Les arrels de la nostra fe (Jn 17,11b-19)
Enguany celebrarem la beatificació d’un gran nombre de cristians que venerarem com a màrtirs perquè van ser assassinats per odi a la fe fa menys de vuitanta anys. Encara hi ha entre nosaltres algunes persones que van viure aquells fets tràgics en primera persona.
Avui celebrem el martiri dels primers cristians de casa nostra dels quals tenim constància que van donar la vida testimoniant la fe en Jesús. Han passat gairebé disset segles entre els primers i els darrers. Ha canviat la llengua i la cultura, l’organització social i política, la ciència i la tècnica, el món s’ha eixamplat i l’univers s’ha desplegat amb un munt de descobriments que han canviat la nostra cosmovisió… però s’ha mantingut la mateixa fe en Jesús, el Crist, Fill de Déu, mort pels nostres pecats i ressuscitat per donar-nos vida.
Més enllà del legítim orgull dels tarragonins per ser conciutadans d’aquests protomàrtirs de casa nostra, la festa d’avui té rellevància a nivell nacional. Ens ha de fer prendre consciència de com la fe cristiana ha configurat la nostra identitat i la nostra cultura. En una època com l’actual en què la transmissió de la fe és tan dificultosa, i en què hi ha molta gent que voldria relegar la religió a l’àmbit de les coses privades de les quals no es parla en públic, hem de tenir ben present que els canvis religiosos produeixen canvis culturals, i aquests acaben generant canvis d’identitat.
Fructuós, Auguri i Eulogi són les nostres arrels en l’arbre de la fe plantat a Catalunya, però hem de tenir ben present que el cristianisme és una religió de fraternitat universal. El mateix Fructuós deia en ben alta, perquè el sentís tothom, que li calia tenir present tota l’Església, estesa d’orient a occident. Ens trobem en la setmana de pregària per la unitat dels cristians, demanant a Déu que un dia es restauri visiblement la unitat dels deixebles que Jesús va desitjar: «Que tots siguin u». La identitat de Catalunya s’ha anat forjant i es forja encara per mitjà de les successives onades de migrants que han trobat aquí una terra acollidora. Que la nostra Església a Catalunya sigui també una Església acollidora, oberta i màrtir. No pas màrtir de sang: no desitgem que la nostra terra torni a viure una onada d’intolerància i de violència. Però sí màrtir del testimoni d’una vida millor, més joiosa, més profunda, justa i fraterna.
Jordi Vila
