és la penyora de la nostra futura glorificació. Considerant, doncs, quin és el nostre destí, procurem viure des d’ara d’acord amb la dignitat que ens ha estat reservada.

Jordi Vila

En construcció

Estem treballant en la construcció de la web de la Parròquia de Sant Esteve de Vila-seca (Tarragona).

Tanmateix, el menú principal ja funciona.

Salutacions.