Déu ens convida a la seva festa (Mt 22,1-14)
Igual que la setmana passada, una altra paràbola amb violència que hem de saber traduir perquè ens digui coses ben concretes, aplicables a les nostres vides.
De nou m’adreço especialment als infants de catequesi i a les seves famílies, perquè aquesta paraula és molt oportuna. Heu començat un curs en què se us convida especialment a adquirir l’hàbit de participar cada diumenge a la missa. Molts de vosaltres ho fareu amb la vista posada en la festa de la primera comunió. Alguns potser comenceu ja a planejar, o si més no a somiar: qui hi convidarem?, on farem el banquet?, quin vestit em posaré?
La paràbola d’avui ens diu que el Regne del cel és com una festa convocada pel rei, que ens convida a celebrar el casament del seu fill. Queda clar qui és el protagonista i l’organitzador de la festa, i qui són els convidats. Ara passem a la festa de la primera comunió. Aparentment també sembla clar qui seran els protagonistes de la festa i qui seran els organitzadors: els nens i nenes, i els seus pares. Però hem d’anar aprenent que en les coses espirituals hi ha una dimensió invisible que dóna l’autèntic sentit a les coses que fem. En aquest sentit espiritual entenem que l’autèntic protagonista de tota eucaristia, també la de primera comunió, és Jesús. Ell ens convoca per escoltar la seva paraula i unir-nos a ell. Nosaltres som els convidats. Així hem de viure cada missa, també la de primera comunió. Si no hi estem disposats, ens passarà de llarg l’oportunitat. Haurem fet la primera comunió, sí, però no haurem entès res del regne de Déu, del projecte de vida plena que ell té per a nosaltres.
Ens convé molt, doncs, participar en la festa que Déu ens prepara. No ens hem d’excusar. Però no n’hi ha prou amb anar-hi, cal portar el vestit de festa. Ah, això sí -pensareu molts-, el dia de la primera comunió portaré un vestit espaterrant! Però no, dins la paràbola el vestit de festa no és el que sembla, té també un sentit espiritual: es refereix a la nostra actitud, al nostre desig d’estar disponibles a la presència de Déu en la nostra vida. Sovint hi ha persones que encara pregunten: ¿és obligatori anar a missa? Jo respondria amb altres preguntes: ¿és obligatori menjar, anar a l’escola, trobar-se amb els amics? Són coses tan necessàries i tan bones que són més que obligatòries. Cal menjar, i malament quan només menges per obligació. Cal anar a l’escola, i has d’estar molt content de poder-hi anar. Cal cuidar els amics, i és un mal senyal que no en tinguis ganes. El vestit de festa que ens posem quan anem a missa és el desig de trobar-nos amb Jesús, de créixer en l’amistat amb ell, de deixar-nos omplir del seu amor.
Jordi Vila Borràs
