En aquesta Quaresma inaugurem la nova secció “Uns moments amb Carles de Foucauld“, en la qual anirem publicant durant les setmanes del temps litúrgics forts de l’Advent, Quaresma i Pasqua, textos en català del germà Carles amb la intenció que siguin una ajuda per la reflexió i la pregària.
A l’apartat de comentaris podeu compartir les vostres reflexions i aportacions.
Expliquem-nos sovint la doble història de les gràcies que Déu ens ha donat personalment des del nostre naixement i des que van néixer les nostres infidelitats; hi trobarem, sobretot els qui hem viscut molt de temps lluny de Déu, l’evidència més segura i més commovedora del seu amor per nosaltres, i, ¡ai! l’evidencia de la nostra misèria: que ens mou a capbussar-nos amb una confiança il•limitada en el seu amor (Ell ens estima perquè Ell és bo, no perquè siguem bons –no estimen les mares als seus fills perduts?) i a enfonsar-nos en la humilitat i desconfiança de nosaltres mateixos.
(Tamanrasset, carta a Louis Massignon, 15 de juliol de 1916)
Pregària d’abandó
Pare,
m’abandono a Tu
fes de mi el que vulguis.
El que facis de mi,
te’n dono gràcies.
Estic disposat a tot,
ho accepto tot.
Mentre la teva voluntat
es faci en mi
i en totes les teves criatures,
no desitjo altre cosa, Déu meu.
Poso la meva vida a les teves mans
te la dono, Déu meu,
amb tot l’amor del meu cor,
perquè t’estimo,
i és per a mi una necessitat d’amor,
el donar-me, el lliurar-me
a les teves mans sense mesura,
amb infinita confiança
perquè Tu ets el meu Pare.
