Fer treballar els propis talents (Mt 25,14-30)
Abans d’intentar treure lliçons morals d’aquesta paràbola, valdria la pena que la féssim servir per conèixer-nos una mica a nosaltres mateixos sondejant quin és el primer sentiment que ens desperta: gelosia, competitivitat, injustícia?
Les curses de motociclisme o de fórmula 1 són injustes perquè cada pilot va amb una moto o un cotxe diferent. És el mateix que passa en aquesta paràbola. Cada un dels tres administradors rep un capital diferent. Però és que en cap moment l’amo els diu que hagin de competir els uns amb els altres! Aquí no guanya qui treu més benefici. L’únic que es demana és que cadascú tregui rendiment d’allò que ha rebut.
El sistema capitalista en què vivim ens distorsiona la visió de les coses, fins i tot ens pot distorsionar la lectura i l’aplicació que fem de l’evangeli a les nostres vides. No ens hem de guanyar la vida ni de guanyar el cel competint contra ningú. No ens hem de valorar comparant-nos amb ningú.
Aquest amo dóna a cadascú milions (o talents) diferents. Els éssers humans no som tots iguals, no som de sèrie sinó d’artesania. Les diferències entre uns i altres no són un greuge comparatiu, sinó un exponent de la riquesa que suposa la diversitat. Cada ésser humà és únic, i per tant incomparable. Precisament per això, encara que tots siguem diferents, gaudim d’una mateixa dignitat.
Veiem un amo que no deixa ningú sense recursos ni talents, i tres administradors que compleixen millor o pitjor les seves missions, però que no s’interfereixen els uns amb els altres. Quina diferència del nostre món actual, en què tanta gent queda exclosa i en què uns s’enriqueixen a costa dels altres!
He començat aquest comentari apuntant tres sentiments negatius que ens podria despertar aquesta paràbola. Vull acabar amb tres sentiments positius que se’n desprenen: agraïment pels dons rebuts, respecte pels dons que han estat concedits als altres, responsabilitat pels fruits que hem de donar.
Jordi Vila Borràs
