Anorreat i exaltat (Is 52,13-53,12 / Jn 18,1-19,42)
Si impulses una pilota cap a terra, rebota i puja. Si l’empenys avall amb més ràbia, pujarà més amunt. Aquesta imatge tan senzilla es compleix en el misteri que celebrem avui.
Ja ho profetitzava Isaïes: “tothom s’esglaià de veure’l, ja que, de tan desfigurat, ni tan sols semblava un home… menyspreat, rebuig entre els homes, home fet al dolor i acostumat a la malaltia… triturat pel sofriment… entregat a la mort i comptat entre els infidels”.
Tot el mal del món recau damunt d’ell: “ell portava les nostres malalties, i havia pres damunt seu els nostres dolors… El Senyor li infligia la pena que tots nosaltres havíem merescut”.
Però del màxim anorreament sorgeix la màxima exaltació. “Se n’admiraran tots els pobles… El servent ha crescut davant d’ell com un rebrot, com una soca tallada que reviu en una terra eixuta… Complia la pena que ens torna la pau, i les seves ferides ens curaven”.
Per això no recordem la mort de Jesús amb indignació, que prou s’ho mereixerien un procés tan injust i una tortura tan cruel. Ni ens quedem tampoc en la tristesa i el dolor, tot i tractar-se d’una escena tan fosca. Contemplem la mort de Jesús amb pau i amb agraïment, conscients que allò que la fa única de debò és l’amor, l’entrega, el perdó que impregnen tota la narració.
Amor, entrega i perdó que aconsegueixen omplir de sentit allò que sembla un absurd, que faran brollar vida de l’aparent victòria de la mort. Una mort així mereix la resurrecció.
Jordi Vila Borràs
